Arxiu d'etiquetes: las cinco del viernes

Las Cinco del Viernes, capítol xli

Doncs això, les cinc del divendres.

1.¿Estás atado al reloj o el reloj está atado a tu muñeca? 2. Si pierdes tu agenda, ¿olvidas incluso la hora a la que tienes que desayunar? El rellotge el porto lligat al canell, és clar. Però molt sovint és a la butxaca dels pantalons —o oblidat a casa… I quan el porto posat, la veritat és que el miro molt, però sense veure’l! Si em veieu mirar el rellotge no em pregunteu pas l’hora que és, perquè hauré de tornar a mirar el rellotge per poder-vos-ho dir. La relació amb les agendes és una mica més traumàtica, almenys per a elles: les estreno, començo a anotar-hi tot de dates que no he d’oblidar per res del món, em faig el ferm propòsit d’anar-les actualitzant… i al cap d’una setmana oblido anotar-hi alguna cosa, als quinze dies oblido agafar-la quan surto de casa, al cap d’un mes l’agenda ja té un dit de pols al damunt, i al mes i mig té una crisi d’identitat i quan em veu no para de cridar-me: «utilitza’m, fes-me servir, sóc la teva esclava!». Però res. No hi ha manera. No hi ha res menys seductor que una agenda cridanera.

3. ¿Te entra el pánico si se te acaba la batería del móvil? ¿Miras la pantalla cada hora para ver si tienes mensajes? Però que no s’ha d’endollar cada nit a la corrent, el mòbil? Què dius, que no cal? Ves per on… I no, només miro la pantalla quan rebo algun missatge. Sí, no sóc gaire imaginatiu, oi?

4. ¿Miras los e-mails más a menudo que el correo que trae el cartero? Hehehehe. Culpable. De tota manera, el carter fa temps que no passa per casa (i no és per manca de coreespondència, precisament), així que no és gens estrany. He de reconèixer, però, que sóc una mica addicte a mirar el correu electrònic sovint.

5. ¿Sigues recordando que la información de internet alguna vez estuvo escrita en libros (con páginas y todo eso)? [En llegir aquesta pregunta, Un que passava es posa a riure desesperadament, fins a caure de la cadira, amb els ulls vessant llàgrimes a torrents i després es posa a plorar quan pensa que hi ha gent que no llegeix ni els fullets d’ofertes del supermercat]. Treballo en una biblioteca. Com vols que hagi oblidat què és un llibre?

De fons, l’ària «Ich wunsche nur bei Gott zu leben» de la cantata Geist und Seele wird verwirret (BMW 35), de Johann Sebastian Bach, cantada per Andreas Scholl.

Las Cinco del Viernes, capítol xl

Doncs, sí, de nou per a tots vosaltres en aquest bloc, les úniques, les incomparables Cinco del Viernes!

1) Dicen que todo mundo tiene sus cinco minutos de fama, si ya los tuviste ¿cómo fueron esos cinco minutos? Si no, ¿cómo te gustaría que fueran?

Doncs els meus cinc minuts de glòria van ser una cursa contra rellotge per no tenir cinc minuts de glòria, no sé si m’explico. Vet aquí que un dia era en una coneguda llibreria del centre de la ciutat, fullejant llibres a la secció de poesia, mentre un amic feia el mateix a la secció de teoria de la literatura. De cop i volta vaig veure de cua d’ull que del pis de dalt en baixava un conegut Poeta, precedit per un càmera de televisió. Jo em vaig posar en mode «no he vist un famós poeta ni una càmera de televisió» i vaig continuar fullejant el llibre que tenia a les mans (que era La realidad y el deseo de Cernuda). El Poeta va passar per darrere meu i llavors ho vaig notar: a la meva esquerra, l’ull immens i fred de l’objectiu de la càmera, a l’alçada del meu rostre. Ai, vaig pensar, i què faig ara? Em moc per sortir de davant del camèra, amb el risc de posar-me precisament al mig, em quedo on sóc fingint-me l’«intel·lectual-urbanita-que-llegeix-poesia» o faig com qualsevol persona «normal» i em poso a fer monades davant de la càmera? Afortunadament va guanyar l’opció més assenyada en aquell moment: no moure’m d’on era i fer veure que no havia vista la càmera. I tan content pensant que, segurament, jo no hauria sortit a la imatge.

Però el cas és que sí que vaig sortir a les imatges, fent el posat d’«intel·lectual-urbanita-que-llegeix-poesia», en horari de màxima audiència (unes notícies del migdia d’un canal d’abast general) i just el dia que tots els coneguts l’estaven veient. Tots menys jo, que mai vaig ser testimoni dels meus cinc minuts de glòria.

També podria haver explicat el dia que, en una feina que vaig tenir fa anys, vaig encastar-me contra una columna acabada de pintar de blau davant d’un munt de gent que feia cua per ser atesa, però encara em fa massa vergonya…

2) ¿Qué opinas de la popularidad? ¿Te gustaría tenerla, o prefieres pasar desapercibido?

Prefereixo passar desapercebut. No entenc la gent que és capaç de fer qualsevol animalada perquè se’n parli, ni la que busca la notorietat sigui com sigui. I el problema és que la major part de les persones que en aquest moment es consideren populars són gent que no tenen res de valor per oferir o compartir amb els altres.

3) En caso de que la desees, ¿en que ámbito te gustaría tener esa popularidad? Y en caso de que no ¿por qué?

Bé, ja he dit que no la vull, la popularitat, però si per algun motiu hagués de ser popular, hi ha un mitjà en el qual no voldria ser-ho: la televisió. Francament, veient la gentalla que hi surt en qualitat de famós o de persona popular, preferiria no tenir-hi res a veure

4) ¿Cómo crees que podría cambiar tu vida, si llegaras a tener cinco minutos de fama? ¿O cómo la cambió en su momento?

Tenint en compte que sóc d’aquelles persones que tendeixen a no prendre’s res massa seriosament, i que prefereix riure’s del mort i de qui el vetlla que fer-se l’interessant i fer veure que és el que no és, no crec que deixés que m’afectés gaire. Però com que no els busco, els cinc minuts de fama, no crec que arribi a saber-ho. A més, encara conservo un fons de timidesa que no m’ajudaria gaire.

5) ¿Cómo crees que te sentirías, una vez que hubieras perdido esa fama? ¿Te alegraría o te habría gustado no tenerla?

El més probable és que respirés alleujat i lamentés haver fet res per aconseguir-la.

De fons, «Mouth’s Cradles», del disc Medúlla de Björk.

Las Cinco del Viernes, capítol xxxix

La Secció Encarregada de Respondre les Cinc del Divendres, manifesta: que últimament té dificultats per respondre les preguntes plantejades, ja que encara que parli portuguès i una mica d’anglès, que li agradaria aprendre a parlar francès, italià o alemany, que no ha viscut mai a l’estranger, que no sap si li agradaria viure en un altre país perquè mai s’ha plantejat fer-ho, que possiblement trobaria a faltar tot el que li és propi i familiar, i que, en cas de trobar-se en l’obligació d’exportar-se caldria que fes l’esforç d’acostumar-se a viure al país de destí, dèiem, que últimament té dificultats per respondre-les perquè no se sent gaire inspirada.

I que la Secció Encarregada de Respondre les Cinc del Divendres troba dificultats a respondre-les ja que encara que li agradi la platja (en realitat, li agrada el mar; la platja és un mal necessari per poder-ne gaudir), li sigui indiferent prendre el sol o no fer-ho (però si ho fa, sempre amb un bon factor de protecció), que el top-less li porta fluixa [I per què serà?], que a la platja hi va per gaudir del mar i que li agrada qualsevol platja amb poca sorra i poc espai per rebre famílies típiques [ja sabeu, omaita style], dèiem, que últimament té dificultats per respondre-les perquè no l’inspiren gaire.

I que la Secció Encarregada de Respondre les Cinc del Divendres troba dificultats per respondre-les, ja que encara que llegeixi diaris, comenci el diari pel començament o pel final (depèn del dia), en faci els mots encreuats de tant en tant, llegeixi els diaris que llegeixen els pares i algun altre, i que sigui capaç de llegir-se el diari de diumenge amb suplements i tot (tenint en compte que no llegeix ni la secció d’economia, ni la d’esports, ni la de motor, no li roba tant de temps), dèiem, que últimament té dificultats per respondre-les perquè les troba massa serioses.

La Direcció d’aquest bloc no es fa responsable de les declaracions de la Secció Encarregada de Respondre les Cinc del Divendres.

A la Secció Encarregada de Respondre les Cinc del Divendres li importa un rave el que digui la Direcció d’aquest bloc.

Las Cinco del Viernes, capítol xxxviii

Reprenent les cinc del divendres

Doncs habitualment em poso els pantalons pels peus, i sempre després d’haver-me posat els calçotets… també pels peus. En canvi, els jerseis me’ls poso pel cap. I les camises, primer un braç, després l’altre i finalment les cordo… és que cordar els botons abans de posar-te la camisa fa la feina una mica difícil. Una vegada vaig intentar posar els dos braços a l’hora; suposo que la camisa era de mala qualitat, perquè es va estripar de l’esquena. La roba, bé, és la que tinc: i com que me l’he comprada jo, deu ser perquè és la que m’agrada, no? El problema és la perxa, però això ara no ve al cas. Com vols que em mirin per no anar normal? Em miren per guapo, per elegant, per marcar estil, per no tenir àvia i ser modest i humil. I no, no m’importa que em mirin; bé, sí que m’importa: em fa posar molt nerviós i començo a pensar que vaig mal pentinar, que els colors que porto no combinen o que tinc una cagada de colom al cap i no me n’he adonat… encara que ja poden mirar, com que mai no em diuen res, ni de bo ni de dolent, doncs que mirin tu, si això els fa feliços.

Les cinc d’aquest divendres eren: 1) ¿Cómo sueles vestir?; 2) ¿Vistes como te gustaría vestir?; 3) ¿Te han mirado alguna vez mal por la calle por no ir “normal”?; 4) ¿Te importa que te miren?; 5) ¿Te han dicho alguna vez “que pintas llevas”?

De fons, Mucho corazón, de Martirio.

Las Cinco del Viernes, capítol xxxvii

¿Eres puntual o eres de los/las que siempre llegan con retraso?

Bé, com podeu veure és dissabte i estic responent les cinc del divendres. A tu què et sembla? Doncs t’has equivocat! Sóc molt puntual, massa i tot. És el problema dels conversos, que acaben per ser més papistes que el papa. En un passat no gaire llunyà, servidor era dels que sempre trobava un motiu per no sortir de casa fins que el rellotge no marcava l’hora en què havia d’estar en un altre lloc. Però un dia va decidir ser puntual, i s’ho va prendre tan seriosament que, entre això i problemes de combinació de transports, va començar a arribar abans d’hora a tot arreu. De manera que va passar de ser esperat a ser esperador.

¿Cumples con fechas límites y plazos de entrega?

Depèn. A la feina, sí; a la facultat… pasapalabra.

¿Usas agenda y sigues un horario?

Tinc una agenda. Magnífica, símil pell, amb pàgines d’aquelles que es poden canviar fàcilment, setmana vista, plena de dates… completament desactualitzada ja que fa més de dos mesos que ni la miro. I en tinc una altra a l’ordinador. Aquesta només fa un mes que la vaig mirar per última vegada. I l’horari l’he de respectar per nassos, perquè si entro tard a treballar he de recuperar hores…

¿Haces listas de cosas pendientes y las cumples?

Que si faig què? Val guardar-s’ho a la memòria fet un batibull i amb risc d’oblidar-ho? Tot i això, en general, faig les coses que tinc pendents.

Tard, però les faig.

¿Eres «hacedor/a» o eres de los/as que deja las cosas para más tarde?

Bé, encara que les deixi per més tard les faig, no? Llavors de què et queixes? És clar que a vegades no ho recordo… és que l’edat no perdona, tu.

De fons, Ingénue, de K.D. Lang.

Las Cinco del Viernes, capítol xxxvi

Describe en 3 palabras un día normal en tu vida. Doncs mira, com que a mi m’agraden les frases amb substantius, verbs, preposicions, articles i tota la resta de faramalla, em sembla que serán més de tres paraules, tot i que un «dia normal» de la meva vida no és pas res de l’altre món: llevar-me d’hora per no fer tard a la feina, treballar la meva jornada habitual (de vuit a tres, sí, res a dir-hi?), dinar, anar a classe, tornar a casa, sopar i anar-me’n a dormir no massa tard perquè he de llevar-me d’hora per no fer tard a la feina, treballar la meva jornada habitual (de vuit a tres, sí, res a dir-hi?), dinar, anar a classe, tornar a casa, sopar i anar-me’n a dormir no massa tard perquè he de llevar-me d’hora per no fer tard a la feina…

¿Qué es lo primero que haces al despertarte y lo último antes de dormir? Obrir el ulls. Tancar-los.

¿Cómo es tu desayuno?¿Eres de los que desayuna en forma, o va comiendo a lo largo de la mañana? A veure, què és un «esmorzar en forma»? Un d’aquells familiars assegudets a taula? Mentida! Aquests només existeixen a les pel·lícules. De fet, el meu esmorzar consisteix en un cafè amb llet amb un croissant abans d’entrar a la feina, i un entrepà amb una coca-cola a mig matí, o un altre cafè amb llet amb una pasta. Menys els caps de setmana, quan tinc més temps i l’esmorzar gairebé sempre consisteix en pa amb tomàquet amb embotit, pernil o formatge, i després cafè amb llet i magdalenes…

¿Cuántas horas tiene tu día? ¿Las horas que no estás dormido? Tenint en compte que dormo a la nit, no es pot dir que mentre dormo sigui de dia, no? El meu dia comença a les sis del matí s’acaba normalment entre les onze i les dotze de la nit. Almenys durant els mesos en què hi ha classe. Després pot ser que acabi més tard, fins i tot.

Describe un día perfecto. Qualsevol dia que pugui dedicar a fer les coses que em vénen de gust i no les que he de fer per obligació.

Aquestes cinc i més, aquí: Las cinco del viernes.

Las Cinco del Viernes, capítol xxxv

Bé, després d’una pausa considerable, torno a les cinc dels divendres.

Para tí… ¿cuál es la diferencia entre consumo y consumismo? Suposo que la diferència rau en la motivació i en la quantitat, no? Vull dir que el consumisme seria portar a l’extrem la satisfacció d’unes necessitats, passant el límit cap a la compra indiscriminada d’articles que realment no necessitem per res.

¿Hasta qué punto te influyen “las modas” a la hora de comprar algo? No crec que m’influeixin gaire. Tenint en compte que el que és moda un any, al següent ja no ho és, és una mica absurd (per no dir molt) guiar-se pel que altres diuen que cal portar o comprar. Pel que fa a roba, compro la que m’agrada. A vegades coincideix amb el està de moda, i d’altres vegades no.

No gastas más… ¿Por que no quieres o porque no puedes? Si pogués segurament gastaria molt més i em lliuraria al consumisme desenfrenat. Però malauradament (o no) no tinc una maquineta a casa que faci bitllets de curs legal, així que arriba un punt que cal dir: ep, para. I sobretot tenir molt clar què és realment necessari i què no (evidentement, la compra desenfrenada de llibres és totalment necessària i no entra dins de les consideracions anteriors).

¿Te arrepientes a menudo de comprar algo que días despues te parecía inútil? La veritat és que no m’ha passat mai. Habitualment abans no compro una cosa li dono tantes voltes a la idea que si acabo comprant-la, és que realment la necessitava.

Si usas “marcas”… ¿por qué lo haces? D’entrada suposo que quan pregunten per marques, volen dir “grans marques”. Perquè em sembla que tot té una marca, per molt desconeguda que sigui. Tinc coses de marca, i d’altres que no ho són. Habitualment, però, acostumen a ser capricis més que no pas necessitats… encara que alguna vegada he ajuntat la necessitat amb el caprici. (Ara m’adono que aquesta pregunta l’he respost pensant en roba, sabates, etc. Però no tinc ganes de canviar-la…).

Las Cinco del Viernes, capítol xxxiv

Vet aquí que parlo de cinema i la Betty de Las Cinco del Viernes ens posa unes preguntes relacionades amb el cinema… Doncs bé, aquí teniu les repostes de les cinc d’aquest divendres.

Si la meva vida estigués dintre d’una pel·lícula seria, evidentment, el protagonista, quina pregunta més… óbvia. O no volem ser tots el protagonista de les nostres vides? Ens vagi millor o pitjor, no volem (almenys la majoria) deixar que els altres guiïn nostres passos; no sempre és possible evitar que els esdeveniments ens obliguin a prendre decisions o camins que potser no haguéssim pres de poder elegir, però tanmateix no crec que ningú vulgui ser un secundari en la seva pròpia pel·lícula… No sabria dir, d’altra banda, quin tipus de pel·lícula és la meva vida: de vegades sembla una d’aventures, altres vegades és una comèdia, hi ha vegades que sembla una pel·lícula de terror i unes altres un apassionant documental sobre els ritus d’aparellament del mol·lusc bivalve bilineat dels llacs subterranis del mont Olimp. I em deixo el melodrama i el gènere còmic… Tot, això sí acompanyat d’una estupenda banda sonora amb els grans èxits del petardisme internacional, grans dosis d’òpera per als punts àlgids de la trama, i li plagiaria les bandes sonores a Woody Allen, que sempre escull uns temes impressionants per a les seves pel·lícules. I de passada li demanaria que fos el director… el no ja el tinc igualment, no?. Clar que llavors la pel·lícula tindria bones crítiques a Europa i als eues passaria sense pena ni glòria… això si no escrivís la crítica el nostre Il·lustre Sapientí, la qual cosa faria que immediatament es formessin cues als cinemes per a veure-la…

Las Cinco del Viernes, capítol xxxiii

I al setè dia… les cinco del quinto!… publicades el quart i contestades el setè.

1. ¿Acostumbras a protestar o criticar por todo aquello que no te gusta?
Per alguna raó em dec haver guanyat fama de perepunyetes. Tinc una certa tendència a la protesta i a la queixa, però és que no puc aguantar veure que una cosa no funciona i ningú no hi fa res. I llavors em queixo i em queixo fins que obtinc algun resultat… o no.

2. ¿Discutes acaloradamente incluso con tus amigos?
I tant! A vegades m’arboro una mica massa i faig de qualsevol ximpleria un assumpte de vida o mort… però em dura cinc minuts, i després ja ni recordo haver alçat una mica la veu.

3. ¿Cuando fué la última vez que te quejaste por algo que no te gustó?
Divendres a la nit. Vam haver d’aguantar, en un recital, a una persona tossint durant una bona estona sense que fes res per evitar-ho ni per evitar que no se la sentís tant. Només li va faltar escopir els gargalls a terra! I no només em vaig queixar, sinó que vaig tenir una discussió acalorada amb un amic, que va quedar força sorprès de la meva reacció.

4. Si te enfadas de verdad… ¿Cómo reaccionas?
Molt malament. Intento reprimir-ho tant com puc, però tinc molt mal geni i a vegades no puc controlar-ho i exploto. Passa molt poques vegades, la veritat, però quan passa la gent que tinc a prop no només ho pateix, sinó que no acaba de creure’s que algú tan tranquil com jo pugui arribar a tenir tan mal geni.

5. ¿Por qué respondes a las 5 del viernes?
Tot va començar un vint de juny… tot i que no recordo com va començar, suposo que com una manera d’explicar coses de mi jugant. I de mica en mica s’ha convertit en una manera de conèixer una mica els autors dels blocs que llegeixo i, també, en un repte: ser capaç de respondre les preguntes de maneres diferents… cosa que no es pot dir que hagi fet avui, ja que les he respost de la manera més convencional que ens puguem imaginar!

Las Cinco del Viernes, capítols xxxi i xxxii

Què estàs escrivint, ara? Tio, ets més raro que fet d’encàrrec. A veure… las cinco del viernes de divendres passat i de l’anterior… sobre mòbils i vocacions… bah, qui t’entengui, que et compri, tio.

Osti, tio, que guai, no? Un Nokia 8210! Però no tenies un Ericsson Tno-sé-quants [Crec que es deia T768 de cognom, però no me’n recordo bñe…]? Ja et val, a tu també, comprar-te’l només perquè era petit i de color verd… però aquest és més petit i ja s’ha quedat una mica obsolet, no? Però tu gairebé no el fas servir, tio, que patètic, ni et truquen ni tu truques a ningú, menys a la mama, hahahaha! Si almenys juguessis… no fotis que no saps com van els jocs? Ets l’hòstia en patinet, tu. A tu si que no se’t pot dir addicte, ni jocs, ni missatges, ni trucades… que envies molts missatges? Això ho diràs tu, tio. Eh, què vol dir que t’agradaria que el mòbils tinguessin un raig làser incorporat? Per fregir-me? Apa, vés-te’n a la m… Ei, i aquesta musiqueta? Si és l’Escurço negre, tio!

— Però vols callar, que em truquen! Sí, digui’m?
— …
— Una enquesta telefònica? Bé, si no és massa llarga…
— …
— Ah, d’acord. Vostè dirà.
— …
— I això per què ho vol saber? Doncs volia ser veterinari, fins que vaig veure un veterinari del meu poble posar una injecció al meu gos. Van passar-me’n les ganes. Així que vaig optar per la biologia.
— …
— Sí, encara la tenia clara. Qui no la tenien tan clara eren els profes que em suspenien els exàmens de ciències…
— …
— I és clar que no! Afortunadament amb el temps la gent es va adonant de què pot fer i què no. Em dedico a una cosa completament diferent, per accident (mai havia pensat dedicar-m’hi) i, a sobre, m’agrada.
— …
— Doncs no ho sé. No m’agradaria ser bomber, no policia, ni militar, ni escombriaire, ni… bé, suposo que n’hi deu haver un munt. Però tot dependria de la necessitat, és clar.
— …
— Sexador de pollastres. No em direu que no és un ofici rarot…