Arxiu d'etiquetes: L’any del diluvi

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6