Arxiu d'etiquetes: Lado Atanelli

Nits d’òpera, 70: Pikovaia dama, de P. I. Txaikovski


(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)

(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)

Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.


(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.


(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.


(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.


(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)

Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.

Nits d’Òpera, XXIX: Otello, de Giuseppe Verdi

Suposo que a aquestes alçades no caldria explicar l’argument d’Otel·lo, no? O sí? Bé, com vulgueu, en faré cinc cèntims: vet aquí que una vegada hi havia un moro anomenat Otel·lo casat amb la bella Desdèmona, que no era mora. Otel·lo és general de l’armada de Venècia i té dos amics, el lloctinent Càssius i l’alferes Iago, al primer dels quals fa el seu capità. Llavors Iago, que de bó té el que jo de marcià, decideix venjar-se. Com? Doncs fent creure Otel·lo que Desdèmona l’enganya amb Càssius, de la manera més fàcil que té a mà: roba el mocador (il fazzoletto) de Desdèmona —sí, la noia té UN mocador amb el qual es passeja a totes hores (li havia regalat Otel·lo)—, el posa a l’habitació de Càssius, fa creure Càssius que és el mocador d’una enamorada secreta, i fa creure Otel·lo que Desdèmona ha donat el mocador a Càssius i fa que aquest malinterpreti tots els intents de Desdèmona d’aconseguir que Otel·lo perdoni Càssius i li torni la capitania que li havia pres després que aquell s’emborratxés. Embolica que fa fort. El cas és que Iago se surt amb la seva i li proposa encarregar-se de Càssius mentre Otel·lo s’encarrega de Desdèmona. Com? Estrangulant-la amb el mocador ditxós. En aquest momento, Emília, muller de Iago, denuncia el seu marit i defensa la innocència de Desdèmona. Otel·lo se suïcida.

Doncs, bé, senyor director d’escena: per què després que la pobra Desdèmona s’hagués passejat amunt i avall tota l’obra amb el ditxós fazzoletto, i que Otel·lo i Iago estiguessin estona fazzoletto amunt, fazzoletto avall, Otel·lo no escanya Desdèmona amb el mocador dels pebrots sinó amb les seves pròpies mans?

Doncs això: que al final el mocador no hi era. I tenint en compte que és un dels motius més coneguts en la tradició teatral i l’operística, doncs va ser una mica trist. Tanmateix aquest va ser l’únic punt negatiu d’una representació brillant farcida de cantants excel·lents —José Cura, immens Otel·lo, al costat d’un no menys magnífic Lado Atanelli com a Iago, i, sobretot, la brillantíssima Krassimira Stoyanova com a Desdèmona, una cantant impressionant de veu plena i farcida de matisos que es va posar el públic a la butxaca en la primera intervenció i va acabar de guanyar-se’l amb «Mia madre aveva una povera ancella… piangea cantando» i l’«Ave Maria».1 El cor, com sempre, fent les delícies del respectable. Escenografia austera i minimalista, sense cap element que pugués distreure l’espectador dels cantants, i un vestuaria que situava més o menys l’acció en un context geogràfic (el Xipre sota domini venecià) i cronològic (vers final segle xv).

La reacció del públic va ser unànime, i va ser una d’aquelles vegades que no hi va haver ni un sol esbronc i sí molts bravos. I pels somiquejos que vaig sentir, hi va haver algún plor i tot durant la funció. Fa dies parlàvem amb una coneguda de l’efecte de la música sobre les persones, i amb aquesta funció vaig comprovar-ne alguns: l’estat d’exultació que et pot causar (i això que l’argument no és, precisament, alegre…).

Em deixava un comentari al tinter: a la representació hi ha un moment molt «literari». Sabeu allò que si al començament d’una novel·la es diu que hi ha un clau a la paret, aquell clau ha de servir per penjar-hi un barret al final? (o potser es diu respecte del conte, ara no ho recordo). Doncs a la posada en escena d’aquest Otel·lo, en un moment donat, crec que al segon o al tercer acte, Otel·lo clava un punyal a la paret. Imagineu amb quina arma se suïcida al final de l’obra? (Sfer m’envia ajuda i diu que era Txekhov qui va dir que si en el primer paràgraf es diu que hi ha un clau a la paret, aquest clau ha de servir perquè al final del conte el protagonista hi lligui la corda amb què es penjarà. Gràcies, sfer!)

1. Textos de les àries provinents de Robert Glaubitz. The Aria Database [en línia]. Estats Units, 1996-2006. Disponible a: http://www.aria-database.com/.

Més informació sobre Verdi a Giuseppe Verdi, il sito ufficiale i sobre l’òpera a Otello.

Technorati tags: