Arxiu d'etiquetes: La Traviata

L’ària del diumenge: «Follie, follie… Sempre libera» (Angela Gheorghiu)

Els tres actes de La Traviata representen tres estats anímics diferents de la protagonista, Violetta: la frivolitat de la seva vida de cortesana al primer; l’angoixa per poder viure tranquil·lament amb Alfredo al segon i l’obligació d’abandonar-lo; i la certesa de l’amor i de la mort al tercer. L’ària de la setmana passada pertany al tercer acte, i avui torno enrere per posar una de les àries més conegudes del primer acte, «Follie, follie… Sempre libera», en la qual refusa la possibilitat de l’amor perquè ella necessita ser lliure per gaudir de la vida. La canta la soprano romanesa Angela Gheorghiu, famosa tant per la seva veu com pel seu divisme. La producció és la de la Royal Opera House Covent Garden —la mateixa que es programà al Liceu la temporada 2001-2002 amb un altre repartiment.

(vídeo pujat per umbrea)

L’ària del diumenge: «Addio del passato» (Victòria dels Àngels i Darina Takova)

Com vaig dir la setmana passada, s’han acabat Händel i Scholl (per uns dies, que em conec: avui he estat a punt de recaure!), i canviem de compositor (Verdi) i de veu (soprano), amb una ària de la que és (amb totes les cometes necessàries quan es fa una afirmació com aquesta) la meva òpera favorita: La traviata. Per si algú no la coneix, explica la història d’una senyoreta de vida alegre que comet l’error d’enamorar-se d’un senyoret burgès que també s’enamora d’ella i, contra el sentit comú imperant a l’època, ho abandonen tot per viure junts. Un escàndol en majúscula per la bona i benpensant burgesia que acaba, com no pot ser d’altra manera, amb la mort de la protagonista, Violeta Valéry. L’òpera es basa en la novel·la La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, que recollí una història real.

L’ària d’avui és «Addio del passato», en la qual Violeta, que ja sap que s’ha de morir, s’acomiada de la seva vida i del seu amor, Alfredo, i li desitja que sigui feliç. La canten Victòria dels Àngels al primer vídeo i Darina Takova al segon: la primera, perquè m’agrada (i ja perdonareu que el so no sigui gaire bo, però m’ha semblat més interessant aquest enregistrament en directe que el d’estudi que enllaço al final), i la segona perquè la primera Traviata que vaig veure la cantava ella. I ara em deixo de batalletes i us poso els vídeos.

http://www.youtube.com/watch?v=w04F0h2hutg#t=1m46s

(vídeo pujat per Klassizimsus)

http://www.youtube.com/watch?v=zULDWLXWn24

(vídeo pujat per coloraturafan)

I la torna, un enregistrament de Victòria dels Àngels el 1959 de la mateixa ària.

L’ària del diumenge: «Parigi, o cara» (Maria Callas & Alfredo Kraus)

Canviem una mica. La proposta de l’Olympia de posar alguna cosa de la Maria Callas quan no trobés res més em va fer recordar un enregistrament de La Traviata, encara ara una de les meves òperes favorites i la primera que vaig veure en directe, allà per l’any 2002. L’enregistrament en qüestió es va fer al Teatro de São Carlos de Lisboa l’any 1958 i els intèrprets eren Maria Callas i Alfredo Kraus. Aquí en teniu un fragment, que inclou un dels duets més bonics de l’òpera: «Parigi, o cara».

Un tenor i una soprano, per variar una mica…

(De ilpiugrandetenore. En teniu algun fragment més a unquepassava: Verdi – La Traviata).

Connexions

Torno a l’excés i a les coincidències. Una lectura en curs que simultaniejo amb dues o tres lectures més. Llibres d’òpera, llibres i òpera. Obro un llibre que fa anys que vaig llegir buscant-hi qui sap què i, completament a l’atzar, hi ensopego amb aquest fragment:

L’endemà anaren al Liceu: en Rafael i l’Eulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren d’esperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava l’escala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant l’ària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren en l’avantllotja ja feia estona que havien començat. De l’escenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam ne’lieti calici…». En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i se’ls acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt d’un tamboret, entrà a la llotja i s’assegué al costat de l’Eulàlia. No es veien tan sovint com abans s’havien refredat una mica. L’Eulàlia li digué baixat: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»

Una de les òperes preferides en un dels llibres preferits. I l’òpera com a espai de socialització d’una determinada classe social, que va deixar de ser-ho quan es va decidir que els llums de la sala s’havien d’apagar quan comencés la funció. El revolucionari que va decidir fer-ho per primera vegada, si no recordo malament el que vaig llegir a llibre L’òpera, de Jaume Radigales, va ser Wagner; però no es va fer general fins al segle xx. Fa quatre dies…

 

Jaume Radigales. L’òpera. Música, teatre i espectacle. Barcelona: Pòrtic, 1998. 126 p. ISBN-10 84-7306-536-0

La tos, la Violetta i el respectable

O, Sala de lectura, lv: Sotto voce, de Roger Alier.

Decideixo que una bona manera de passar una tarda en què no hi ha cap altra activitat prevista, per evitar el risc d’estabornir-me davant de la tele o deixar-me hipnotitzar per la pantalla de l’ordinador, és llegir una bona estona. I com que a la pila, de llibres no en falten i malgrat que ja tinc una lectura en curs, agafo un dels volums que vaig portar de la meva última incursió a la biblioteca pública: Sotto voce. Una historia insólita de la ópera, d’en Roger Alier; la lectura del qual dura una mica més que l’Agrippina de Händel, si més no la versió de la col·lecció de què parlava fa uns dies i que, afortunadament, no té cap dels defectes que sí tenen altres enregistraments.

Sotto voce, com llegim a la coberta del llibre, és un recull de «curiosidades y anécdotas del mundo de la ópera y sus protagonistas» agrupades en vuit apartats: la música barroca, l’era de la música galant, l’era romàntica, els crítics, els directors, les veus, els compositors espanyols i els teatres d’òpera. Dins de cada apartat, però, les curiositats i anècdotes no estan ordenades ni lligades per cap nexe comú que porti de les únics a les altres més enllà de correspondre al títol genèric de l’apartat: tenen el mateix tractament jeràrquic la primera anècdota sobre Jean-Baptiste Lully que les quatre de Vivaldi que la segueixen, com si aquestes fossin de quatre vivaldis diferents. Malgrat això és un llibre curiós i amb alguna anècdota divertida o emocionant, malgrat que hi he trobat a faltar una mica més de malícia o de mala llet. Jo l’he llegit d’una tirada, però també es podria anar llegint a salts, ara una anècdota, demà una altra, sense que això n’espatlli la lectura.

El que no hi he trobat a faltar és la tos. No, el llibre no tus ni jo estic constipat: parlo de la tos que habitualment protagonitza les representacions d’òpera al Liceu, si més no al torn al que acostumo a anar, i que ha aparegut algunes vegades a les «Nits d’òpera». Copio el fragment sencer, que es titula «La traviata y el público tosen al unísono»:

En la primera de las representaciones de La traviata del Gran Teatro del Liceo de Barcelona, en 2002, el público tosía desconsideradamente durante toda la función, hasta el punto de que durante el aria «Di Provenza il mar», del acto II, quien estas líneas escribe contabilizó hasta setenta golpes de tos en los menos de tres minutos que dura la pieza. Se puede comprender que una «Traviata» tísica tosa mucho, pero el público hoy en día no suele estar aquejado de tan grave enfermedad y debería contenerse un poco. Terminada la pieza, hubo quien pidió en voz alta una mayor moderación expectorativa, y por un momento se calmó un poco la «epidemia». Pero diez minutos después continuaban las toses dominando el panorama hasta el final del acto. Dos días más tarde el periódico barcelonés La Vanguardia aseguraba que «La tos de Violeta se contagió al público». [p. 195]

Potser m’equivoco però aquesta última afirmació també devia ser de l’Alier, crític d’òpera habitual del diari esmentat… El cas és que l’«epidèmia» encara dura i no es respecten ni àries, ni recitatius, ni fragments orquestrals… ni les pauses, moment en què el concert d’estossecs i escuraments de gola assoleix les cotes més altes. Curiosament, però, això no passa als entreactes, on tothom sembla gaudir d’una salut excepcional ?pot ser que els entrepans de pernil i les copes de cava tinguin alguna propietat antitussígena? Ni en tots els torns: a l’última Manon vaig canviar haver de canviar de funció i no recordo haver sentit cap estossec… Esperem que la temporada 2007-2008 el respectable tingui més bona salut que la pobra Violetta.

Roger Alier. Sotto voce. Barcelona: Ma Non Troppo, 2003. 237 p. ISBN 84-95601-69-01.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, xliv: La dama de las camelias, d’Alexandre Dumas

Havia llegit aquesta novel·la fa temps, però en recordava ben poca cosa. No recordo, per exemple, si la primera vegada també em vaig emocionar amb els fragments en què Marguerite Gautier explica la seva agonia; l’emoció sí que és la mateixa però que em provoquen els últims moments de Violeta Valéry de La traviata de Verdi: no la mort en si –que sempre he trobat que és el moment més fred de l’últim acte–, sinó l’agonia de Violeta i el retrobament dels amants, retrobament que no existeix a la novel·la de Dumas fins després de la mort de la protagonista.

No és que m’hagi dedicat a cerca semblances i diferències entre novel·la i òpera, però era inevitable que en trobés –La traviata és una de les meves òperes favorites i és possiblement la que millor conec. Són pràcticament idèntiques l’escena en què Armand Duval (Alfredo Germont a l’òpera) declara el seu amor a Marguerite Gautier (Violeta Valéry a l’òpera) i també l’escena de l’entrevista entre Marguerite i el pare d’Armand (Giorgio Germont a l’òpera). Però d’altres són molt diferents, com l’últim episodi de la venjança d’Armand: a la novel·la envia per correu un bitllet de cinc cents francs a Marguerite; en l’òpera Alfredo llança als peus de Violeta, davant de tots els convidats a una festa, una bossa de monedes –o un feix de bitllets, segons les versions.

Amb la història que buscava contacte és amb la de Manon Lescaut, novel·la que apareix esmentada al llarg de La dama de les camèlies, i n’he trobat algunes, a part del fet que les protagonistes d’una i altra siguin cortesanes. La forma de la novel·la és la mateixa i diuen que els fets que descriuen són en tots dos casos autobiogràfics. Quant a la forma, en totes dues el narrador és un personatge aliè a l’acció que coneix, després dels fets que s’explicaran, el protagonista masculí, que és qui ens explica la història: a La dama de les camèlies és Armand Duval qui explica la història dels seus amors al narrador, i a Manon Lescaut és el mateix Des Grieux qui ho fa. Pel que fa als fets, La dama de les camèlies està basada en la vida d’una cortesana parisenca que va ser l’amant, entre altres, de Liszt i del mateix Alexande Dumas: Marie Duplessis, el taüt de la qual va ser cobert de camèlies quan l’anaven a enterrar –almenys això explicà l’escriptor Jules Janin, que l’havia coneguda, al pròleg de la segona edició de la novel·la. I quant a Manon Lescaut sembla que la biografia de l’autor hi té força a veure:

Si bé el personatge de real que va inspirar la figura de Manon no pot ser identificat, les vicissituds de l’abbé Prévost i del seu heroi literari mostren analogies evidents. Tots dos van estar dividits entre la vocació religiosa i el desig de viure la vida en tota la seva plenitud; tots dos van estar involucrats en escàndols i crims (malgrat que en el cas de Prévost, que hi estigués involucrada una dona només pot ser una suposició); i tots dos, després de peripècies diverses, es van reconciliar amb l’Església: l’escriptor va esdevenir membre del clergat secular i va viure a casa d’una família aristocràtica francesa. [p. 42]*

Però tornem a La dama de les camèlies. N’hi ha dues versions –segons el pròleg de la que he llegit– amb diferències subtils en el tractament de la protagonista. En la primera edició la simpatia de l’autor envers ella era més gran; a la segona va eliminar fragments que humanitzaven la figura de Marguerite –fragments que l’edició d’Akal ofereix en notes a peu de pàgina. Personatge ambigu, l’anomena Julian Budden,* perquè a pesar de viure com viu no té una tendència natural al vici i és capaç de sacrificar-se per l’home que estima, però porta la ruïna els homes que l’estimen (també Manon entra en aquesta categoria segons Budden,* però a mi m’ha fet l’efecte que hi ha una diferència: no sembla que Marguerite vulgui enganyar o fer mal Armand i sembla que se l’estima de debò; en canvi Manon no s’està de fer mal a Des Grieux sempre que pot, tot i les constants declaracions d’amor). No és un personatge negatiu, però a l’igual que les mal anomenades heroïnes adúlteres de la novel·la realista del XIX, ha de ser sacrificada en nom de la moral burgesa i els bons costums. Ella, com Anna Karènina, Emma Bovary o Ana Ozores, aconsegueix una llibertat que té una contrapartida: no pot abandonar el paper que la societat li ha assignat. Per això la seva relació amb Armand és impossible, per això enamorar-se d’Armand esdevé un error fatal.

Llegiu la novel·la si us vaga de fer-ho. Intenteu superar l’estranyesa de situacions i costums d’una època ja passada i deixeu-vos endur per la tràgica història dels amors impossibles de Marguerite Gautier i Armand Duval. Ni que sigui una vegada.

 

Julian Budden: «Manon Lescaut: de la novel·la a l’òpera». Text publicat al programa de mà de Manon Lescaut del Gran Teatre del Liceu, temporada 2006-2007, i originalment al programa de mà de l’òpera de la temporada 1997-1998 de La Scala de Milà.

 

Technorati tags: ?

Nits d’Òpera, XXXV: Manon Lescaut, de Giacomo Puccini

(Aquesta entrada no té estructura: són apunts que vaig prendre durant els entreactes de la funció).

Tot i la passió que l’amara resulta una mica freda aquesta Manon. Potser hi té a veure l’estatisme d’un Des Grieux (Hugh Smith, que substituí Sergeij Larin) gran com un sant pau, que amb prou feines pot moure’s per l’escenari amb una mica d’agilitat? No resulta gaire creïble –ni una mica– que algú tan corpulent no pugui evitar la detenció de Manon quan l’únic que l’atura és una Lescaut (Robert Bork) que fa un tricorni i un cap menys d’alçada que ell. O és potser la irregularitat amb què canta? I això que veu no li’n falta. I la Guleghina, que sembla no sortir-se’n amb els piani… Sort de l’orquestra i el cor, almenys aquests no han decebut.

***

Un tall cada mitja hora és un anticlímax. Entreacte de mitja hora després de cada acta –el més llarg dels quals dura quaranta minuts– gairebé dupliquen la durada de l’òpera i contribueixen a aquesta sensació d’ensopiment.

***

L’escenografia és clàssica, fidel a l’època en què transcorre l’acció de l’opera. Liliana Cavani, que n’ha assumit la direcció d’escena, considera que modernitzar les òperes de Verdi i Puccini és banalitzar i és ridícul (La Vanguardia, 19.12.2006) –no hi estic del tot d’acord: segons com es faci, diria. Però en la seva versió tot es veu, sense ser-ho, massa de cartró-pedra. Potser la complexitat de l’escenografia ha obligat a separar cada acte del següent?

***

Els fans de la diva bramen sense vergonya ni aturador després d’una de les seves àries. D’acord, ha cantat molt bé, però… cal robar-li el protagonisme d’aquesta manera?

***

Diners no són sinònim de gust ni d’elegància, proclama silenciosament una faldilla fúcsia amb grosses rodones negres.

***

Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a tres minuts.

***

Vaja amb el tercer acte. I jo que pensava que ja no m’emocionaria…

***

Manon Lescaut té força a veure, encara que només sigui pels precedents literaris, amb una de les meves òperes preferides: La Traviata. Potser per això i perquè el paper principal en la funció que em tocava el cantava la Maria Guleghina –cantant per qui tinc una certa tirada– tenia força ganes de veure aquesta òpera. Si no recordo malament, a La dama de les camèlies el llibre de l’abat Prévost té una presència si no fonamental almenys destacada i hi actua com a premonició del que passa en relacions desiguals com la que s’estableix entre Des Grieux i Manon Lescaut. La de Puccini és la primera Manon que es veurà aquesta temporada al Liceu: també hi ha Manon i Le portrait de Manon de Massenet i Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

De fons, L’horizon, de Dominique A.

Technorati tags: ? ? ? ?

Amors fatals

La mort per amor és un tema recurrent a la literatura, encara que l’amor, directament, no sigui el causant de la mort (vaja, almenys no crec que sigui així). Si de cas, serien les conseqüències del desamor les que portarien els enamorats abandonats a tota mena de comportaments autodestructius (i aquí els amics experts en la cosa psicològica ja posaran els punts a les i que facin falta). El motiu literari va passar a la realitat sobretot amb el Romanticisme (encara que estrictament no hi pertany, la llegenda diu que després de la publicació de Les desventures del jove Werther de Goethe van augmentar els suïcidis entre el jovent alemany, o podem recordar el cas de Mariano José de Larra, que es va suïcidar als vint-i-vuit anys) però, afortunadament, no deixa de ser un motiu literari en la majoria dels casos.

D’herois i heroïnes que hagin mort per amor n’hi ha molts. Des de Dido, que s’immolà en una pira quan Enees l’abandonà; passant per Romeu i Julieta, la també shakespeariana Ofèlia; la romàntica Lucia de Lammermoor, i en certa manera també Marguerite Gautier/Violetta Valery… i fins m’arriscaria a introduir el cinema amb el personatge de Bette Davis a Jezebel, Julie Marsten sacrificant-se per l’amor de Preston Dillard (Henry Fonda [sobre gustos…]).

El tema de la mort per amor també ha arribat a l’òpera, sigui de manera original, o sigui per mitjà de l’adaptació d’obres literàries. Shakespeare, per exemple, és un autor especialment afotunat, en aquest sentit (Macbeth, Otel·lo, Hamlet, El conte d’hivern, El somni d’una nit d’estiu, per dir-ne algunes que han estat convertides en òperes), però no és l’únic, és clar. També algunes obres de Walter Scott, per exemple, han estat convertides en òperes, com per exemple La núvia de Lammermoor, font de l’òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor.

Tant Hamlet, d’Ambroise Thomas, que estan fent aquests dies al Liceu, com Lucia di Lammermoor, comparteixen una característica força comú en les òperes romàntiques, moltes de les quals se centren en amors impossibles que, sovint, acaben amb la mort d’algun dels protagonistes: la protagonista, convençuda que ha perdut l’amor del seu estimat (o, simplement, que delira en somnis o perquè és sonàmbula), expressa els seus sentiments i la seva desesperació, en llargues i belles àries de lluïment, les àries de la bogeria.

La de Lucia («Il dolce suono…») és, de lluny, la més coneguda, i fins i tot serví fou utilitada en una pel·lícula de ciència-ficció on la canta una extraterrestre blava anomenada Diva Plavalaguna davant un embadalit Bruce Willis. Però no és l’única, és clar: també al Hamlet de Thomas Ofèlia té una llarga i bella ària de bogeria («A vous yeux, mes amis… Pale et blonde»), després de la qual la protagonista es llança al riu.

Vet aquí una altra vegada la mort com a única sortida…

«Celeste Aida, forma divina»

Pertanyo a aquella generació. La que va néixer quan encara regnaven Paquito I de Una, Grande y Libre i Carmen Collares. La que veia el món en blanc i negre i només per dos canals. La que va veure per primera vegada totes les sèries de televisió i de dibuixos animats que encara avui podem veure a la televisió.

La generació que va plorar amb Marco (que havia perdut la seva mare), amb Heidi (que havia perdut la seva mare) i amb Pinotxo (que no tenia mare). Era un temps de robots que llançaven punys (puños fuera) i altres parts de la seva anatomia (pechos fuera), i de jovenets que anaven en naus espacials i salvaven el món dels dolents (comando g, comando g, siempre alerta estáááá). Ploràvem amb les desgràcies de la família Ingalls a La casa de la pradera o passàvem una bona estona d’acció amb Los hombres de Harrelson, Starsky & Hutch i Los ángeles de Charlie. Per no parlar de programes mítics com Pista libre, La Clave, La bola de cristal o Un, dos, tres.

Podria seguir amb més exemples, però em passaria de pesat i això començaria a recordar massa un d’aquells correus electrònics que corren per la xarxa. En aquell temps la programació televisiva era diferent, i hi havia molts programes de qualitat. Fins i tot, i sembla mentida, es compraven sèries de qualitat a les televisions estrangeres: quantes excel·lents sèries angleses no vam veure? És clar que aquestes van venir després, però no les han repetides mai, tot i l’èxit que van tenir. O fins i tot les de producció pròpia… quina diferència amb les que fan ara.

Però no vull fer un plany per la televisió perduda, sinó parlar d’una sèrie que per a mi va ser molt important. Encara recordo el seu començament, amb imatges de color sípia, i una música impactant de fons… Una música bellíssima, que no havia sentit mai abans. Una música de la qual ja no m’he pogut desprendre. La sèrie era Verdi, la biografia del compositor italià, i va significar per a mi el descobriment d’un gènere musical que no coneixia o coneixia poc: l’òpera.

Sí, per més que algun wagnerià s’estripi els vestits, Verdi va ser durant molt temps el compositor d’òpera. I tampoc no és que en conegués totes les obres, però els fragments que sentia m’agradaven tant que em van portar a anar descobrint, de mica en mica, aquest gènere. La primera òpera sencera que vaig sentir, però, no va ser de Verdi, sinó de Puccini: Madama Butterfly, en una versió amb Mirella Freni, Josep Carreras i Teresa Berganza. I després, l’òpera que més m’ha marcat: La Traviata, aquesta sí, de Verdi. Aquesta, a més, va ser la primera òpera que vaig veure en directe, al Gran Teatre del Liceu, ara farà dos anys [09.08.2003. En realitat, fa un any i mig. Acabo de descobrir-ho mirant l’agenda de l’any passat. Tot i això, com passa el temps!].

Des de la meva primera estada al Liceu (i fa molt poc que hi vaig), m’he immergit en el món de l’òpera, descobrint un munt de compositors i d’obres de diferents èpoques que han fet que minvés una mica la passió verdiana. Però encara hi ha alguna cosa, alguna cosa que m’empeny a voler redescobrir què va significar per mi en el seu moment la música de Verdi. Encara que això signifiqui desmitificar el mite, i haver de reconèixer (que ja ho faig, eh?) que no conec prou l’obra de Verdi per continuar considerant-lo el meu compositor preferit.

Aquest diumenge, Aida al Liceu.

Nou eren nou…

… les filles de Wotan i Erda, i una, per amor, desobeí el seu pare. L’amor, aquest sentiment capaç de portar Orfeu a l’infern per rescatar Euridice, a Violeta a deixar la seva vida de traviata, o a Brunilda a renunciar a la seva divinitat, aquest sentiment, capaç, diuen, de moure muntanyes, de produir les manifestacions més sublims i tenir les conseqüències més nefastes, no és, però, capaç de moure un altre cor a estimar.