Arxiu d'etiquetes: La Dama de les Camèlies

Sala de lectura, xliv: La dama de las camelias, d’Alexandre Dumas

Havia llegit aquesta novel·la fa temps, però en recordava ben poca cosa. No recordo, per exemple, si la primera vegada també em vaig emocionar amb els fragments en què Marguerite Gautier explica la seva agonia; l’emoció sí que és la mateixa però que em provoquen els últims moments de Violeta Valéry de La traviata de Verdi: no la mort en si –que sempre he trobat que és el moment més fred de l’últim acte–, sinó l’agonia de Violeta i el retrobament dels amants, retrobament que no existeix a la novel·la de Dumas fins després de la mort de la protagonista.

No és que m’hagi dedicat a cerca semblances i diferències entre novel·la i òpera, però era inevitable que en trobés –La traviata és una de les meves òperes favorites i és possiblement la que millor conec. Són pràcticament idèntiques l’escena en què Armand Duval (Alfredo Germont a l’òpera) declara el seu amor a Marguerite Gautier (Violeta Valéry a l’òpera) i també l’escena de l’entrevista entre Marguerite i el pare d’Armand (Giorgio Germont a l’òpera). Però d’altres són molt diferents, com l’últim episodi de la venjança d’Armand: a la novel·la envia per correu un bitllet de cinc cents francs a Marguerite; en l’òpera Alfredo llança als peus de Violeta, davant de tots els convidats a una festa, una bossa de monedes –o un feix de bitllets, segons les versions.

Amb la història que buscava contacte és amb la de Manon Lescaut, novel·la que apareix esmentada al llarg de La dama de les camèlies, i n’he trobat algunes, a part del fet que les protagonistes d’una i altra siguin cortesanes. La forma de la novel·la és la mateixa i diuen que els fets que descriuen són en tots dos casos autobiogràfics. Quant a la forma, en totes dues el narrador és un personatge aliè a l’acció que coneix, després dels fets que s’explicaran, el protagonista masculí, que és qui ens explica la història: a La dama de les camèlies és Armand Duval qui explica la història dels seus amors al narrador, i a Manon Lescaut és el mateix Des Grieux qui ho fa. Pel que fa als fets, La dama de les camèlies està basada en la vida d’una cortesana parisenca que va ser l’amant, entre altres, de Liszt i del mateix Alexande Dumas: Marie Duplessis, el taüt de la qual va ser cobert de camèlies quan l’anaven a enterrar –almenys això explicà l’escriptor Jules Janin, que l’havia coneguda, al pròleg de la segona edició de la novel·la. I quant a Manon Lescaut sembla que la biografia de l’autor hi té força a veure:

Si bé el personatge de real que va inspirar la figura de Manon no pot ser identificat, les vicissituds de l’abbé Prévost i del seu heroi literari mostren analogies evidents. Tots dos van estar dividits entre la vocació religiosa i el desig de viure la vida en tota la seva plenitud; tots dos van estar involucrats en escàndols i crims (malgrat que en el cas de Prévost, que hi estigués involucrada una dona només pot ser una suposició); i tots dos, després de peripècies diverses, es van reconciliar amb l’Església: l’escriptor va esdevenir membre del clergat secular i va viure a casa d’una família aristocràtica francesa. [p. 42]*

Però tornem a La dama de les camèlies. N’hi ha dues versions –segons el pròleg de la que he llegit– amb diferències subtils en el tractament de la protagonista. En la primera edició la simpatia de l’autor envers ella era més gran; a la segona va eliminar fragments que humanitzaven la figura de Marguerite –fragments que l’edició d’Akal ofereix en notes a peu de pàgina. Personatge ambigu, l’anomena Julian Budden,* perquè a pesar de viure com viu no té una tendència natural al vici i és capaç de sacrificar-se per l’home que estima, però porta la ruïna els homes que l’estimen (també Manon entra en aquesta categoria segons Budden,* però a mi m’ha fet l’efecte que hi ha una diferència: no sembla que Marguerite vulgui enganyar o fer mal Armand i sembla que se l’estima de debò; en canvi Manon no s’està de fer mal a Des Grieux sempre que pot, tot i les constants declaracions d’amor). No és un personatge negatiu, però a l’igual que les mal anomenades heroïnes adúlteres de la novel·la realista del XIX, ha de ser sacrificada en nom de la moral burgesa i els bons costums. Ella, com Anna Karènina, Emma Bovary o Ana Ozores, aconsegueix una llibertat que té una contrapartida: no pot abandonar el paper que la societat li ha assignat. Per això la seva relació amb Armand és impossible, per això enamorar-se d’Armand esdevé un error fatal.

Llegiu la novel·la si us vaga de fer-ho. Intenteu superar l’estranyesa de situacions i costums d’una època ja passada i deixeu-vos endur per la tràgica història dels amors impossibles de Marguerite Gautier i Armand Duval. Ni que sigui una vegada.

 

Julian Budden: «Manon Lescaut: de la novel·la a l’òpera». Text publicat al programa de mà de Manon Lescaut del Gran Teatre del Liceu, temporada 2006-2007, i originalment al programa de mà de l’òpera de la temporada 1997-1998 de La Scala de Milà.

 

Technorati tags: ?

Nits d’Òpera, XXXV: Manon Lescaut, de Giacomo Puccini

(Aquesta entrada no té estructura: són apunts que vaig prendre durant els entreactes de la funció).

Tot i la passió que l’amara resulta una mica freda aquesta Manon. Potser hi té a veure l’estatisme d’un Des Grieux (Hugh Smith, que substituí Sergeij Larin) gran com un sant pau, que amb prou feines pot moure’s per l’escenari amb una mica d’agilitat? No resulta gaire creïble –ni una mica– que algú tan corpulent no pugui evitar la detenció de Manon quan l’únic que l’atura és una Lescaut (Robert Bork) que fa un tricorni i un cap menys d’alçada que ell. O és potser la irregularitat amb què canta? I això que veu no li’n falta. I la Guleghina, que sembla no sortir-se’n amb els piani… Sort de l’orquestra i el cor, almenys aquests no han decebut.

***

Un tall cada mitja hora és un anticlímax. Entreacte de mitja hora després de cada acta –el més llarg dels quals dura quaranta minuts– gairebé dupliquen la durada de l’òpera i contribueixen a aquesta sensació d’ensopiment.

***

L’escenografia és clàssica, fidel a l’època en què transcorre l’acció de l’opera. Liliana Cavani, que n’ha assumit la direcció d’escena, considera que modernitzar les òperes de Verdi i Puccini és banalitzar i és ridícul (La Vanguardia, 19.12.2006) –no hi estic del tot d’acord: segons com es faci, diria. Però en la seva versió tot es veu, sense ser-ho, massa de cartró-pedra. Potser la complexitat de l’escenografia ha obligat a separar cada acte del següent?

***

Els fans de la diva bramen sense vergonya ni aturador després d’una de les seves àries. D’acord, ha cantat molt bé, però… cal robar-li el protagonisme d’aquesta manera?

***

Diners no són sinònim de gust ni d’elegància, proclama silenciosament una faldilla fúcsia amb grosses rodones negres.

***

Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a tres minuts.

***

Vaja amb el tercer acte. I jo que pensava que ja no m’emocionaria…

***

Manon Lescaut té força a veure, encara que només sigui pels precedents literaris, amb una de les meves òperes preferides: La Traviata. Potser per això i perquè el paper principal en la funció que em tocava el cantava la Maria Guleghina –cantant per qui tinc una certa tirada– tenia força ganes de veure aquesta òpera. Si no recordo malament, a La dama de les camèlies el llibre de l’abat Prévost té una presència si no fonamental almenys destacada i hi actua com a premonició del que passa en relacions desiguals com la que s’estableix entre Des Grieux i Manon Lescaut. La de Puccini és la primera Manon que es veurà aquesta temporada al Liceu: també hi ha Manon i Le portrait de Manon de Massenet i Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

De fons, L’horizon, de Dominique A.

Technorati tags: ? ? ? ?