Arxiu d'etiquetes: Khovantxina

Nits d’Òpera, XXXIX: Escabetxina,* de Modest Mussorgski

* Val, d’acord, era un joc de paraules facilot, però no me n’he pogut estar…

Déjà vu. Una vegada més esperant el començament d’una òpera que no conec interpretada per cantants que no he sentit mai —si més no la majoria—, i sense saber què esperar-ne. Almenys sé que va de russos i que l’assassí és el majordom —bé, vull dir que sé com comença (lectura atenta de la sinopsi del primer acte) i com acaba (lectura del resum argumental). I que els pocs personatges femenins que hi ha tenen un paper secundari.

Serem als anys vuitanta del segle XVII, a Rússia, en un moment de tensió entre la política d’obertura a Europa dels tsars i l’oposició de grups tradicionalistes que no volen que la situació canviï. Hi ha d’una banda el príncep Khovanski, que defensa els drets dels boiars, la noblesa russa, amb l’ajut dels streltsi, un poderós exèrcit, i pretén apoderar-se del poder (el que el tsar, segons el text del llibret, anomena la Khovantxina); d’una altra els Vells Creients, una secta de l’Església ortodoxa liderada pel monjo Dossifei que vol instaurar un estat teocràtic; i finalment el poder polític de l’Estat, representat pel príncep Golitsin. Tots ells s’alien i s’enfronten en el seu intent de mantenir-se al poder i mantenir una idea de Rússia determinada, però acabaran morts o a l’exili: assassinat el príncep Khovanski, immolat en una foguera «purificadora» el monjo Dossifei amb els Vells Creients, exiliat el príncep Golitsin.

I mentre escric aquestes línies, els músics afinen i escalfen els instruments, mentre els espectadors ocupen els seus llocs. Tot és a punt. Comença la funció.

Han acabat els tres primers actes. L’entreacte és ple d’ecos de les intervencions del cor, vibrants i enèrgiques en uns moments, subtils i delicades en altres. La sinopsi de l’argument diu que som a l’època de Pere I el Gran, pels volts dels anys vuitanta del segle XVII, però l’escenografia i el vestuari, en canvi, ens situa a començament segle XX: època convulsa també, amb bàndols diversos. S’escau, però fa que la dansa de les ballarines perses del quart acte grinyoli una mica. Dels cantants destaquen Vladimir Ognovenko (príncep Ivan Khovanski), Robert Brubaker (príncep Vassili Golitsin, potser la veu més potent de tota la nit), Nicolai Putilin (Xakloviti, boiar favorable al tsar que denuncia la conxorxa dels Khovanski), Graham Clark (l’escrivent que escriu la denúncia de Xakloviti) i Elena Zaremba (Marfa, dels dos personatges femenins la que té més presència i importància en la trama, com a antiga enamorada d’Andrei Khovanski i com a membre dels Vells Creients). De tots, els que més em van agradar van ser Brubaker, Putilin, Clark i Zaremba, i em sembla que no vaig ser l’únic que va gaudir de les seves interpretacions, si ho hem de jutjar pels aplaudiments del final. I el cor, que té un gran protagonisme en aquesta òpera, va estar magnífic.

Quant a la música, a manca de paraules robaré les del director musical, Michael Boder, del Full informatiu:1

la música no descriu les situacions, sinó que actua com un vendaval que s’imposa com —un terratrèmol— a les anècdotes argumentals de les diverses escenes de l’òpera.

Vendaval o torrent desfermat, tan se val. És la sensació que produeix aquesta obra, la d’estar davant d’una cosa grandiosa i inabastable. Com Rússia, potser?

1. Damià Carbonell. «Michael Boder: “La música no descriu sinó que és un vendaval que s’imposa a tot”». Full informatiu, núm. 63 (15 maig 2007).

Technorati tags: ? ? ? ?