Arxiu d'etiquetes: Jules Massenet

Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XL: Le portrait de Manon, de Jules Massenet, i La voix humaine, de Francis Poulenc

Seguim amb Manon. Anys després de la seva Manon, Massenet va escriure una breu òpera en què recupera els personatges de la primera: Le portrait de Manon. Des Grieux viu apartat del món i té cura del seu pupil, el vescomte de Jean de Morcerf, que està enamorat d’Aurore, pupila de Tiberge, amic fidel de Des Grieux. Aquest viu obsessionat pel record de Manon, de la qual en guarda un retrat (el retrat del títol), tot i que prohibeix a Tiberge que l’anomeni. Com que Aurore i Jean són de classes socials diferents, Des Grieux s’oposa a la relació i Tiberge hi intervé. Com? Accidentalment descobreixen el retrat de Manon i, en adonar-se de la semblança d’Aurore i Manon, Tiberge fa vestir la noia com Manon i la porta davant de Des Grieux, que finalment accepta la relació entre els dos joves quan Tiberge li explica que la semblança no és casual, ja que Aurore és filla de Lescaut, el germà de Manon.

Amb els anys, els personatges han canviat: Des Grieux s’ha convertit en un cavaller conservador i prudent, mentre que Tiberge s’ha convertit en un eixelebrat que es dedica a viure la vida. El canvi és palès també en el canvi de veu de Des Grieux, que a Manon era un tenor i a Le portrait és un baríton. L’òpera és molt breu, uns cinquanta minuts, però té moments destacables; alguns de més aviat còmics (com el duet d’Aurore i Jean en què busquen la manera de suïcidar-se sense que cap de les que troben els semblin bé), d’altres de més emotius (com l’ària «L’amour, ineffable mystère» que canta Aurore).

El més interessant, però, va ser La voix humaine, de Poulenc, basada en l’obra de teatre homònima de Jean Cocteau (que va escriure el llibret de l’òpera). Durant uns cinquanta minuts, una dona parla per telèfon amb el seu amant, que l’ha deixada. La dona, interpretada per Ángeles Blancas, es passa tota l’estona anant amunt i avall d’una cambra del seu pis amb el telèfon a l’orella, parlant amb l’home i discutint quan altres trucades interfereixen en la seva línia. La dona intenta salvar la relació i utilitza tots els recursos al seu abast —fer veure que no està afectada, intentar que l’amant senti pena per ella, recordar els moments feliços, insinuar que se suïcidarà si no el pot tenir— perquè l’home s’ho repensi. Tots els sentiments, les emocions, van sorgint al llarg de la conversa, subratllats per la música sense caure en l’excés en cap moment però marcant-ne la intensitat. Ángeles Blancas va brodar tots els matisos d’aquesta conversa irregular i la va omplir d’intensitat —massa potser, al final semblava esgotada—, cosa que li va valer el reconeixement del públic.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XV: Cleopatre

Dissabte, 16 d’octubre de 2004

Organitzar un única cua per comprar entrades, recollir les entrades comprades amb antelació i recollir els abonaments d’una promoció no és el que jo entenc (ni jo ni cap de les persones que vam haver d’esperar mitja hora o més per recollir una entrada), no és el que jo entenc, deia, per una bona organització. A més a més, havíem d’aguantar la impertinència de l’hidra de set caps que havien posat de cancerber a la porta de les taquilles, la qual cosa no feia sinó provocar més irritació en el «respectable».

A part d’això, gràcies a l’espera vaig trobar-me amb una persona a qui, sincerament, hauria preferit no veure; algú que té el mal costum d’oblidar les persones que coneix fins que necessita que li facin algun favor. «A veure què trigaràs a demanar-me alguna cosa», vaig pensar. Ai de la sibil·la de Cumes, si haguéssim sigut contemporanis: la clientela, te l’hauria presa tota! No havien passat ni cinc minuts que ha va venir a demanar-me que li fes una gestió quan arribés a la taquilla (estic parlant d’una persona de la qual habitualment no en sé res, però que de tant en tant es considera amb el dret de telefonar-me perquè li faci algun favor, com a començament d’any, l’última vegada que en vaig saber alguna cosa). Per sort, va arribar abans que jo a la taquilla (em pregunto on devia ser l’hidra) i em vaig estalviar de fer-li un favor que no tenia ganes de fer.

Però bé, superats aquests primers moments vaig poder arribar a la meva localitat i preparar-me per una gran nit: Cléopatre, de Jules Massenet, en versió concert amb Montserrat Caballé (Cléopatre), Carlos Álvarez (Marc-Antoine) i Montserrat Martí (Octavie). L’espectacle va valer la pena, tot i la fredor de les representacions en versió de concert. D’una banda, per l’obra en si, que vaig trobar bellíssima. De l’altra, pels intèrprets: Montserrat Caballé, malgrat que ja no està en el seu millor moment, demostra un domini considerable de l’escenari i de la veu, encara que no s’arrisqui i es reservi per als moments culminants; Carlos Álvarez, a qui ja havia vist abans i que va ser un Marc-Antoine perfecte; i Montserrat Martí, a qui sentia cantar per primera vegada, i que té una veu plena, bella, potent. I, de la resta dels intèrprets, destacar la bellíssima veu de Marita Solberg i la no menys impressionant de Nikolai Baskov.

Cap al final de l’òpera, que va acabar amb una ovació impressionant i amb el cor picant de peus a terra per aplaudir els cantants, els nois de vermell van tenir una feina considerable a localitzar las càmeres fotogràfiques i impedir que es fessin fotografies. Aquest tràfec anava acompanyat d’un obrir i tancar portes considerablement sorollós (més encara si seies al costat d’una de les portes), però l’obra ja havia acabat i no molestava excessivament. De tota manera, això no s’hauria si la gent no fos tan donada a fer el que els rota, encara que no es pugui.

Fauna liceista

N vegades a Viena. Sabeu que és tenir al costat una persona que es passa la representació comentant a la seva parella que Carlos Álvarez, de qui es va enamorar no sé on, estava molt millor quan el van veure a Viena? Doncs multipliqueu-ho per vint i us en fareu càrrec, perquè si no li vaig sentir dir Viena vint vegades, és que ho vaig somiar i no ho va dir ni un cop.

Sóc gran, se m’inflen els peus i estem a les fosques… què faig? Treure’m les sabates. Molt bé, senyora, d’acord. Però cal que es tregui les sabates fent esbufecs, les deixi caure a terra fent un terrabastall de mil dimonis, i no contenta amb això deixi anar un sospir de satisfacció que es devia sentir des de l’escenari?