Arxiu d'etiquetes: Judith van Wanroij

Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

Llarga i lenta. Si mai em convidessin a una coronació, cosa que no crec que passi, espero que no sigui tan llarga i tan lenta com aquesta incoronazione di Poppea monteverdiana. A més, com més hi penso, menys moments —musicals— destacables en recordo, malgrat que en general tots els intèrprets van cantar molt bé: el duel de Fortuna (Marisa Martins) i Virtut (Judith van Wanroij) al començament; força intervencions de Poppea (Miah Persson) i de Drusilla (Ruth Rosique); alguna d’Ottavia (Maite Beaumont), sobretot l’adéu a Roma del darrer acte; a part de les Sèneca (Franz-Josef Selig), les de Valetto (William Berger) i, sobretot, les dels personatges que interpretava Dominique Visse (Arnalta, la dida d’Ottavia i un dels familiars de Sèneca). Pel que fa a Sarah Connolly (Nerone), fora del tercer acte no em va cridar l’atenció en cap moment i Jordi Domènech (Ottone) em va semblar molt monòton, cantant igual quan expressava el seu amor per Poppea que quan enganyava Drusilla. Tot i això va valer la pena aguantar fins al final i poder escoltar el duet final de Poppea i Nerone, Pur ti miro, pur ti godo, un dels duets més bells que he sentit i que Connolly i Persson van cantar amb una subtilesa i una delicadesa que semblava gairebé impròpia dels dos personatges que representaven.

Fora d’això, una escenografia sense gaire interès, a la que només donaven una mica de color les aparicions de Dominique Visse, que no només feia el que volia a l’escenari, sinó també amb la seva veu; a més d’unes deïtats que semblaven drag queens en decadència (la Virtut embarassada, a més, tenia un punt irònic), amb un toc xaró força notable, i alguna pseudobieitada en alguna escena que només provocava el lleuger avorriment del dejà vu repetit massa vegades.

Potser sí que, com va dir-me en Ferran en acabar la funció, no estem acostumats a aquesta mena d’òperes; però potser també es podrien plantejar, amb títols amb què pot costar atraure el públic (era la tercera funció i només hi havia la meitat del teatre ocupat, més o menys), optar per muntatges una mica més vistosos. La lectura irònica i fins i tot grotesca del text, podria haver-se exagerat una mica més, no limitant-la només a un Visse transvestit i a unes deïtats amb sabates de plataforma.

Almenys no em vaig avorrir, que ja és molt.