Arxiu d'etiquetes: Juan Diego Flórez

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

L’ària del diumenge: «Pour mon âme» (Juan Diego Flórez)

Entenc que a qui no li agradi l’òpera li costi gaudir d’un espectacle així. Fins i tot entenc que a qui li agrada l’òpera, no li agradi un espectacle així. A mi se’m posa la pell de gallina i m’envaeix una joia tan forta cada vegada que escolto «Pour mon âme», que dijous al teatre vaig haver de concentrar-me molt per no posar-me a fer galls com un boig —la qual cosa seria en si mateixa un bon espectacle, sobretot quan em llancessin daltabaix com una pobra bomba orsini… El vídeo conté bona part de l’escena 11 del primer acte, a partir de «Messieurs son pere, écoutez-moi…». Si no el voleu veure sencer, els focs artificials comencen al minut 2:45 («Pour mon âme»).

(vídeo pujat per LiceuOperaBarcelona)

Nits d’Òpera, 68: La fille du régiment, de Gaetano Donizetti

Quan hem arribat al teatre i els veïns de butaca ens han avisat que el Juan Diego Flórez estava malalt, hem començat a patir. Quan ho han anunciat per megafonia, tothom ha aguantat la respiració: s’hauria sentit caure una agulla. I quan han dit que, tot i això, cantaria, tothom ha respirat alleujat. Més o menys, és clar: mai no havia notat tanta tensió al Liceu com avui mentre esperàvem a veure si el tenor aconseguiria cantar «Pour mon âme» amb tots els ornaments que esperàvem: i ho ha fet. Vaja si ho ha fet. La tensió acumulada s’ha traduït en ben bé vint minuts d’aplaudiments i bravos —bé, deu minuts, que ja són minuts aplaudint. Nits com aquesta són les que queden al record, i no vull ni imaginar si avui, que Flórez no es trobava bé, ha estat excel·lent, com deuen haver estat les nits anteriors.

La d’avui era la darrera funció de La fille du régiment, ópera comique en dos actes de Gaetano Donizetti. Marie va ser trobada enmig del camp de batalla pels membres del 21è regiment de l’exèrcit francès, que la van adoptar i criar. Durant les guerres napoleòniques, el regiment arriba a Tirol, on Marie coneix i s’enamora d’un tirolès, Tonio. La marquesa de Berkenfield reclama Marie com la neboda perduda fa temps, i se l’endu. Temps més tard, Marie és a punt de casar-se amb el nebot de la duquessa de Crakentorp i arriba el regiment, amb Tonio convertit en soldat, i la reclamen. Finalment, la marquesa, que reconeix que Marie no era la seva neboda, sinó la seva filla, accepta que es casi amb Tonio. És una òpera brillant, amable i divertida, i en aquesta posada en escena —juntament amb la vis còmica dels cantants— s’aconsegueix ressaltar els efectes còmics de la història. És el cas de Victoria Livengood, que canta i interpreta el paper de la marquesa amb molt d’encert i domini de l’escenari. També té una considerable vis còmica Pietro Spagnoli, en el paper de Sulpice, el sergent del regiment i pare adoptiu de Marie. No desmereix al seu costat Àlex Sanmartí, en el paper més anecdòtic d’Hortensius, el majordom de la marquesa.

Però qui realment destaca són la parella protagonista i un personatge que només apareix al segon acte. De Juan Diego Flórez n’hem parlat a bastament, i em sembla que amb la introducció ja ha quedat clar que, malgrat la intoxicació alimentària que patia, ha aguantat tota la funció i ha satisfet les expectatives, sobretot a l’ària «Ah, mes amis, quel jour de fête», la dels nou dos de pit, que a mi m’ha posat la pell de gallina, i la romança «Pour me raprocher de Marie», al segon acte. Patrizia Ciofi feia el paper principal, el de Marie, la filla del regiment. Té una veu curiosa: hom espera d’una soprano una veu brillant, i Ciofi té una veu més aviat apagada, opaca, però capaç de fer les coloratures que li demana el paper com la que més i d’emocionar en els moments més delicats. I ho ha demostrat en les seves intervencions, tant al duo «Quoi! Vous m’aimez?» amb Tonio, com a «Il faut partir» (quan s’acomiada del regiment), com a la cabaletta del segon acte, «Salut à la France».

El segon acte és més divertit que el primer, i el secret és la persona que interpreta el paper de duquessa de Crakentorp, un paper parlat: Ángel Pavlovsky. Un dels encerts d’aquesta òpera és haver adaptat els moments còmics al teatre on es representa: hi ha força rèpliques i contrarèpliques en català i en castellà; i, en una escena del segon acte en què Sulpice i la marquesa són caçats abraçats per Hortensius, per dissimular ell toca el piano i ella canta. Què? «Rosó». El cop d’efecte és sensacional. Doncs l’entrada de la duquessa supera totes les expectatives i Pavlovsky es converteix, durant una bona estona, en la diva i la protagonista de l’acte.

Aquesta nit no hi ha hagut bis de l’ària dels nou dos, però no ha fet falta. Estic segur que molts guardarem aquestes representacions de La fille du régiment al calaixet de les grans nits d’òpera.

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

L’ària del diumenge: «Questo è un nodo avviluppato», de Gioachino Rossini

Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini).  La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).

(vídeo pujat per codonauta)

(vídeo pujat per emiliobcn50)

Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez

La intensitat dels aplaudiments amb què es rep un cantant quan surt a l’escenari, pel que he pogut comprovar, acostumen a ser un indici de què permetrà el públic que el cantant faci o deixi de fer. I els aplaudiments d’aquesta nit quan ha sortit Juan Diego Flórez a l’escenari del Liceu deien que era igual com ho fes, que ja tenia el públic a la butxaca. Era així, sí, però a més ha fet un recital magnífic, malgrat que l’altíssima temperatura que feia a la sala (no exagero si dic que jo estava suant de valent) ha estat a punt d’espatllar-ho tot: a punt d’acabar la primera part del recital, Flórez s’ha disculpat, ha fet referència a la sequedat de l’ambient i la calor, i s’ha retirat un moment, per tornar en plena forma uns minuts més tard.

El recital ha consistit en cançons de Mozart, Bellini, Rossini i Tosti, acompanyades d’àries d’òperes de Bellini, Rossini i Donizetti, i dues àries de sarsueles Reveriano Soutullo i Juan Vert (El último romántico) i Amadeu Vives (Doña Francisquita). Si les primeres peces ja havien donat el to del que ens esperava, la resta ha acabat de reblar el clau perquè el recital fos una meravella, amb un Flórez segur de si mateix i donant el màxim al públic (inclosos els truquets dels cantants per guanyar-se el públic). Al final, quatre bisos: «La donna è mobile» de Rigoletto, aguantant la nota final mentre feia gestos com dient «què, acabo o no?»; «Ah! Levé-toi, soleil!» de Roméo et Juliette; «Pour mon âme» «Ah! Mes amis, quel jour de fête» de La fille du regiment; i un ària de Lucrezia Borgia que, segons ha dit, no s’acostuma a cantar i només ho feia l’Alfredo Kraus, «T’amo qual s’ama un angelo», bellíssima ària amb què ha posat el punt i final al recital. Un recital que, si hagués estat pel públic, hauria continuat tota la nit, però els aplaudiments només han aconseguit que el Juan Diego Flórez sortís a saludar quatre o cinc vegades.

En resum, un recital d’aquells que seran difícils d’oblidar.

 

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XXVII: Semiramide, de Gioachino Rossini

…ara va de bo

Encara no havia sonat l’avís dels tres minuts quan vam començar a sentir una estranya remor —estranya si més no per al Liceu— i vam veure que el públic, el «respectable» públic de platea començava a girar-se cap a l’esquerra i a alçar-se dels seus seients. La remor es va convertir en un eslògan que amb prou feines sentíem entre la cridòria i els xiulets del «respectable» públic de platea: no enteníem res. Què passa? ens preguntàvem els del lateral esquerre del teatre. Llavors els vam veure: van anar avançant tímidament, desplegant la pancarta, més morts que vius, aguantant el xàfec de renecs de la platea. Era el que em faltava per veure, després del paio dels pantalons rosa, al Liceu: una manifestació. El MVB estava mort de riure: «Com canvien els temps —deia—, abans es manifestaven els de dalt i ara es manifesten els de baix». Els veïns de l’esquerre em van demanar que els traduís la pancarta: «Pero… no es público ahora el Liceo?», em va preguntar estranyat.

De mica en mica l’ambient s’asserenà, els manifestants van sortir i va sonar l’avís dels tres minuts. Es van apagar els llums i ens vam deixar endur per la música de Rossini a Semiramide i les magnífiques veus de Darina Takova (Semiramide), Daniela Barcellona (Arsace), Juan Diego Flórez (Idreno), Ildar Abdrazakov (Assur), Miguel Ángel Zapater (Oroe) i el Cor del Gran Teatre del Liceu. Semiramide regna des de Babilònia sobre l’imperi que heretà del seu marit, Nino, que Assur, amant de la reina, el va assassinar. El poble i els sacerdots, però demanen un nou rei, i Semiramide decideix casar-se amb el general Arsace, sense saber que és el seu fill Ninia, a qui els sacerdots havien amagat per por que també fos assassinat. Però Arsace estima Azema, i Assur vol ser rei… El fantasma de Nino torna llavors per turmentar la reina i per dir que Arsace serà rei, però a canvi d’una víctima per expiar el seu assassinat: Arsace-Ninia, a qui els sacerdots han revelat la seva identitat veritable, vol matar Assur, però finalment mata la seva mare, Semiramide, instigadora del regicidi.

El millor paper de l’obra és, crec, el d’Arsace-Ninia, i la mezzo Daniela Barcellona va estar brillant. Els moments més bonics de l’òpera, almenys els que em van agradar més, van ser precisament les àries d’Arsace i els duets amb Assur i, sobretot, amb Semiramide: Darina Takova té una veu bonica, tot i que en molts moments semblava que no cantés amb veu, com si es reservés per als punts més difícils de les seves intervencions. Juan Diego Flórez, en el paper secundari d’Idreno, príncep indi pretendent de Semiramide primer i d’Azema després, també va lluir-se: malauradament va haver de competir en algun moment amb una orquestra que li emmudia la veu (va ser per això que al final una bona part del públic va esbroncar el director musical, Riccardo Frizza?). He de reconèixer, però, que tinc debilitat per les veus greus —cada vegada més— i que les interpretacions que més em van agradar van ser les de Barcellona, i les dels baixos Abdrazakov i Zapater.

Quant a l’escenografia… bé, la veritat és que tot i ser una aposta una mica arriscada, no em va desagradar. Semiramide regna sobre pobles diversos, i això quedava perfectament reflectit en un escenari que podia ser la sala de consells de les Nacions Unides, i alhora el centre de control de l’exèrcit d’una potència militar. Contemporani, això sí, i fins i tot i havia un telèfon vermell que em va recordar la pel·lícula de Kubrick. Tanmateix, aquesta escenografia no donava gaire joc a l’hora de fer veure que els protagonistes baixen a la tomba on és enterrat Nino. Però la veritat és que tots aquests muntatges comencen a cansar una mica: a veure si hi ha algun agosarat que escenifica una òpera sense canviar-la d’època, sense convertir-la en una mala còpia d’una pel·lícula de ciència ficció i amb alguna cosa a l’escenari a més dels cantants.

Roberto, addio!

Una nit a l’òpera, III (13.11.2003)

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L’any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l’edat encara és capaç d’emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l’escenari, el cor al fons, l’orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d’estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s’ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l’enfrontament amb Maria en l’escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l’anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l’orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio…», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l’estola que havia portat fins aquell moment, però l’orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l’escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció… excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d’haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d’acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.