Arxiu d'etiquetes: Josep Ferrer

Nits d’Òpera, XII: Madama Buttefly (31.07.2004)

Les autopistes sempre m’han semblat trampes per als automobilistes, potser des de la meva ignorància de no conductor: un cop hi has entrat, es difícil de sortir-ne, i si t’equivoques de direcció o de sortida l’únic que et queda es posar-hi paciència i bon humor. Potser per això ahir, la volteta que vam fer fins a la Jonquera per anar a Peralada va quedar en una anècdota divertida: al cap i a la fi, a qui se li hauria acudit que entre la sortida 4 (Figueres i Roses) i la 2 (La Jonquera) no hi hauria una sortida 3 com hi ha de baixada (Figueres nord)?

Per sort, no hi ha tanta distància i vam poder arribar d’hora a Peralada, amb temps i tot de sopar abans d’anar a l’assaig general de Madama Butterfly, l’òpera de Puccini que es representarà els propers dilluns 2 d’agost i dimecres 4 d’agost dins del Festival Castell de Peralada 2004. És una coproducció del Palacio de Festivales de Cantabria i del Gran Teatro de Córdoba, amb la col·laboració del Palau Altea, amb direcció musical de Marco Armiliato (germà del tenor Fabio Armiliato), direcció escènica de Lindsay Kemp, interpretada per Cristina Gallardo-Domâs (Cio-Cio-San), Claudia Marchi (Suzuki), Roberto Aronica (B.F. Pinkerton), Giorgio Zancanaro (Sharpless), Mieria Casas, Eduardo Santamaría, Celestino Varela, Josep Ferrer, Joan Martí-Royo i solistes del Lieder Càmera. Amb el Cor Lieder Càmera de Sabadell, dirigit per Josep Vila i Casañas, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El muntatge és prou correcte, força tradicional, amb un decorat que representa la casa de madama Butterfly dalt del turó en primer terme, i al darrere el jardí i el camí que baixa cap a Nagasaki (assenyalat només perquè és per on arriben els altres personatges), i, al fons de tot, el mar. No té gaire color, però sí que en té el vestuari, principalment els de les dones japoneses. L’orquestra va tocar bé, si bé el so semblava esvair-se de camí cap al públic, segurament pel fet que l’escenari és a l’aire lliure. Els cantants van estar força bé, sobretot Gallardo-Domâs (madama Butterfly), Giorgio Zancanaro (Sharpless) i Claudia Marchi (Suzuki); no tant el tenor Roberto Aronica (Pinkerton), un d’aquelles tenors amb molta presència i no gaire veu. I qui s’ho va passar més bé va ser el nen que feia el paper de fill de madama Butterfly, que a l’hora de saludar al final de la funció no parava de fer reverències i salts.

Em va semblar que hi havia un intenció palesa de donar a tots els elements del muntatge un aire d’aquella delicadesa que s’associa de manera tòpica a la cultura japonesa, i que es veia sobretot en els moviments dels personatges japonesos: les passetes curtes de Suzuki i els criats de Butterfly, els vanos, les reverències, els moviments de madama Butterfly (que em recordaven els d’imatges vistes del teatre japonès) i, fins i tot, en la salutació final, dirigida pel mateix Lindsay Kemp.

El més bonic de tot és el lloc on se celebra el Festival, els jardins del Castell de Peralada. L’escenari s’alça tocant al castell, i al voltant només hi ha jardins. Un aspecte negatiu, però, és que durant la representació el pianista del restaurant que hi ha al jardí no parés de tocar, i la seva música es barrejava amb la de l’òpera. Ara, no sé si quan hi ha funcions «serioses» toca o no toca, però seria tot un detall que no ho fes, per poder gaudir plenament de la música.

I la lluna, que ens va acompanyar durant tota la nit i mentre tornàvem cap a Barcelona.

Peralada :: Llibret de Madama Butterfly :: Història del kimono

Nits d’Òpera, VIII (21, 25 i 26.03.2004)

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.