Arxiu d'etiquetes: Josep Bros

Nits d’Òpera, XLVIII: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Ildebrando d’Arcangelo, imatge de IMG Artists

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XXXIV: Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti

Quan vaig saber que la Lucia di Lammermoor que em tocava era l’Edita Gruberova, vaig respirar alleujat. Tot i l’edat, la soprano eslovaca conserva una agilitat que li permet el luxe de lluir-se amb les colorature davant d’un públic, a més, que li té una estimació considerable –encara recordo amb sorpresa els gairebé vint minuts d’aplaudiments després d’una de les escenes que cantà a l’Ariadne auf Naxos de fa uns anys, en el paper de Zerbinetta.

Però ve’t aquí que en començar les representacions s’anuncia que la soprano està malalta i fins abans d’ahir no es va saber amb certesa qui faria el paper en el seu lloc. La substituta va ser Mariola Cantarero. Em sembla que l’he sentit en algun paper secundari, però no en tenia un record gaire ferm. Suposo que tots els que havíem d’assistir a la representació d’ahir estàvem igual: expectants. No sé si per saber si ho faria tan bé com la Gruberova o només per si no ho faria gaire malament. I ens va sorprendre a tots, vaja si ho va fer.

Ja des de la primera escena en què apareix Lucia, al segon quadre del primer acte, va deixar anar una veu potent, controlada, de nets i bells aguts i greus suaus, amb una agilitat fora de dubte. Cada ària del personatge es va tancar amb una ovació, afavorida per les pauses entre quadres per modificar l’escenari, que feia sentir el públic més lliure per aplaudir. La prova de foc, però, era l’escena de la bogeria, plena d’ornamentacions, i la va superar amb nota. Amb molt bona nota. De fet, encara haurem de dir que va ser una sort que no cantés la Gruberova…

La resta del repartiment no va desmerèixer l’actuació de Mariola Cantarero. Josep Bros (Edgardo) va fer gala d’una veu sensacional, malgrat que cap al final de l’òpera li sortís una mica enrogallada. Anthony Michaels-Moore (Enrico) també semblava que tenia algun problema al coll, però va defensar el personatge i es va lluir en força moments (com al duet amb Edgardo al tercer acte). Giacomo Prestia (Raimondo) va brodar el seu paper amb uns greus potents i en algun moment va semblar que allargava les notes finals com dient «mireu què sóc capaç de fer».

La posada en escena és una mica freda, de color gris, amb un cub inclinat per marcar l’espai, al qual s’afegien elements per darrere per donar sensació de profunditat o se li canviava la paret del fons segons l’escena. Gens de mobiliari, només un llit i un mirall en la primera escena de Lucia (que no transcorre als jardins del castell, com és habitual, sinó a la cambra de Lucia), i una taula amb una cadira al començament de l’acte segona. El vestuari, gris per a tothom excepte el negre d’Enrico i Raimondo, el blanc de Lucia i el blau d’Edgardo, i el sangonós i premonitori granat d’Arturo. Tanmateix l’absència d’elements escènics i de colors vius feia més viva encara la presència dels cantants i més vives les seves emocions, amb els dos punts culminants de l’òpera: la bogeria de Lucia i la mort d’Edgardo.

Només quedava una manera d’acabar de fer rodona una nit magnífica: saltar-me la dieta al Viena amb un zipizape amb ceba i formatge…

Technorati tags: ; ; ; ; ;