Arxiu d'etiquetes: Jonathan Littell

Sala de lectura, lxxxii: Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes, de Jonathan Littell (enllaç a Quaderns Crema)

(Atenció: al text hi ha alguns detalls de l’argument. Si no heu llegit la novel·la, no seguiu endavant)

No crec que començar explicant de manera molt resumida l’argument d’aquesta novel·la estigui de més, encara que suposo que aquestes alçades és prou coneguda tant pels nombrosos lectors que ha tingut com pels que no l’han llegida però estan una mica al cas de les novetats literàries. Nombrosos lectors, sí; un dels quals va pujar al mateix avió que jo quan tornava de vacances: ja veus quina cosa, direu. Sí, no té importància, però és la primera vegada que em passa que en un avió puja algú portant a les mans el mateix llibre que jo he tret de la bossa per anar llegint durant el viatge. Per acabar-ho d’adobar, sèiem a la mateixa filera. Bé, prou anècdotes sense solta ni volta i anem per feina.

Les benignes és el relat de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust jueu des del punt de vista d’un dels seus protagonistes: Maximilian Aue, alemany, doctor en dret, membre de les SS que gairebé sense moure un dit va recorrent els principals escenaris europeus d’aquella guerra i de l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals, malalts mentals, criatures, dissidents, etc., al mateix temps que va ascendint en la jerarquia de les SS. Arriba, finalment, a trobar-se davant Hitler mateix, que el condecora. Aue és una persona de gran cultura i aparent sensibilitat, però que posa tot el que sap al servei de la justificació de la matança de tots aquells que no són aris. Una matança davant la qual només sent, de tant en tant, una lleugera incomoditat —a no ser que interpretem que els vòmits, marejos i dolors que sent al llarg de bona part de la novel·la siguin una manifestació física del seu rebuig… exercici força difícil de justificar, d’altra banda. Aue ja es mostra des del començament com una persona sense remordiments i d’una fredor malaltissa, capaç de justificar amb xifres que la matança no va ser tan greu. Al llarg del seu periple, no només l’anem coneixent millor, sinó que també coneixem a través d’ell altres protagonistes d’aquells fets i les teories en què es basaven, els motius i les excuses que es donaven per tirar endavant aquella barbaritat.

Dit així no sembla gran cosa, però per la complexitat de la novel·la i la seva longitud és difícil resumir en poques paraules. Aue és protagonista i alhora testimoni de la guerra, i el que pretén es deixar-ne testimoni, un testimoni objectiu, perquè se’l pugui jutjar. I Littell no estalvia detalls en la descripció d’Aue i de les seves accions, des de les més banals a les més perverses; d’aquí que no fa gaire em preguntés en una altra entrada («Poti-poti», del 16 de setembre) si la novel·la no era «només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue». Perquè Aue és repulsiu i alhora fascinador; o, més aviat, la novel·la és fascinadora, d’aquelles que no pots deixar de llegir.

D’aquí la necessitat de deixar passar un temps abans de parlar de la novel·la, que s’esvaís una mica la fascinació que m’havia provocat. Si una de les funcions de l’art és trasbalsar-nos, obligar-nos a pensar, arrancar-nos de la indiferència amb què passem els dies, Littell ha reeixit amb aquesta novel·la. Dubto molt que ningú que l’hagi llegida no s’hagi sentit incòmode —si més no, incòmode— davant d’algunes de les descripcions que hi trobem. Per això deia, a la mateixa entrada que esmentava més amunt, si no era un muntatge per épater le bourgeois; perquè has seguit llegint i quan creus que has superat tot l’horror, encara et surt amb unes escenes que, suposo, han de servir per ajudar-nos a acabar el retrat de Maximilian Aue: un personatge repugnant, amoral (i immoral?), pervers i que sembla que es vulgui fer perdonar amb el relat de la seva infantesa.

No sé quina sensació hauran tingut altres lectors mentre llegien aquesta novel·la. He volgut mantenir-me una mica al marge de crítiques i anàlisis, ressenyes i comentaris, per no acabar oferint sense adonar-me’n opinions mediatitzades. La meva ha estat d’incomoditat: d’haver de deixar-la de banda aclaparat per les escenes i les accions d’Aue, i de reprendre’n de seguida la lectura per la fascinació que em produïa la novel·la. La qual, malgrat algunes caigudes de ritme, alguns episodis inexplicables (com pot trigar tant, Aue, a adonar-se de qui són els bessons?) i que tantes trobades casuals no semblen gaire versemblants (inclòs el deus ex machina del final), m’ha semblat una gran novel·la (i no ho dic, només, per l’extensió).

També n’han parlat, entre molts d’altres, en Dav a Des de Sants“Les benignes” (2007)»); en Fausto a Món de llibresLes benignes. Radiografia del mal en set conclusions»), qui per cert, també comença parlant de la reacció que li ha provocat el llibre; en Valentí Torra («Llegiu Les benignes de Jonathan Littell»); i, sobretot, el meu homònim Ferran a Max Aue.

El llibre:

  • Jonathan Littell. Les benignes. Tr. Pau Joan Hernández. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1162 p. ISBN 978-84-7727-181-9.

Poti-poti

Com valquíries en plena cavalcada, un tropell d’idees confuses m’assalten aquests dies sense que hi pugui fer res; ni per aturar-les, ni per ordenar-les, ni per reflexionar-hi una mica. S’empenyen, es prenen el lloc, s’amenacen… Una d’elles té nom propi, Maximilian Aue. Però em sembla que hauré de deixar per a més endavant escriure sobre Les benignes de Littell, per reposar-les una mica i deixar que s’esvaeixi una mica la fascinació que provoca un personatge tan repugnant com aquest i decidir si la novel·la és el que és o només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue.

I que ningú no es molesti si dic que em fa pensar en una de les citacions que darrerament ens ofereix Sfer al seu blog, en què discutíem si la lectura és bona per si mateixa o si només és un instrument que ens permet ser millors o no («Exceso de libros»). Malgrat que fa temps que els comentaris dels blocs han deixat enrere les limitacions dels inicis (encara recordo quan no hi podies escriure més de mil caràcters), tampoc no són l’espai adequat per exposar-hi idees amb totes les seves derivacions i peròs. Però durant la discussió que vam encetar amb motiu d’aquella citació no podia deixar de pensar en llibres com Les benignes i en el que s’hi reflecteix: que la cultura no és un antídot contra res (com deia Littell mateix en una entrevista que ja vam esmentar fa temps). Esmentava la Sfer les lectures que inciten al racisme, a la xenofòbia, etc., com a lectures que no ens fan millors i en llegir-ho a mi em sortia el tic totalitari que porto dins: llavors… la censura estaria justificada? Només en uns casos determinats? Qui hi posaria els límits? Per sort, Sfer em donava poc després la clau de volta per rebutjar la censura: l’important és la lectura crítica, fomentar-la, ensenyar a llegir críticament… N’hi hauria prou? No ho sé ni tinc la resposta. Però millor això que posar-se a cremar llibres, condemnar escriptors pel que escriuen i esporgar el contingut de les biblioteques amb criteris que no tenen res a veure amb la biblioteconomia.

Acabo amb una citació a l’entrada d’avui mateix d’en Pere a Invasió subtil, que il·lustra força bé una sensació que tinc de fa temps: que encara que passi el temps, la incertesa es manté i els tics no només no es curen, sinó que s’enquisten i es fan més evidents i «[q]ue l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire» («Setembres»).

Jonathan Littell sobre Wagner

A l’entrevista que Jesús Ruiz Matilla fa a Jonathan Littell, publicada a Babelia dissabte passat,¹ l’entrevistador fa una pregunta a Littell sobre Wagner.

P. ¿Y Wagner?

R. ¿Wagner? No, por Dios. ¡Qué horror! Mi límite está en Beethoven. Después de eso, me pierdo, puedo aguantar a Chopin.

P. ¿Por qué no le gusta Wagner?

R. Porque es insufrible. Es como una papilla, pesada, pastosa. Menos mal que después, con Debussy y Schönberg, regresa la forma, aunque sea una forma discutible, pero es una forma.

Més clar no es pot ser…

 

1. Jesús Ruiz Matilla. «Entrevista: Jonathan Littell. “La cultura no nos protege de nada. Los nazis son la prueba”». Babelia, 27.10.2007.