Arxiu d'etiquetes: Joan Solà

La citació: Joan Solà

Sí, ja sé que les paraules que citaré a continuació han donat més voltes que un molí de nòria els darrers dies, però crec que convé repetir-les les vegades que calgui fins que ens convencem, fins que siguem conscients que la feina de mantenir la nostra llengua no ens la farà ningú si no la fem nosaltres, i que poca ajuda podem esperar de segons on.

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena.

Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!». Avui, 21 d’octubre de 2010 [Cultura].

El meu Joan Solà

Avui ens colpia la notícia —perquè aquestes notícies no ens arriben, no les llegim, no les escoltem: ens colpeixen—, la notícia de la mort de Joan Solà, un dels millors lingüistes —per no dir el millor— d’aquest petit país nostre, petit però alhora tan fèrtil en personalitats. De lloar-ne els mèrits científics ja hi haurà qui se n’encarregui; igual que de lloar-ne la persona, que ho farà qui l’hagués conegut a fons. Jo només m’atreviré a explicar una anècdota de quan estudiava, a manera d’homenatge.

Tots els estudiants de Filologia Catalana del pla d’estudis del 1994 vam haver de passar per una assignatura que es deia Sintaxi catalana I —hereva segurament d’una altra Sintaxi catalana del pla del 1980 i mare, segurament, d’una altra sintaxi catalana del pla de Bolonya. Era obligatòria per a tothom i era, també, un os: almenys tenia fama d’os i la veritat és que no era una assignatura fàcil. I amb en Joan Solà, encara més. Per mi va ser l’única assignatura que em va fer anar a passar tardes i tardes a la biblioteca per intentar entendre què coi ens havia explicat, magistralment i divertida, «el Solà», que li dèiem. A classe, la major part de nosaltres patíem més per si ens preguntava alguna cosa que per la matèria en si, i intentàvem passar tan desapercebuts com podíem. Però era en va: tan era que seiessis al mig de la filera o a l’última filera de la classe, tard o d’hora en Joan Solà et mirava i et feia la fatídica pregunta.

Evidentment, jo no me’n vaig salvar. No recordo quina fou la pregunta exactament: recordo veure’l pujar els graons mentre anava explicant alguna cosa, mirant cap aquí i cap allà, ara a un estudiant ara a un altre, i de cop i volta, quan ja m’havia passat de llarg, es va girar i em va llançar la pregunta. Recordo com em vaig anar fent petit petit; recordo que la pregunta tenia alguna cosa a veure amb la llengua francesa; recordo que l’únic que vaig ser capaç de dir fou que no sabia francès. En Joan Solà no va insistir, com l’havíem vist fer veure tantes vegades abans, i va continuar la classe. Jo també hi vaig continuar, vermell com un pigot fins que acabà. Aquell any no vaig aprovar la Sintaxi catalana I; vaig haver d’esperar a l’any següent per treure un 5 rascat.

Aquest és el «meu» Joan Solà. No només el defensor de la nostra llengua i del nostre país, no només el lingüista, el filòleg: el professor que en tot moment intentava transmetre als seus alumnes el seu amor per la llengua, mirant d’arrencar-nos del nostre còmode paper de «prenedors d’apunts» perquè reflexionéssim una mica sobre allò que teníem entre mans.

Descansi en pau.