Arxiu d'etiquetes: Joan Pons

Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, VIII (21, 25 i 26.03.2004)

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.

«Una tarda a l’òpera»

Finalment, Aida. No crec que sigui la millor obra de Verdi, perquè té massa característiques per convertir-la en una obra menor (va ser un encàrrec per inaugurar el canal de Suez, i, per tant, havia de quedar bé amb els amfitrions), però sí que és una òpera popular, de la que tothom en coneix algun fragment (la marxa triomfal, segur que sí). La que vam veure ahir, pecava potser d’un excés de metalls i vents en els dos primers actes, que en algun moment van tapar algun dels cantants; no sé si va ser per això que al final part del públic va esbroncar el director, però hi va haver moments en que allò semblava una olla de grills, amb els timbals i les trompetes a tot drap, i els cors i els solistes cridant perquè se’ls sentís sobre el xivarri dels instruments. Afortunadament, en les escenes més intimistes i en els dos últims actes no vam haver de patir la xaranga del començament (però sí un autèntic recital paral·lel de tos, estossecs i rasperes diverses).

El muntatge tenia un handicap, i era l’escenografia. El Liceu va voler recuperar l’escenografia que Mestres Cabanes havia creat per a la representació d’aquesta ópera el 1945 i això obstaculitzava un mica la posada en escena de l’òpera. L’escenografia era bellíssima, amb una reproducció força fidel de l’antic Egipte i amb uns jocs de perspectives molt aconseguits, però no deixava de ser paper pintat. I en alguns moments, deixava tan poc espai a l’escenari que semblava que els cantants estiguessin apilotats. Aquesta escenografia, d’altra banda, només permet un muntatge historicista, i aquí sí que vam gaudir d’una explosió de gases, sedes i lamés daurats (sobretot als dos primers actes), que amb l’ajut de la música, convertien l’escenari en una explosió de llum, color i so.

El millor de la nit, sens dubte, els cantants. Em van sorprende Fabio Armiliato i Elisabetta Fiorillo, en els papers de Radamés i Amneris, encara que la Daniela Dessì, com a Aida, no em va acabar d’agradar. I de Joan Pons només diré que sentir-lo cantar és una experiència única.

No em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Massa diferència entre els dos primers actes i els dos últims. Massa metall i percussió.

I com sempre, als entreactes, a veure el personal que circula pel Liceu. Que a les funcions del vespre es vegin vestits de nit té excusa, però que una funció de les sis de la tarda vegis senyores vestides com si fossin a un sopar de gala… bé, a vegades em sembla que en fan un gra massa. Als altres dos entreactes ens vam desentendre del personal, i ens vam dedicar a xerrar… ah, és veritat, no he dit que no hi vaig anar sol, sinó amb el meu amic JC.

Feia temps que no ens vèiem, i després vam anar a sopar. La tria del restaurant va ser tan ràpida com sempre: anem a sopar? sí? on anem? no sé… vols anar a algun lloc en concret? no, no sé, tria tu; jo, no sé, ajuda’m…; no sé, on vulguis… Al final, veient que ens hi podíem estar tota la nit, vaig proposar d’anar al Lupino, un lloc que volíem conèixer i que encara no havíem pogut visitar, tot i que no tenia gaire clar que hi poguéssim sopar, perquè no teníem reserva. Però el local no estava ple, i vam aconseguir una taula a la terrassa (i va ser una sort, perquè al local no els funcionava l’aire condicionat). Vam sopar força bé, i ens vam posar al dia de les nostres respectives i atzaroses vides laborals i sentimentals. («vaya dos patas pa un banco», que diria la meva cosina, per consolar-nos mútuament).

I després, a caseta a dormir. Principalment perquè les vacances encara no han arribat i avui havia d’anar a treballar, encara.

De fons: The best of Ute Lemper.