Arxiu d'etiquetes: Joan-Lluís Lluís

Sala de lectura, 127: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís

Fa uns dies vaig rebre la invitació de la Judith de l’Espai Isidor per participar en el club de lectura a Twitter que estaven posant en marxa amb un quants piuladors més: @llegimipiulem. M’hi vaig adherir sense tenir molt clar si hi podria participar gaire, i, de fet, no hi he participat menys: la primera lectura que van proposar no la vaig acabar a temps i no he arribat a dir-ne res… El llibre no era altre que el del títol de l’apunt: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.

Xocolata desfeta neix com un repte, el repte d’escriure un llibre semblant als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. El resultat és diferent: 123 versions d’una mateixa història utilitzant diferents recursos, alguns provinents de l’escola oulipiana, d’altres no, i en català. Com a exercici lingüisticoliterari és més o menys reeixit: algunes reelaboracions de la història inicial estan més aconseguides, d’altres se n’allunyen considerablement a causa de les característiques de l’exercici. Algunes són meres transformacions de mots, d’altres imiten gèneres literaris, n’hi ha que intenten reproduir l’estil d’altres escriptors… Cal un bon domini de la llengua i un bon coneixement del que es vol imitar perquè surti  bé.

Tanmateix, és un llibre que es pot arribar a fer força pesat si es llegeix d’una tirada; millor prendre’l en xicra, perquè si arribes a avorrir-t’hi no podràs gauder de perles com ara amb «Políticament correcte» —una reducció a l’absurd d’aquest absurd que ens ha envaït la comunicació escrita— o amb «Pedant» (per esmentar dos dels darrers que he llegit). També és cert que, en alguns casos, llegides les tres o quatre primeres frases he saltat a la transformació següent.

Ara, aquest no és un llibre d’una sola lectura; més aviat és una obra de consulta a la qual tornar de tant en tant, per veure tot el que es pot fer amb la llengua quan ens posem a jugar-hi… o a fer experiments.

El llibre:

  • Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.

La citació: Lluís Amiguet

Hi ha paraules que no se sap si obeeixen a la desinformació, a la banalitat, al menyspreu… Que un escriptor es queixi que un corrector maldestre li canviï sense motiu un mot, és respectable; que un periodista en conclogui que més val enviar els correctors a pastar fang, passa de taca d’oli. Hi ha mals correctors, sí; però també n’hi ha molts de bons.

¿El catalán de sus obras es localista?

Yo respeto su cotxe del sur como espero que respeten mi vutura del norte.

Su vutura me parece correctísima.

Y a mi su cotxe.

Pues a correr los dos.

Pero hay correctores que creen que la solución léxica de un territorio —el suyo— debe prevalecer sobre cualquier otra.

Mientras nos entendamos nosotros, que se vayan ellos a corregir a su pueblo.

En eso comulgo con Josep Pla: «Mentre saludis amb un bon dia i et contestin bon dia, estàs en terra de parla catalana».

La resposta a la darrera pregunta em fa l’efecte que és una fugida d’estudi: segur que l’escriptor té més idea de la feina que fan els correctors que no pas el periodista. De la ximp… qualitat d’algunes preguntes, millor no parlar-ne.

  • Lluís Amiguet. «Joan-Lluís Lluís, escritor de la Catalunya Nord». La Vanguardia, 11 d’agost de 2009 (La Contra).