Arxiu d'etiquetes: Jaume Cabré

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

Sala de lectura, 99: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

Començo a llegir i em sorprèn aquesta mena d’espòiler amb què comença el llibre. Em fa pensar en un llibre d’Agatha Christie que comencés explicant qui és el culpable… Però ben aviat m’endinso en la història tràgica de la galeria de personatges marcats per la guerra que descriu Cabré i me n’oblido, oblido aquest petit detall que prefigura el final de la història. Elisenda Vilabrú s’alça imponent des de la primera pàgina, omnipresent i omnipotent, fent i desfent per venjar unes mort en les persones equivocades, i, des del present, Tina Bros intenta rescatar de l’oblit i restituir el nom d’algú que la història i la memòria han convertit en el que no era. La història vista amb uns ulls o altres pot ser completament diferent, igual que la memòria.

No havia llegit res de Jaume Cabré (confesso) i no trigaré gaire a llegir-ne alguna altra novel·la. No sé com seran les altres, però d’aquesta m’ha agradat la manera subtil d’enllaçar les veus, els records, els salts enrere en el temps sense canviar de frase, gairebé sense canviar de veu, entrelligant-les. De mica en mica aconsegueix captar l’atenció, fer que em capbussi en la història i no en vulgui sortir. Fins que apareix la plaça de la Font, que no, que és la plaça del Sortidor (a no ser que abans es digués de la Font; però la família és del Poble Sec i mai no els he sentit dir plaça de la Font…). Un petit detall de no res. Em sobren, això sí, les il·lustracions de les làpides, recurs que em sembla sobrer, així com algunes repeticions de frases senceres, que arriben a cansar una mica. Però això no fa la lectura menys plaent ni menys punyent el final, tan mancat d’esperança.