Arxiu d'etiquetes: Jane Dutton

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, XXXII: Madama Butterfly, de Giacomo Puccini

Madama Butterfly no és la meva òpera favorita, ni tan sols de les de Puccini, però he de reconèixer que li tinc una estimació especial. Va ser la primera òpera que vaig escoltar sencera i la primera que vaig comprar —amb la Mirella Freni fent de Butterfly, el Josep Carreras com a Pinkerton i la Teresa Berganza com a Suzuki. Des de llavors ha plogut molt, n’he escoltat altres versions, n’he vist un enregistrament en dvd i l’he vista representada dues vegades —una a Perelada, l’altra al Liceu; les dues, casualment, amb la mateixa soprano en el paper de Cio-cio-san: Christina Gallardo-Domás. Fins ara, però… més ben dit, fins que no la vaig veure en dvd, però, no vaig adonar-me del caràcter poc heroi de Pinkerton, que no és altra cosa que un vanitós mariner arrogant i covard. No em passo, no: enganya Cio-cio-san fent-li creure que l’estima i que llur matrimoni és real, l’abandona i, quan torna, és incapaç d’enfrontar-s’hi; deixa que siguin la seva muller, Kate, i el cònsol Sharpless qui s’enfronti a la desesperada Cio-cio-san. I me’n vaig adonar gràcies a la interpretació de Plácido Domingo en l’enregistrament —una versió cinematogràfica amb Mirella Freni en el paper de Butterfly.

***

Cio-cio-san no és una geisha corrent, en el sentit que no s’hi dedica professionalment, sinó que ha esdevingut un mitjà de supervivència després que el seu pare se suïcidés. Té quinze anys i creu en l’amor; «ella ci crede», li diu Sharpless a Pinkerton quan estan a punt de casar-se i té raó. Cio-cio-san sobreviurà al rebuig de la seva família gràcies a l’esperança que Pinkerton tornarà «a l’estació serena quan fan la niuada els pit-roigs». Que hagin passat tres anys no significa res, per a ella. Sap que tornarà. I quan torna ho fa per endur-se-li el fill, no per quedar-se amb ella. Cio-cio-san, sola, abandonada per tothom, prendrà una decisió que la fa aparèixer com l’autèntica heroïna de l’obra, superior a Pinkerton: lliura el fill al pare i se suïcida. «Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor», diu a la daga que el mikado havia enviat al pare de Cio-cio-san.

***

Christina Gallardo-Domás no va tenir un començament gaire brillant, ahir: en alguns aguts la veu se li va trencar i semblava que el problema aniria in crescendo. Però no va ser així, afortunadament, i al final va resultar el millor del repartiment, amb Jane Dutton en el paper de Suzuki, Dalivor Jenis com a Sharpless i Francisco Vas com a Goro. Tres actes en escena i aguantant els canvis de matís del personatge, passant dels més lírics als més dramàtics sense problemes i demostrant que els problemes del començament només havien estat puntuals.Quin no va tenir una nit gaire inspirada va ser Aquiles Machado (Pinkerton), que va començar el primer acte que amb prou feines se’l sentia. I tot i que no va cantar malament les àries més significatives del seu paper, no va aconseguir arribar al públic —a vegades, amb aquestes afirmacions hom corre el risc que li diguin que no en té ni idea; reconforten llavors els aücs i els xiulets del públic al final, que potser no et donen la raó però almenys fan que sentis que no estaves tan equivocat.La posada en escena és ben senzilla: tres parets amb panells que corren marquen l’interior d’una casa japonesa i al fons, quan s’obren, el paisatge —al començament el port de Nagasaki, a la resta de l’òpera el turó on viuen Cio-cio-san i Suzuki. A l’interior de la casa només hi ha un moble que destaqui: la tauleta amb la figura de Buda on reposa la daga amb què se suïcidà el pare de Cio-cio-san.

Si aneu a veure-la, no deixeu de passar pel balcó del foyer, on hi ha una exposició de nines japoneses Ohinasama, petita però interessant.

I la temporada ja s’ha acabat. Queda, fora d’abonament, un Wagner: Lohengrin, però no l’aniré a veure tot i que me l’han recomanat. I a esperar la temporada vinent, que es preveu força interessant.

Technorati tags: