Arxiu d'etiquetes: Itxaro Mentxaka

L’ària del diumenge: «Questo è un nodo avviluppato», de Gioachino Rossini

Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini).  La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).

(vídeo pujat per codonauta)

(vídeo pujat per emiliobcn50)

Nits d’Òpera, XIV: Boris Godunov

Boris Godunov és coronat tsar a la mort del tsarèvitx Dmitri, fill d’Ivan el Terrible, en nom del qual regia Boris. Però el tsarèvitx ha mort assassinat, i se sospita que Boris pugui haver estat el culpable. I Boris n’és conscient, i això marcarà tot el seu regnat.

Situada en un escenari auster, gris plom i negre, amb alguna concessió als brillants daurats que simbolitzen la reialesa, transcorre l’acció d’aquesta òpera feixuga i opressiva de Modest Mussorgski, en la qual, per mitjà de set escenes, ens explica el regnat de Boris Godunov. Els colors, una estètica que fàcilment podríem relacionar amb la dels anys de la segona guerra mundial, i la presència contínua del tsarèvitx mort, sigui encarnat per un menut tot emblanquinat, sigui en els retrats que apareixen i desapareixen contínuament de l’escenari, tot ajuda a intensificar l’ambient angoixant en què Boris intenta regir el destí de Rússia.

El Liceu ha escollit per aquesta temporada la versió més desconeguda de Boris Godunov, la primera que va composar Mussorgski i que no es va estrenar mai en vida del compositor. L’absència d’un personatge femení central, de ballet i d’una història sentimental, a més de motius polítics, portaren el compositor a fer-ne una altra versió ja que cap teatre la volia estrenar. I és la que s’està veient aquests dies al Liceu. És una òpera en què el cor, que simbolitza el poble rus, i les veus masculines són els veritables protagonistes, mentre que les veus femenines estan reduïdes a una presència mínima fora del cor.

És una òpera a estones feixuga, a estones brillant i de gran força, amb unes intervencions impressionants del cor, i que hem tingut l’oportunitat de veure amb dos magnífics baixos en el paper de Boris, el finès Matti Salminen, i en el paper de Primen, Eric Halfvarson, molt ben acompanyats per Brian Asawa (Feodor), Philip Langridge (príncep Xuiski), Pär Linskorg (Grigori), Anatoli Kotxerga (Varlaam), Itxaro Mentxaka (l’hostalera) i Francisco Vas (l’innocent).

Llibret en castellà i en català

De fons, Medúlla, de Björk, o, A qui se li ha acudit la genial idea d’imprimir les lletres de les cançons en negre sobre un fons negre.

Nits d’Òpera, XI: Giulio Cesare (23.07.2004)

Divendres vaig anar a la que podríem dir que era l’última òpera de la temporada (en realitat no ho era: l’última va ser Gotterdämmerung, aquesta l’han reposada dintre de la programació del Fòrum 2004), Giulio Cesare, de Georg Frideric Handel, amb direcció escènica de Herbert Wernicke i direcció musical Michael Hofstetter. És una reposició del muntatge que ja es va veure al Liceu la temporada 2000-2001, però amb alguns canvis com ara la presència del contratenor Flavio Oliver en el paper de Cèsar i la presència d’alguns cantants que aquell any van cantar en el segon repartiment.

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d’elements que li donen una certa comicitat (l’aparició continuada de cartells en què s’explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d’Egipte, que apareix durant tota l’obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l’acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l’altre. A part d’això, només uns fragments d’obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d’Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d’Oliver. Però qui va ser realment l’estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se’n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l’òpera, no seria una mala idea que l’anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.

Nits d’Òpera, VI (18.02.2004)

Surto de classe i corro cap al metro. Bé, dir que corro és una exageració, perquè no tinc pressa. Arribo al Liceu, bereno una mica i després de parlar per telèfon amb un amic que està malalt, pujo cap a la meva localitat i observo com es va omplint el teatre. El ritual de sempre, vaja. Les mateixes cares dels companys de torn, que repeteixen els mateixos gestos de cada día, i les cares noves que descobreixes a cada funció.

A baix, alguns músics acaben d’afinar els instruments i toquen alguns compassos de la primera òpera de la nit, Babel 46, de Xavier Montsalvatge, que es representa per primera vegada al Liceu. L’accció transcorre en un camp de refugiats que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esperen ser deportats als seus països inmersos en un ambient d’hipocresia. La curiositat d’aquesta òpera és que està cantada en castellà, italià, anglès, francès i portuguès (segons la procedència dels personatges) amb dos breus incisos en alguerès (la variant del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya) i en el castellà dels jueus sefardites. Vuitanta minuts sense entreactes que arriben a fer-se pesadets, perquè a part de la bona feina de cantants i orquestra, l’argument no és que sigui gran cosa.

A l’entracte —bé, en aquest cas hauríem de dir-ne entreòpera— surto un moment al passadís a estirar les cames, però després de veure dos abrics de pell amb potes me’n torno a dins. La veritat és que no entenc com ho poden aguantar: amb la calor que fa dins del teatre! Suposo que la voluntat d’exhibir-se és més forta que la incomoditat física. No tothom ha abandonat la localitat a l’entreacte —intentar anar al bar a prendre alguna cosa a vegades es pot convertir en una missió impossible—, i hi ha qui xerra, qui llegeix i qui s’embadaleix observant les pintures del sostre, aquells camps de butaques de Perejaume.

La segona òpera és més entretinguda. Música de Ravel sobre un text de Colette, a L’enfant et les sortilèges un nen bastant dolent que es dedica a fer mal als animals i a fer malbé mobles, llibres i paper de les parets, s’ha d’enfrontar a les seves víctimes, que han cobrat vida i intenten venjar-se. I així veiem els mobles créixer fins a fer-se més grans que el nen i ballar estranyes danses mentre canten, el foc que surt de la llar per enfrontar-se al nen, o els animals del jardí que es queixen de la seva crueltat. Però el nen guareix un esquirol que s’ha fet mal i finalment és perdonat. Un conte infantil que es converteix en una delicada fantasia de mobles que ballen i animals que canten, i que va aconseguir, almenys el dia que hi vaig anar, esvair la fredor amb què es va rebre el primer muntatge i, fins i tot, arrencar algunes riallades del públic.

I és que, en el fons, som com criatures.

Babel 46. Òpera en quatre episodis i dos actes. Llibret i música de Xavier Montsalvatge (1912-2002). Estrenada el 14 d’agost de 1994 al VIII Festival Castell de Peralada. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Vicente Ombuena, Ana Ibarra, Enrique Baquerizo, Francisco Vas, Mireia Pintó, Itxaro Mentxaka, David Rubiera, Raquel Pierotti, David Menéndez i Ramata Koite. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L’enfant et les sortilèges. Fantasie lyrique en un acte. Llibret de Colette (1873-1954). Música de Maurice Ravel (1875-1937). Estrenada el 21 de març de 1925 a l’Òpera de Montecarlo. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Ana Ibarra, Ana Häsler, Annamari Dell’Oste, Marisol Montalvo, Gemma Coma-Alabert, Marisa Martins, Sandra Pastrana, Claudia Schneider, Enric Serra, Olivier Grand, Francisco Vas. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, i els Petits Cantaires de l’Escola de Música La Guineu, dirigits per Mireia Barrera.