Arxiu d'etiquetes: Irina Mishura

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

Nits d’Òpera, LIV: Luisa Miller, de Giuseppe Verdi

Tot i que encara falten alguns espectacles per poder dir que ha acabat la temporada 2007-2008, per alguns de nosaltres aquesta va acabar ahir amb l’òpera de Verdi Luisa Miller. I va ser un tancament d’aquells rodons, no en el sentit que assistíssim a un espectable memorable sinó en el sentit de tancar la temporada amb la darrera funció d’una òpera. La qual cosa fa més difícil parlar-ne, perquè ja n’ha parlat tothom… malgrat que he intentat no llegir res del que se n’ha dit per evitar influències i intertextualitats. És cert que queda un Don Giovanni, encara: fora d’abonament i reposició, a més a més. És la mateixa posada en escena de Calixto Bieito de fa uns anys, que vam veure i no desitjem tornar a veure més. Si no ho dic, rebento.

Però deixem Mozart i les bieitades i anem a parlar del que toca: Verdi i Luisa Miller. Repetiré un cop més que Verdi va ser per mi la porta d’entrada al món de l’òpera, i que La Traviata continua sent l’obra d’aquest compositor que em ve als llavis involuntàriament quan em pregunten quina és la meva òpera favorita. D’aquí que esperi força de qualsevol Verdi que posin al Liceu, encara que no el conegui, i aquesta Luisa Miller em va deixar amb una sensació «si d’acord, però…». M’explico.

Aparentment, Luisa Miller és un drama: Luisa, jove camperola enamorada de Rodolfo, del fill del comte de la contrada, que s’ha presentat al poble d’incògnit. El comte té altres plans per al seu fill i d’acord amb el seu intendent, Wurm, empresona el pare de Luisa i obliga la noia a escriure una nota on diu que no estima Rodolfo, que estima Wurm i que tot ha estat una maniobra per ascendir. Si no ho fa, el pare serà executat. Luisa cedeix, confessa a Federica, promesa de Rodolfo, que no l’estima i la nota arriba «accidentalment» a Rodolfo, que desesperat decideix enverinar-se i enverinar Luisa després de fer-la confessar. Quan sap que és a punt de morir, Luisa confessa la veritat i Rodolfo mata Wurm just abans de morir davant els ulls esgarrifats del seu pare.

Sembla un drama, oi? Doncs excepte en alguna escena al llarg de l’òpera i, sobretot, a l’últim acte, no m’ho va semblar, li vaig trobar poca força dramàtica. Potser perquè els protagonistes triats, Aquiles Machado i Krassimira Stoyanova, quedaven empetitits per la potència de les veus de la resta de personatges (Giacomo Prestia com el comte, Samuel Ramey com Wurm, Roberto Fontali com a Miller, i Irina Mishura com a Federica) i la força del cor i la orquestra… en canvi quan cantaven sols o en duets et posaven la pell de gallina. Potser també per la mateixa estructura de l’òpera, amb molts personatges tots els quals tenen àries, duets, etc., de manera que s’allarga molt el desenllaç del drama. O potser, vés a saber, perquè tenia el dia impermeable a drames i només em va tocar la fibra al final.

Tot això no vol dir que no m’agradés i que no en gaudís, al contrari; però tampoc no crec que guardi aquesta funció al calaix de les funcions memorables (és clar que amb la mala memòria que tinc, això tampoc no vol dir gran cosa).

Quant a la posada en escena, per fi teníem una representació amb un decorat recognoscible i un vestuari més o menys de l’època de l’òpera. El vestuari de les dones del poble, sobretot el de Luisa, em va fer pensar en Heidi durant tota l’òpera, i el decorat en els diorames dels pessebres que cada anys s’exposen a l’església de Betlem de Barcelona, però em van agradar (el veí de la filera del davant encara deu al·lucinar amb aquesta afirmació). Potser l’element més negatiu per als cantants era que el terra no era pla, era ondulat a manera de les ondulacions dels prats, i els pobres havien de combatre amb les pujades i les baixades que hi havia a l’escenari. Això, comentàvem amb el Meu Veí de Butaca, semblava que va afectar sobretot Aquiles Machado.

El resultat global, tanmateix, va ser bo i vam passar una bona vetllada. Excepte en alguns moments puntuals, Luisa Miller no em va semblar del millor de Verdi (potser per aquesta manca de força dramàtica que deia al començament), però tampoc no és com per penedir-se d’haver-hi anat.

I amb aquesta crònica tan personal com sempre, acaben les cròniques de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu i tanquem les Nits d’Òpera fins al setembre.

PD. En posar les etiquetes veig que ja havia parlat de Machado i Stoyanova: el primer no em va semblar gran cosa quan el vaig sentir a Madama Butterfly, i la segona em va semblar bastant més,a Otello, almenys si tenim en compte les paraules que vaig escriure, que no pas ara. En fi…

Technorati Tags: