Arxiu d'etiquetes: Inva Mula

Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XVIII: Rigoletto

Com que l’home del temps va dir el dia 21 passat que havia arribat l’hivern, dijous 23 les senyores del Liceu ja hi van anar amb els abrics de pells. I no se’ls van treure. Van aguantar estoicament tota la funció amb els abrics posats. Tot i l’excessiva escalfor de la calefacció. La qual cosa deu voler dir que o estaven malaltones o que els abrics de pells no abriguen [Aquest comentari és més aviat irònic, evidentment].

A part dels abrics de pells i de l’activitat frenètica dels nois i les noies de vermell, dirigits amb mà fèrria per un eficient noi de negre, que no va parar de fer-los anar a amunt i avall durant els entreactes —la qual cosa era evident que els divertia molt, vista l’alegria com en rebien les ordres [aquest comentari també ho és, d’irònic]—, va ser una nit excepcional.

Excepcional pel descobriment d’una òpera que només coneixia fragmentàriament i del lloc i la funció exactes d’alguns dels seus fragments més coneguts: el Rigoletto, de Giuseppe Verdi. L’argument no és difícil de resumir: Rigoletto és el bufó de la corrupta cort del duc de Màntua, i no és el menys corrupte dels cortesans. Però té una filla, Gilda, a la qual vol mantenir apartada d’aquesta corrupció. El duc la veu a missa, se n’enamora i segueix la noia fins a la casa on viuen. D’altra banda, els cortesans, farts de Rigoletto, decideixen segrestar la noia pensant que és l’amant del bufó. Deshonrada la noia, Rigoletto decideix venjar-se.

Excepcional per les excel·lents veus dels cantants principals: la soprano albanesa Inva Mula en el paper de Gilda, el baríton Carlos Álvarez en el paper de Rigoletto, i del tenor Marcelo Álvarez en el del duc de Màntua (que, tot s’ha de dir, es podria haver esforçat una mica més a «La donna è mobile», potser per això va ser rebut al final amb una sonora esbroncada… d’un espectador).

L’escenografia no era excepcional però mantenia un bon equilibri entre el minimalisme excessiu (pobresa escènica, si ho preferiu) i absurd d’alguns dels muntatges que s’ha vist al teatre, i l’absoluta descontextualització d’altres. Una superfície giratòria amb unes parets semicirculars que anaven formant els diferents espais en què transcorre l’acció només en moure una paret. Al tercer acte canvia una mica: la casa d’Sparafucile i Maddalena elevada sobre el nivell del terra i l’espai buit, trist i desolat, ple de runa —com trist, buit i desolat queda Rigoletto al final— de l’escena final.

Excepcional també pel magnífic cor d’estossecs, esternuts i rasperes habituals al Gran Teatre del Liceu, i que diu molt poc a favor de la salut del respectable… o de la seva educació.