Arxiu d'etiquetes: internet

L’addicció

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Havia arribat a un punt sense retorn: hores i hores mirant la pantalla de l’ordinador per veure si ja havien crescut les carabasses, si ja podia munyir les vaques i recollir els préssecs. Hores i hores perdudes davant la pàgina en blanc del processador de textos perquè havia d’escriure alguna cosa pel bloc. Mentrestant, es clar, anava piulant a twitter i dient collonades al feisbuc, mentre escoltava música en línia i rebia les actualitzacions dels blocs que seguia i les notícies. Havia connectat tots els navegadors dels diferents ordinadors que utilitzava per no haver de recordar adreces, i així si guardava una pàgina a la feina estaria segur de tenir-la a casa. Traduïa tot el que veia i el que li passava en idees per futurs apunts pel bloc. I va ser navegant per Internet que va trobar la resposta: era addicte a Internet! Encara no en tenia tots els símptomes, però n’estava segur: n’era addicte. Havia de fer-hi alguna cosa. Cercar un especialista, algú que l’ajudés.

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Abans de sortir, però, va fer una darrera ullada al lector de feeds. Va fer uns ulls com taronjes. No podia creure-s’ho, no, de cap de les maneres. «El mito de la adicción a Internet». Clicà l’enllaç per llegir el text complet. Era veritat. No hi havia una tal addicció. Tot era una broma.

Se sentí alleujat. Llençà el paper on tenir apuntat el telèfon de l’especialista a la paperera. Com podia haver estat tan ximple, pensava. Agafà un llibre, s’assegué còmodament al sofà i començà a llegir. A la quarta pàgina que llegia trobà una paraula que no coneixia. Hi picà dues vegades amb el dit índex…

La boda

Un bon dia, de sobte, t’adones que alguna cosa ha canviat. Ja has arribat a una edat… «seriosa» i et trobes en una situació tal que ja ningú no et fa aquella pregunta a les reunions familiars que tant temies i que sempre arribava: «Ja tens xicota?». O la seva variant avançada: «Que no penses casar-te?». Just llavors, quan creus que ja has deixat ben clar que: a) no, no tens xicota ni en tindràs, b) no, no penses casar-te ni que puguessis, i en família ja ningú no et fa les fatídiques preguntes, llavors, deia, és quan són els amics els que, tan bon punt en tenen l’oportunitat, t’engalten la pregunta sense avís prèvia ni anestèsia: «I bé, quan us caseu, vosaltres dos?». La resposta, ja no se sap si per convicció o per inèrcia, és la mateixa de sempre: «No ens casarem, no volem fer-ho». I els amics, de mica en mica, deixen de fer la pregunta —ho continuen preguntant només per burxar-te.

Però vet aquí que mentrestant s’ha desenvolupat Internet, l’accés a la xarxa s’ha ampliat, un dia descobreixes que hi ha unes eines anomenades blog, en crees un després d’un temps de visitar-ne d’altres, i quan fa sis anys que el mantens i ja t’has acostumat a veure les combinacions de paraules més estranyes mitjançant les quals els internautes hi ha fet cap,  novament t’assalta la fatídica pregunta en forma de termes de cerca: «boda ferran moreno».

I, esclar, n’escrius un apunt. I mentre el publiques, poses les mans al cap i exclames de cara a la pantalla:

— Que no em caso, coi!

(Dedicat al David i al Juan Carlos, que no perden l’esperança d’anar de casament)

«Del prestatge de casa a la lleixa virtual: la biblioteca personal a la xarxa»

Aquest és el títol de la xerrada que aquesta nit ha fet la Núria Gallart a les Nits a l’Àtic, organitzades per Atictes, i que ja us havia anunciat a l’apunt anterior. La xerrada de la Núria s’ha centrat en dues de les nombroses plataformes que hi ha a Internet que ens permeten catalogar les nostres biblioteques personals i compartir-les amb la resta d’usuaris d’aquestes plataformes, LibraryThing i aNobii. Per què fer-ho, què ens aporta tant als lectors com a les biblioteques, quins avantatges tenen les aquestes plataformes per a autors, editors i llibreries, són alguns dels interrogants a què ha donat resposta a més d’explicar el funcionament d’aquestes dues plataformes. La Núria ha acabat la seva intervenció parlant de Què llegeixes, el portal que va posar en marxa la Generalitat destinat a lectors de totes les edats que vulguin compartir opinions sobre les seves lectures.

A continuació, després del torn de preguntes, hi ha hagut una taula rodona en què han participat Núria Gallart, Joana Serret, Rafael Santiago i Jesús M. Tibau. La taula rodona ha començat parlant sobre els clubs de lectura i les tecnologies de la informació, i de seguida ha començat un debat interessantíssim sobre l’aplicació de les eines d’Internet als clubs de lectura i al foment de la lectura i, també, a sobre l’aparició de l’ebook i els canvis que això pot provocar en la lectura.

Les Nits a l’Àtic es poden seguir en directe al seu lloc web per vídeo i s’hi pot participar per mitjà del xat que posen  a disposició dels internautes, i també pel canal de Twitter d’Atictes i pels canals dels seguidors, que se’n fan ressò. Si voleu saber què n’hem dit, podeu utilitzar Twitter Search i cercar-hi l’expressió #nitsatic (feu clic a l’enllaç, que ja teniu la cerca feta!), que és l’etiqueta que s’utilitza per descriure les piulades sobre les Nits a l’Àtic. Al xat també hi ha hagut una discussió animada i interessant, amb postures contraposades pel que fa a la lectura de llibres i d’ebooks.

I mentre no pengen el vídeo de la xerrada, us deixo enllaçada aquí la presentació de la Núria, que és una bona introducció al tema de les biblioteques personals a Internet i a Librarything i aNobii:

Del prestatge de casa a la lleixa virtual: la biblioteca personal a la xarxa[gigya width=”425″ height=”355″ src=”http://static.slidesharecdn.com/swf/ssplayer2.swf?doc=ngallart-nit-lectures-090413190727-phpapp01&stripped_title=del-prestatge-de-casa-a-la-lleixa-virtual-la-biblioteca-personal-a-la-xarxa” quality=”high” wmode=”tranparent” ]

View more presentations from ngallart.

Afegit el 19 d’abril de 2009: Podeu veure el vídeo de la xerrada a AtictesTV: Del prestatge de casa a la lleixa virtual – Web TV – make.tv

Les biblioteques heretades de Librarything

Hi ha en marxa a Librarything un projecte curiós anomenat Legacy libraries: es tracta de donar d’alta com a usuari un personatge famós de la història i catalogar la seva biblioteca a Librarything a partir d’inventaris, catàlegs, descripcions, etc., dels llibres que va tenir realment. En aquests moments hi ha unes vuitanta biblioteques heretades, trenta-cinc de les quals es consideren completes.

Quina finalitat té això? La principal, conèixer quins llibres tenien personatges claus de la història, de l’art, de la música, etc. Però n’hi ha una altra, més anecdòtica, d’interès més personal: Librarything és una eina social de catalogació, totes les manifestacions d’una mateixa obra es combinen i, d’aquesta manera, hom pot saber quants membres de Librarything tenen la mateixa obra que hom té (un interès anecdòtic i personal, esclar): no només membres vius i anònims, però, també membres morts i famosos. Tot, a la pàgina de les estadístiques corresponents a les Biblioteques heretades.

Així puc saber, per exemple, que tinc tretze obres que també tenia Kafka i tretze que tenia Sylvia Plath; en comparteixo una amb Puixkin; dues les tenien també el compositor Aaron Copland, els escriptors Hermann Melville i William Faulkner, i l’actriu Marilyn Monroe; James Joyce tenia a la seva biblioteca tres obres que també tinc;  i en tinc deu que també tenia T. H. Lawrence, unes trenta que tenia Karen Blixen, i vuit que tenia Maria Antonieta… sí, Maria Antonieta, i una d’aquestes no l’hauria imaginada mai: Histoire du vaillant chevalier Tiran le Blanc, de Joanot Martorell, «traduite [et adaptée] de l’espagnol [par A.C. comte de Caylus…».

No hi ha, que hagi pogut veure, cap biblioteca heretada de personatges catalans. Potser el grup català de Librarything podríem posar-nos-hi…

PD. Els enllaços, segurament, segueixen sense funcionar. Però jo no desisteixo: sóc optimista i sé que algun dia es podran tornar a clicar normalment. Descobert el problema dels enllaços: no es poden fer cat.librarything.com (la versió en català del portal), sinó que s’han de fer www.librarything.com.

Doing the Librarything

De fa uns dies la Gamoia ens està obsequiant amb unes entrades força interessants en què fa una descripció de diversos serveis web per compartir lectures i catalogar biblioteques (particulars, principalment, encara que algunes biblioteques públiques han començat a utilitzar-los), força interessants no només per als bibliotecaris sinó també per tots els malalts de llibres que ens dediquem amb passió a acumular a les nostres llars quantitats ingents i creixents de llibres. Podeu llegir aquests textos al seu blog, a la secció «Usuaris» (els ha etiquetat amb l’etiqueta «compartir_lectures»).

Gràcies a aquests textos de la Gamoia vaig descobrir que no m’havia donat de baixa de Librarything com creia i així he recuperat el meu compte i m’he enganxat a anar-hi afegint els llibres que tinc catalogats a l’ordinador de casa. Si us vaga i voleu tafanejar-hi una mica, trobareu la meva biblioteca en aques enllaç: Biblioteca. Possiblement, quan tingui més avançada la feina i més endreçada la biblioteca posaré en algun lloc del blog un widget que vagi mostrant títols a l’atzar o quins títols nous he afegit. També em podeu trobar a Anobii, una aplicació semblant tot i que més orientada, al meu parer, al control de les lectures que hom fa que no pas a la catalogació de biblioteques.

A Librarything hi ha diversos grups de gent amb interessos comuns que plantegen reptes de lectura o projectes tan originals com Legacy Libraries, que consisteix a crear el registre d’usuari d’algun personatge rellevant i anar afegint a la seva biblioteca els títols que van formar part de la biblioteca real del personatge. El grup que gestiona el projecte es diu «I see dead people’s books».

Librarything té una petita comunitat d’usuaris catalans (164 membres d’un total de 478.222) i la versió catalana del portal està traduïda gairebé del tot (un 82,2 %, segons la pàgina de traducció). Per sort, des de fa poc s’hi ha afegit com a font d’importació de dades el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, amb la qual cosa la presència d’obres catalanes pot ampliar-se fàcilment.