Arxiu d'etiquetes: infantesa

Sessió doble

Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

La magdalena famosa

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m’aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d’una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s’escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l’oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l’aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t’hi acostes emmudeixen —a l’igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n’ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se’n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d’una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d’aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n’hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s’ha després del sostre, el rastre d’una foguera que l’any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d’un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d’una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t’ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.