Arxiu d'etiquetes: Imma Monsó

La citació: llibres màgics i lectors-prestidigitadors (Imma Monsó)

Sempre ha tingut aquesta idea: que la lectura confereix alguns dons especials com els que té la Gemma, que és empàtica i intuïtiva i li estalvia la feina d’explicar-se perquè l’entén amb un cop d’ull. A ell li agrada molt, que li estalviïn la feina d’explicar-se, perquè és home de poques paraules. De petit va ser un gran lector. I després, durant un temps, entre els quinze i els vint anys, va llegir força. Un llibre li semblava un objecte màgic per la desproporció que hi havia entre la seva aparença i el que duia a dins. Establia amb els llibres relacions íntimes en les quals no volia intrusos, potser per això, ni llavors ni ara, mai no ha tingut gaire interès a conèixer els autors, perquè pensa que en el lector hi ha la clau de volta d’una màgia que, sense ell, és inexistent. Té un bon record d’aquells moments en què se sentia hàbil prestidigitador i sempre li va quedar aquesta imatge: el lector-prestidigitador que fa el truc de treure d’una capsa coses que qualsevol hauria jurat que, allà, no hi cabien.

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 63-64.

Sala de lectura, 117: Una tempesta, d’Imma Monsó

Em feia una mica de recança tornar a llegir una novel·la d’Imma Monsó i que em passés amb la darrera que vaig intentar llegir: que l’abandonés. M’havia agradat molt Un home de paraula però no vaig ser capaç d’acabar de llegir Tot un caràcter, malgrat que m’atreia força la seva protagonista. Per sort no s’ha repetit amb Una tempesta, i si bé no puc dir que m’hagi entusiasmat, tampoc no puc dir que no m’hagi agradat.

Tota la novel·la gira a l’entorn de la por, de les nostres pors, que es resumeixen en una única por: la por a morir. Sara Surp, la protagonista, escriptora, té por de moltes coses, com ara a no poder escriure: encarna l’escriptor posseït per un geni creador que li dicta les paraules, paraules que ella es limita a polir. També té por, sembla, a implicar-se massa amb els seus lectors; i això la porta a jugar una mena de joc de les mil i una nits, on ella fa que els lectors que s’han reunit per comentar el seu llibre xerrin i xerrin, allargant la reunió més enllà del necessari, només per evitar que un d’aquests lectors rebi una mala notícia a la qual ella ha tingut accés accidentalment. És un personatge que no pot parar de pensar en la literatura, no en el fet d’escriure, sinó en la literatura i en com influeix (o no) en els lectors.

La novel·la, a semblança d’Un home de paraula, està construïda en capítols que es van alternant: allà s’alternaven el passat i el present, i aquí s’alternen els personatges que acaben esdevenint els protagonistes de la història. D’una banda, Sara Surp, l’escriptora, que va a participar en xerrada sobre la seva darrera novel·la; d’una altra, Hug, el jove que havia intentat establir una relació amb Sara i que ella se l’emporta per poder-li deixar clar que no li interessa. Hug és un personatge interessant i antipàtic —a mi, almenys, se’m féu antipàtic des de bon començament, quan només semblava ser un inofensiu fan carregat de manies— que arriba a resultar una mica carregós. I, finalment, Sergi, el parapentista que, tot i l’afany de volar, no havia volgut mai destacar sobre els altres. Tots tenen una por o una altra: Hug al rebuig, Sergi a mentir. Les vides de tots tres convergeixen i arriben a un final poc previsible.

Tots tres personatges comparteixen una altra característica, que podríem dir que és universal: el desdoblament de la personalitat en determinats moments. Així, Sergi és d’una manera davant la seva xicota —a qui amaga algunes coses— i d’una altra davant dels seus amics. Hug també practica el desdoblament (i no puc explicitar-ho més sense espatllar la novel·la a qui no l’hagi llegida encara). I qui ho manifesta i n’és del tot conscient és l’escriptora, que havia excel·lit en la pràctica del desdoblament des de petita:

I tant bon punt comença la recitació de les seves obres, mèrits i efemèrides, ella inicia el ritual de l’escapada, se’n va, se’n va lluny, cosa en la qual té una gran pràctica fruit d’una llarga experiència de desdoblaments. Sovint, quan li toca parlar, encara no ha tornat. I es converteix en ventríloqua d’ella mateixa, recitant de memòria unes coses mentre pensa en unes altres, no en una altra, no…, sinó, sovint, en unes quantes, perquè té aquesta estranya capacitat de pensar simultàniament en diverses coses alhora amb diversos graus d’intensitat. Sempre li ve al cap la imatge d’una nina russa: la matriuska gran, la que conté les altres, simbolitza la presència corporal, els gestos, la veu, la que sempre es queda a fer veure que hi és. Però després hi ha la següent, de la qual en surt una altra i així successivament. De vegades se’n van lluny, les nines, circulen de paisatge en paisatge, pensen en això i en allò, sempre, però, alertes a retornar, si cal, i posar-se de cop dintre de la nina principal que és el seu embolcall, de la nina gran a qui ella anomena carinyosament el Ninot. [p.  73-74]

I qui no ha fet de Ninot en alguna ocasió?

  • Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

La citació: «Sara Surp» i llibres a metres

Biblioteques de paper, 19

En aquella època, tocava tenir una biblioteca que ocupés almenys dos panys de paret. Ells la tenien i, a més, la utilitzaven. És a dir, llegien. «Tot Beckett», deia el tiet que havia llegit. O la tieta, ella també llegia: «Tot Pla», «Tot Proust». Però ella mai no va arribar a saber on anava a parar tot aquell bé de déu de lectura que entrava dins d’aquells dos caps. Tota la càrrega revolucionària que contenien aquelles pàgines … ¿On es dissolia? ¿En què es convertia quan passava pels seus esperits? ¿En quin punt de l’aparell digestiu llibresc quedava embussada, o reduïda a no res, tota la bellesa, tota la lucidesa que havien engolit? ¿Per què romanien incòlumes després de tanta lectura? El tiet recorria metre a metre la biblioteca com un aplicat corredor de fons: «Dos metres amb vuitanta centímetres, el meu rècord anual!», deia, i no ho deia de broma. Però ell era el mateix, amb tres metres més de lectures que amb tres metres menys.

Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 45-46.

La Paraula Viva a VilawebTV

Un dels primers descobriments internàutics que he fet en tornar de vacances ha estat la sèrie d’entrevistes «La paraula viva» que es va fer en ocasió de l’exposició «Cultura catalana, singular i universal» l’octubre de 2007 a la Fira de Frankfurt (notícia a Vilaweb sobre l’exposició). Ha estat gràcies a en Jaume Subirana, que cada dia posa al seu blog l’enllaç al vídeo que difon el portal VilawebTV.

El d’avui és l’entrevista que van fer a Imma Monsó i entre els publicats anteriorment hi ha el de l’entrevista a Mercè Ibarz. Per què destaco aquests dos vídeo i no uns altres? Doncs per una casualitat d’aquelles que de tant en tant es donen: Mercè Ibarz és l’autora de la biografia de Mercè Rodoreda que vam comentar fa uns dies, biografia que havia traduït la Tina Vallès, i a la presentació de la qual va participar Imma Monsó. Podria tancar el cercle amb un enllaç al comentari d’Un home de paraula, una novel·la més que recomanable… però no vaig escriure’n cap.

Aquí us ho deixo:

Presentació de Rodoreda. Exili i desig

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

  • Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats: