Arxiu d'etiquetes: Ike Janacek

Adéu, Ike Janacek

Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.

No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.

I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.

Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.

I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.

Los chicos del coro

Los chicos del coro, d'Ike Janacek

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.

Wine and cheese… and bloggers, too

Dret prop del quiosc de la plaça Urquinaona observo la gent que s’espera prop de la boca del metro mentre intento reconèixer uns desconeguts. Em pregunto si també hauran arribat una mica abans i em busquen, així que em fixo en si algú em mira massa atentament.

Llavors el veig, mentre ve cap a mi amb un somriure d’orella a orella i em pregunta: Eres Ferran?, i el nus que tenia a l’estómac des de feia estona es desfà com per art de màgia. És l’Ike Janacek, de visita a Barcelona amb el seu amic el senyor Heredia, acompanyat de la Brisa, de Claraboya. I al cap d’uns segons se’ns afegeix la Mad, de la Sociedad Pajaril La Aurora. Sense comptar els amics que han obert blocs, aquesta és la meva primera trobada amb altres bloguers.

Després de les presentacions i dels comentaris sobre si ens imaginàvem com som o no, baixem fins a Santa Maria del Mar per prendre una copa. Vi i formatges, d’aquí el títol del post, acompanyen una conversa llarga, flexible, fluïda, en la qual es van entrellaçant temes i temes, amb els blocs com a nexe comú.

És estrany. È strano, que diria la Violeta Valery. Som quatre estranys, però no em sento gens incòmode. Crec que cap dels quatre se sent gens incòmode. És com si reprenguéssim una conversa interrompuda fa poc. Una conversa que hem d’interrompre massa aviat.

Benvingut a Barcelona, Ike Janacek.

I més comiats

Al final hauré d’obrir una nova secció que enllaci totes les notes sobre autors de blogs que s’acomiaden definitivament; no amb intenció de ser exhaustiu, és clar, només amb la voluntat de dir adéu o fins aviat a persones que m’han fet passar bones estones, que a vegades han posat paraules a pensaments i sentiments que compartia, i amb les quals s’ha creat una mica de complicitat i, fins i tot, d’afecte (malgrat la virtualitat, malgrat la parcialitat del que ensenyem en aquestes finestres, malgrat la distància).

I avui toca dir adéu a un dels blogs que més temps fa que està enllaçat aquí al costat —gairebé des del començament: 28cerocero, de l’Ángel. I també a un altre que, tot i que el vaig conèixer més tard, m’ha fet passar molt bons moments: la Ikecosa de l’Ike Janacek.

A reveure, nois.

PD. Però no tot són males notícies: ella ha tornat.