Arxiu d'etiquetes: Ian McShane

Va de cinema

Feia temps que no parlàvem de cinema per aquests verals, i no perquè no n’hàgim vist, no… només que el bloc, criatura, no para d’anar d’ací a allà i mai no saps amb què et sortirà: i ara  no tinc ganes de parlar de cine, i ara no tinc ganes de parlar de la realitat-real… en fi. Qui l’entengui que el compri.

Però el cas és que dissabte vam anar al cinema (ep, premsa, primícia internacional: un blocaire ha anat al cinema!) a veure en Johnny Depp fent de Jack Sparrow i la Penélope Cruz fent de… Penélope Cruz. Quan anàvem a entrar ens vam tobar amb un amic que venía de veure la pel·lícula —el nom del qual no puc revel·lar perquè no volia ni reconèixer que havia anat a veure una pel·lícula d’entreteniment…— i em va dir que l’havia trobada lenta.

«Lenta?», vaig pensar, «Però si les altres tres estaven farcides d’escenes d’acció trepidant…». Sí. Les altres tres. Aquella dita que les segones parts no són mai bones no s’havia acomplert, amb Piratas del Caribe, malgrat que n’havien anat complicant els arguments. Amb la darrera* (Pirates of the Caribbean: on stranger tides) volen tornar a simplificar-lo (no ho dic jo, que ho diu el full de presentació del cinema) i ho aconsegueixen: corsaris britànics, pirates apàtirdes i hidalgos espanyols corrent a veure qui és el primer en arribar a la font de l’eterna joventut, cadascun amb unes intencions ben diferents. I tornant a la lentitud, sí: la pel·lícula és lenta. Només hi ha un parell o tres d’escenes «trepidants» (per dir-ne d’alguna manera) de les quals només en salvaria la de les sirenes.

Tot i la lentitud amb què es desenvolupa l’acció, no podem perdre de vista el personatge de Jack Sparrow, que no para: no para de moure’s i no para de parlar, amb aquells diàlegs tan surrealistes de què l’han dotat. Johnny Depp torna a brodar el personatge, però… però la sensació de dejà vu és molt forta. Ja hem vist massa Jack Sparrow. Ja hem vist massa Johnny Depp fent de Jack Sparrow. Al seu costat, ella. La Pe. O la Mo, perquè en algunes escenes —no sé quines— la substitueix la seva germana Mónica (això ho he tret del diari, però no recordo quin; ja ho buscaré). I de què fa la Pe? Sobre el paper i sobre el cel·luloide fa de pirata, la filla del pirata Barbanegra (espectacular Ian McShane), però a mi aquesta noia em provoca una estranya sensació: que sempre que la veig fa el mateix paper. Sabeu aquells actors i aquelles actrius que sempre sembla que facin d’ells mateixos sigui quin sigui el personatge que interpreten? Doncs a mi em passa amb la Penélope Cruz, que sempre que la veig em sembla que fa de Penélope Cruz. De tots, però, el millor personatge d’aquest quart lliurament de la saga és el d’Héctor Barbossa, interpretat per Geoffrey Rush: el capità Barbossa s’ha convertit en corsari al servei del rei i, com a tal, intenta passar per una persona refinada i educada… fent el ridícul de la manera més absoluta.

Vol dir tot això que la pel·lícula no em va agradar? No. Malgrat la lentitud d’altunes escenes i la durada (gairebé dues hores i mitja), és una bona pel·lícula d’entreteniment; i veure en Johnny Depp a la pell de Jack Sparrow, no per vist és menys divertit.

Això sí: no se us acudeixi anar-la a veure en 3D. No val la pena. No aporta absolutament res i us estalviareu l’euro que fan pagar per les ulleres (almenys els Yelmo Icaria).

*Darrera perquè no m’atreveixo a dir l’última: hi ha una escena al final, després dels títols de crèdit, que deixa la porta oberta a un altre lliurament de la saga…