Arxiu d'etiquetes: Ian McEwan

Sala de lectura, 130: Dissabte, d’Ian McEwan

Sempre he sentit dir que no podem estar segurs de res i que la vida pot canviar en un segon; tanmateix, no crec que siguem realment conscients de la nostra fragilitat i de la debilitat de les coses que creiem certes i immutables. Em pregunto si Henry Perowne era de les persones que creien això, que la seva vida, establerta, segura, sòlida, no canviaria mai: m’atreviria a afirmar que sí, i que no s’esperava tot el que li passaria… i m’adono que estic parlant d’un personatge de ficció com si fos real, i això és gràcies (o per culpa de) Ian McEwan, que ha sabut crear tan bé aquest personatge.

A Henry Perowne només una lleu angoixa no el deixa dormir, i, desvetllat, assisteix atònit a l’aterratge d’emergència d’un avió que passa per sobre de Londres. A partir d’aquell moment res no serà normal —entenent per normal la rutina diària a què tots, més o menys, ens anem avesant— i de mica en mica la seva vida anirà canviant, i l’aparent seguretat en què viu desapareixerà. I tot en un únic dia, aquest dissabte que dóna títol a la novel·la.

Un dia, sí, però tota una vida: aquest dia dóna prou temps a Perowne per repassar tota la seva vida, des de la infantesa fins a la maduresa, a parlar-nos de la seva mare, de la seva muller i dels seus fills, dels seus amics i la seva professió, a mesura que la tensió augmenta i que un fet aparentment banal va creixent com la bola de neu llançada muntanya avall fins que esclata contra un obstacle.

He de confessar que les conseqüències d’aquest fet banal les he esperades durant pàgines i pàgines, però tot i això, tot i saber que aquell episodi —del qual no en revelare més detalls per no espatllar la lectura de la novel·la a ningú— «havia de» tenir alguna conseqüència en la vida de Henry Perowne, la manera com McEwan va desenvolupant la història, amb els flàixbacs que ens permeten conèixer la vida de Perowmn i una sensació creixent d’angoixa en el personatge que ens diu que ha de passar alguna cosa més, m’ha tingut amb l’ai al cor i el desig de passar a la pàgina següent a veure què succeïa durant moltes hores.

El llibre:

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3.

La citació: Ian McEwan (2)

És clar que començar a llegir-ne [de poesia] tan bon punt va descobrir que era pare d’una poetessa. Però li exigia una mena d’esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present. Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poea és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites.

He de reconèixer que si fa no fa, em passa el mateix que al personatge de McEwan. La poesia em costa i si no parla d’alguna experiència molt propera, o d’algun tema molt planer, em perdo. I a vegades no l’entenc i m’he de quedar, per gaudir-ne, només amb els jocs de paraules, amb la fluència del ritme, la bellesa de les imatges i he de renunciar a allò que volia transmetre el poeta. Que de vegades, de tan personal i de tan literaturitza’t que és, no arriba al lector. O potser aquest lector no és capaç d’arribar-hi, que també podria ser.

Ian McEwan. Dissabte. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. P. 171.

La citació: Ian McEwan

Llegia fa uns dies «Sobre la fatiga de la ficció» a les Totxanes, totxos i maons de Joan Josep Isern i vaig recordar aquest fragment de Dissabte, d’Ian McEwan. No diuen el mateix, és cert, però hi vaig trobar una certa semblança. A diferència d’Henry Perowne, el personatge de McEwan, sóc d’aquelles persones que els cal la ficció —sigui com a refugi, sigui com a diversió, sigui per veure-hi per mitjà dels ulls d’altri—; i a diferència de Joan Josep Isern, jo encara no me n’he cansat.

Fins ara, les llistes de lectura de la Daisy l’han conveçut que la ficció té massa defectes humans, fa moltes digressions i és massa insegura per inspirar meravella davant la magnificència de l’enginy humà, de la consecució sorprenent de l’impossible. Potser només la música posseeix una puresa així. […] A banda de les arts, la seva llista de consecucions sublims inclouria la teoria general d’Einstein, les matemàtiques del qual va estudiar breument als vint anys. Hauyria de fer aquesta llista, decideix mentre baixa l’ampla escala de pedra fins a la planta baixa, encara que sap que no ho farà mai. Una obra que no et pots imaginar de cap manera arribar a fer, que exhibeix un element implacable, gairebé inhumà, de perfecció continguda… Aquesta és la seva idea de geni. La idea de la Daisy, que la gent no pot «viure» sense històries, simplement no és veritat. Ell n’és la prova vivent.

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama ; Empúries, 2007. p. 94.