Arxiu d'etiquetes: homenatges

25 anys sense Foix

«I, ves per on, no era de Brossa», vaig escriure fa més d’un any després d’haver remenat llibres i d’haver navegat per Internet fins a l’extenuació a la recerca d’un cal·ligrama que jo creia que era de Brossa… i era de Foix. I avui, que la Catosfera (o, més ben dit, en Víctor Pàmies et al.) organitza un homenatge en record dels 25 anys que fa que va morir el poeta, em servirà per sumar-m’hi. Perquè, a més, crec que avui el desig tancat en aquell cal·ligrama és més vigent que mai… i sembla que igualment d’inassolibe. Així que, amb el vostre permís, em copio.

Poema de Catalunya, J. V. Foix

Poema de Catalunya, J. V. Foix

I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia… (font)

El meu Joan Solà

Avui ens colpia la notícia —perquè aquestes notícies no ens arriben, no les llegim, no les escoltem: ens colpeixen—, la notícia de la mort de Joan Solà, un dels millors lingüistes —per no dir el millor— d’aquest petit país nostre, petit però alhora tan fèrtil en personalitats. De lloar-ne els mèrits científics ja hi haurà qui se n’encarregui; igual que de lloar-ne la persona, que ho farà qui l’hagués conegut a fons. Jo només m’atreviré a explicar una anècdota de quan estudiava, a manera d’homenatge.

Tots els estudiants de Filologia Catalana del pla d’estudis del 1994 vam haver de passar per una assignatura que es deia Sintaxi catalana I —hereva segurament d’una altra Sintaxi catalana del pla del 1980 i mare, segurament, d’una altra sintaxi catalana del pla de Bolonya. Era obligatòria per a tothom i era, també, un os: almenys tenia fama d’os i la veritat és que no era una assignatura fàcil. I amb en Joan Solà, encara més. Per mi va ser l’única assignatura que em va fer anar a passar tardes i tardes a la biblioteca per intentar entendre què coi ens havia explicat, magistralment i divertida, «el Solà», que li dèiem. A classe, la major part de nosaltres patíem més per si ens preguntava alguna cosa que per la matèria en si, i intentàvem passar tan desapercebuts com podíem. Però era en va: tan era que seiessis al mig de la filera o a l’última filera de la classe, tard o d’hora en Joan Solà et mirava i et feia la fatídica pregunta.

Evidentment, jo no me’n vaig salvar. No recordo quina fou la pregunta exactament: recordo veure’l pujar els graons mentre anava explicant alguna cosa, mirant cap aquí i cap allà, ara a un estudiant ara a un altre, i de cop i volta, quan ja m’havia passat de llarg, es va girar i em va llançar la pregunta. Recordo com em vaig anar fent petit petit; recordo que la pregunta tenia alguna cosa a veure amb la llengua francesa; recordo que l’únic que vaig ser capaç de dir fou que no sabia francès. En Joan Solà no va insistir, com l’havíem vist fer veure tantes vegades abans, i va continuar la classe. Jo també hi vaig continuar, vermell com un pigot fins que acabà. Aquell any no vaig aprovar la Sintaxi catalana I; vaig haver d’esperar a l’any següent per treure un 5 rascat.

Aquest és el «meu» Joan Solà. No només el defensor de la nostra llengua i del nostre país, no només el lingüista, el filòleg: el professor que en tot moment intentava transmetre als seus alumnes el seu amor per la llengua, mirant d’arrencar-nos del nostre còmode paper de «prenedors d’apunts» perquè reflexionéssim una mica sobre allò que teníem entre mans.

Descansi en pau.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».

Els vostres bibliotecaris

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

Homenatge a Carles Riba

Avui fa cinquanta anys que va morir Carles Riba, com ens han recordat en Puigmalet i altres blogaires per diferents vies. Dir que Riba fou un dels intel·lectuals més grans que ha donat la nostra cultura és com no dir res, ateses les nombroses iniciatives que va emprendre, el mestratge que va exercir sobre altres escriptors, les seves aportacions literàries, etc. Potser una de les facetes més desconegudes, és la de professor de l’Escola de Bibliotecàries (en parla la Gamoia al seu homenatge), en una època en què els estudis de biblioteconomia incloïen assignatures de cultura general, de literatura, d’història, de llatí, etc.

Fou a l’Escola de Bibliotecàries on es conegueren ell i una poetessa de qui fou guia, conseller i amic: Rosa Leveroni. La relació de mestratge va anar més enllà, fins al punt que Riba, en un moment de la seva relació, sembla enamorar-se de Rosa Leveroni, tot i estar casat amb Clementina Arderiu. Ell mateix ho diu al pròleg que escriu pel llibre de Leveroni Epigrames i cançons: «la primera poetessa que vaig descobrir […] vaig voler-la meva per a sempre […] m’hi vaig casar. I de bursada, per sortir-ne aviat, afegiré que amb les altres poetesses que he anat trobant pel meu camí, se m’ha repetit el sentiment; és clar que no la possibilitat».¹ Sembla que a partir d’un determinat moment, després que Riba retornés de l’exili, els sentiments envers la poetessa s’accentuen i se li insinuà, però ella el rebutjà (reconeguem-ho, potser sense massa força) perquè tenia una relació amb Francesc Ferran Soldevila.

I això és un homenatge? Sí, ho és: que fos Rosa Leveroni o fos una altra no té importància (bé, sí que en té, atès el guiatge de Riba sobre la poesia de Rosa Leveroni); en té la constatació que rere la figura immensa de l’intel·lectual, que entre tots hem posat dalt d’un pedestal, hi havia un home amb la fortalesa i la debilitat de qualsevol altre ésser humà. I no crec que això signifiqui menystenir la seva figura; el fa més proper i ens ofereix nous punts de vista per fer-ne el retrat.²

1. Riba, Carles. Carta-pròleg. A Rosa Leveroni. Presència i record. Barcelona: Els Llibres de l’Óssa Menor, 1952. p. 7. Ho diu «irònicament», diuen Enric Pujol i Abraham Mohino a l’edició de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni (Tres i Quatre, 1997; p. 25).

2. Aquest apunt me l’ha inspirat el record de la lectura de les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, editat per Enric Pujol i Abraham Mohino, llibre del qual vaig parlar fa temps a «Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni».