Arxiu d'etiquetes: història de la llengua

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.