Arxiu d'etiquetes: Helene Hanff

Sala de lectura, 126: 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff

He tornat a llegit les cartes que durant vint anys s’enviaren l’escriptora nord-americana Helene Hanff i el llibreter anglès Frank Doel. És com tornar a retrobar dos vells amics de qui feia temps que no sabies res, i veure que tot segueix igual: Helene amb les seves conyetes i la seva informalitat i Frank amb la seva circumspecta correcció.

Les cartes es llegeixen ràpid, una horeta a tot estirar, però és una experiència plaent i trista alhora: l’amor pels llibres i per la lectura hi són ben palesos; la situació de la postguerra a Anglaterra; i la relació impossible entre l’escriptora i el llibreter. És també la història d’una absència: la d’Helene. A la llibreria tothom imagina com pot ser aquella dona que els encarrega llibres des dels Estats Units i que els envia provisions, però ella mai no arriba a anar-hi.

És un llibre, ja ho he dit abans, deliciós: no trobo cap altra paraula per descriure’l. Un llibre per llegir-li i rellegir-lo, malgrat que no hi hàgim de trobar res de nou. Una història d’aquelles que se solen anomenar «humanes», que en males mans es podria convertir en una pel·lícula de migdia però que, afortunadament, va caure en bones mans quan es convertí en L’última carta.

L’edició catalana no té l’epíleg que sí que trobem a la castellana, on s’explica la història d’Helene Hanff: tota la vida treballant dur per fer-se conèixer com a dramaturga, i aconsegueix l’èxit amb un epistolari. Ara, després de viure anys i panys dels drets d’autor, va morir sense ni un cèntim…

El llibre:

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3.

La citació: Helene Hanff

Més m’estimaria que no haguéssiu pecat per excés de cortesia posant la inscripció en una targeta en lloc de fer-ho en el full de guarda. És el llibreter que us surt a tots de dins, teníeu por de fer-li perdre valor. Per a qui n’és ara la mestressa n’hauria guanyat. (I possiblement per al futur amo. M’encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes als marges, m’agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir els passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m’hi fixi.)

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. p.35.

84, Charing Cross Road

Avui he tornat a veure L’última carta.

No sé quantes vegades l’he vista, cinc o potser sis, però mai no ho he fet sense emocionar-me. I, ben mirat, com a pel·lícula no és res d’excepcional: un argument senzill centrat en les vivències de pocs personatges; intèrprets, això sí, dels bons (Anne Bancroft, Anthony Hopkins, Judi Dench); pocs escenaris… I tot això és el que la fa tan gran, potser, i tan emotiva.

La pel·lícula posa en imatges la relació epistolar que l’escriptora Helene Hanff va mantenir amb un llibreter anglès, Frank Doel, durant vint anys, i que va plasmar en el llibre titulat 84, Charing Cross Road, l’adreça de la llibreria. És un llibre senzill de llegir, deliciós i emotiu —si és que un llibre pot ser deliciós, però aquest adjectiu sempre em ve al cap quan penso en aquest llibre—, format per les cartes que l’escriptora i el llibreter van intercanviar durant aquells vint anys.

Vaig veure la pel·lícula força abans de llegir el llibre. Fa uns mesos, però, me’l van regalar —la meva cap anterior, en un dels rampells que tant ens sorprenen— i, sincerament, em feia una mica de por llegir-lo. Però quan m’hi vaig posar, el vaig devorar, literalment, en poc temps. Sempre hi ha el risc que l’original o l’adaptació et decebin, que no et causin les mateixes emocions. En aquest cas no va ser així.

Igual com la pel·lícula no deixa d’emocionar-me per moltes vegades que la vegi.

De fons, descobrint Ambrosio Cotes (1550-1603): Missa in adventus et quadragesima.