Arxiu d'etiquetes: Harry Potter and the Deathly Hallows

Sala de lectura, lii: Harry Potter and the Deathly Hallows, de J. K. Rowling

Vaig veure Harry Potter and the Order of the Phoenix al cinema pocs dies abans de llegir l’última aventura del nen mag apareguda encara no fa un mes. Potser això va fer que, al cap de pocs dies d’haver vist la pel·lícula, no en recordés pràcticament res. Potser això i potser també el fet que aquesta adaptació cinematogràfica m’ha semblat un pas enrere, en general, respecte de les adaptacions anteriors, que havien anat adquirint un to obscur i sinistre paral·lelament a com ho feien les novel·les, un to obscur i sinistre que no tenien les primeres novel·les. Tot i els encerts de l’últim lliurament cinematogràfic —com el personatge de Dolores Umbridge, interpretat per la Imelda Staunton; l’aparició d’Helena Bonham-Carter interpretant la perillosa i guillada Bellatrix Lestrange; o la lluita final a les sales del Ministeri de la Màgia—, la pel·lícula em va semblar més fluixa i menys obscura que les anteriors, com si en aquesta adaptació s’hagués volgut tornar al caràcter infantil de les primeres novel·les, caràcter que fa temps que ha perdut la saga —i amb això no vull dir que s’hagi convertit en una saga per a adults…

Devia sortir del cinema amb mono d’emocions potterianes fortes, perquè si sempre he esperat a tenir la traducció de les novel·les, aquesta vegada vaig anar de pet a la llibreria i em vaig firar un exemplar de Harry Potter and the Deathly Hallows, que vaig llegir sense gaire entrebancs en pocs dies —afortunadament, l’estil de l’autora és prou planer perquè les dificultats de lectura d’algú que té un nivell mitjanet d’anglès no impedeixin seguir la trama de la novel·la.

La novel·la m’ha agradat; m’ha enganxat des de la primera línia i se m’ha fet molt difícil dir: «bé, per avui ja n’hi ha prou, deixem-ho aquí». Manté el to tenebrós de les últimes i no podia ser menys que així: amb lord Voldemort campant per Anglaterra sense que ningú gosi oposar-se-li… ningú, és clar, excepte els membres de l’Orde del Fènix. Durant molts capítols, però, sembla que no passi res, que no s’avanci; passen coses, és cert, però l’acció avança lentament, amb en Harry, en Ron i l’Hermione ocupats en una recerca que sembla que no els hagi de portar enlloc. I llavors, de cop i volta, tot es precipita: els fils que l’autora ha anat escampant per la novel·la conflueixen en un final vertiginós, d’aquells que deixen sense alè… i que no m’ha acabat de fer el pes.

Vejam, que si dic que tothom que hagi llegit una mica esperaria com a final lògic que Voldemort sigui derrotat, no crec que ningú s’esveri ni ningú m’acusi d’haver-li esguerrat el final de la novel·la —tanmateix he volgut curar-me en salut amb l’avís del començament—; però l’evolució que havia experimentat la saga des del començament semblava preparar altres destins per als personatges principals, si més no per a Harry Potter. La qual cosa, d’altra banda, crec que és una manera que té l’autora de curar-se en salut i, encara que ha dit que la saga Potter s’ha acabat, de deixar un final prou obert perquè, arribat el moment, pugui reprendre-la sense gaire problemes.

Qui no pugui esperar al març, que crec que és quan apareixerà la traducció al castellà de la novel·la —la traducció al català no sé quan sortirà, si al mateix temps o més tard— i no s’atreveixi amb la versió anglesa, que sàpiga que hi ha per Internet un blog amb la traducció «no autoritzada» al castellà d’aquest últim títol de les aventures de Harry Potter. Tanmateix, com deia abans-d’ahir a La Vanguardia l’editora Sigrid Kraus, de Salamandra —editorial que té els drets per a la traducció castellana—, segurament demanaran que es retiri el contingut del web, com ja van fer quan va aparèixer una traducció no autoritzada de l’anterior aventura de Harry Potter.

J. K. Rowling. Harry Potter and the Deathly Hallows. Londres: Bloomsbury, 2007. 607 p. ISBN-13 978-0-7475-9105-4.

Technorati tags: ?

La mort i la novel·la

O com el títol d’un post pot insinuar molt més del que hi haurà al post mateix. Perquè, de fet, hauria estat millor titular aquesta nota «la mort i les lectures»: al cap i a la fi aquesta nota curta i intranscendent serveix únicament per constatar per escrit la percepció sobtada que, en totes les novel·les que he llegit des que va començar l’estiu, la mort hi té un paper; un paper si no essencial, almenys força important.

A El cinquè en joc la mort acompanya el protagonista al llarg de tota la novel·la (la mort i ressurecció del germà, la mort dels pares, la mort durant la Primera Guerra Mundial, la mort del seu amic); a Las vírgenes suicidas la mort és una protagonista més de la novel·la, una mort, a més, de causes inexplicades, inexplicables, una mort sense sentit; torna a aparèixer la mort a Effi Briest, però aquesta, com en el cas de les altres heroïnes adúlteres del xix, com a càstig; i, sí, a Harry Potter and the Deathly Hallows, on la mort no deixa d’aparèixer aquí i allà en tota la novel·la.

Segur que si anés revisant lectures anteriors m’adonaria que la mort hi és present sempre, com a cloenda inevitable que és de la vida, però mai fins ara havia tingut aquesta sobtada «revelació».