Arxiu d'etiquetes: GTL

Nits d’òpera, 77: La bohème, o, «Trata de arrancarlo!»

Sort en tinc que mai no he pretès d’escriure un bloc d’actualitat, perquè hauria fracassat. No sempre trobo el temps per escriure, quan trobo el temps no en tinc ganes o les idees s’escapen com si em tinguessin por, i, massa vegades, les idees vénen quan no sóc davant de l’ordinador —una excusa tan dolenta com les anteriors, si tenim en compte que a la bossa sempre hi porto una llibreta i un bolígraf… I quan tens el temps, les ganes, les idees i l’ordinador, llavors t’adones que estàn pensant a escriure, per exemple, d’alguna espectacle que fa gairebé mig mes que has vist.

Fullet de La bohèmePerò com a tossut no em guanya ningú, aquí em teniu, picant tecla a veure si aconsegueixo confegir quatre línies amb algun sentit sobre La bohème que es representa aquests dies al Liceu. Una bohème que, malauradament, passarà al record per qüestions que tenen ben poc a veure amb l’art i molt amb la gestió dels diners públics. Però com que del vergonyós i trist espectacle amb què ens ha obsequiat la direcció del Liceu (amb amenaces d’ERO que no arriben a fer-se realitat, afortunadament; suspensió de funcions amb retorn de diners inclòs, que després resulta que no, que ara me’n desdic i continuem amb la programació), d’aquest espectacle, deia, se n’ha parlat a bastament i en llocs més informats, ja em perdonareu que no en parli (més) i passi a La bohème.

Una bohème sempre és motiu d’expectació i una aposta per omplir un teatre d’òpera, i més si va acompañada de noms importants. Però ni la importància dels noms, ni l’espectacularitat de la posada en escena, ni les pròpies expectatives serveixen de res quan comencen a aparèixer aquelles petites mancances que no arruïnen l’espectacle però sí l’enterboleixen. I una d’aquestes mancances va ser, precisament, la que molt bé va definir un espectador quan sortíem del teatre amb aquesta frase tantes vegades escoltada: «Trata de arrancarlo!». El primer acte, i sobretot el duet de Rodolfo i Mimì, va pecar de lentitud, de molta lentitud; més endavant, l’orquestra semblava un orquestra simfònica tocant un concert, com si els cantants no hi fossin, i només cap al final em va semblar que aconseguia arribar a un equilibri entre música i veu. Els cantants feien el que podien, és clar, sobretot en Ramon Vargas (Rodolfo) a qui massa sovint no se’l sentia: o el tapava Fiorenza Cedolins (Mimì) o el tapava l’orquestra. No diré que va cantar malament perquè no és veritat, però en més d’un moment va tallar en sec un agut, com si no hi pogués arribar. Quin no semblava tenir cap problema era Ainoha Arteta (Musetta), ni amb l’orquestra ni amb els altres cantants. La resta de cantants força bé i el cor, com sempre, intentant que se’ls pugui escoltar clarament al TNC.

Dit això, reconèixer que em va agradar i m’ho vaig passar bé, tot i que no em va emocionar tant com l’enregistrament que havia escoltat dies abans.

PS. Com deia al començament, ja en fa dies, d’aquesta funció: va ser l’1 de març i des de llavors moltes coses poden haver canviat. Fins el 19 hi ha temps per anar-hi.

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*

Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.

Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.

Fauna liceista

El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.

L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.

*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.

L’ària de diumenge: «Benchè mi sprezzi» (Max Emanuel Cencic)

El final de la temporada 2010-2011 porta una sorpresa i un descobriment: el contratenor Max Emanuel Cencic, que va oferir un (per mi) magnífic Andronico al Tamerlano de Händel que s’ha programat enguany al Liceu. Com sempre, un tast de mostra: l’ària «Benché mi sprezzi».

http://www.youtube.com/watch?v=y0TQEyJB8ZI

(vídeo pujat per ilcodega)

Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).

Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet

Coberta del programa de mà de Carmen

Carmen, programa de mà

A vegades penso que els aficionats a l’òpera ens ho hauríem de fer mirar. Ens passem la vida criticant allò que no ens agrada i quan ens ho posen al davant hi correm com si ens hi anés la vida. Des que es va fer pública la temporada 2010-2011 del Liceu i sabíem que ens hi «queia» una òpera amb direcció escènica d’aquest enfant terrible (passeu-me el francès, que queda més fi: en realitat, ni és enfant ni terrible) d’en Calixto Bieito, un senyor amb una flaca per la sang, el fetge, el porno amateur i la violència, i una tendència al lletgisme quan es tracta de posar una òpera en escena, des que ho vam saber, deia, que no hem parat d’especular què ens oferiria i de criticar el que ja ens ha ofert abans. Però, ah amics, que dimarts hi érem tots, «a veure què». I la veritat és que comparat amb altres muntatges seus, aquesta Carmen que s’està representant al Liceu no està tan malament.

Vejam, que l’òpera està plena de tòpics i canviar-los per altres tòpics, per reals que siguin, tampoc no trobo que sigui el súmmum de l’originalitat: que els Dragons del Regiment d’Alcalà es converteixen en uns legionaris una mica passats de volta, passi; que les cigarreres podrien ser senyores de fer feines o treballadores d’una maquila, passi (una de les apostes era que la fàbrica de tabac s’hauria reconvertit en laboratori il·legal de drogues); i els contrabandistes no deixen de ser contrabandistes. Ara, no espereu que text i escenari coincideixin: la famosa taverna de Lillas Pastia no és altra cosa que un descampat amb un arbre de Nadal, una gandula i un cotxe. De fet, hi va haver qui després del segon acte encara esperava que aparegués la taverna… La posada en escena es lletjota, ordinariota, grollerota… vaja, és el que podríem esperar de Calixto Bieito, però rebaixat: tinc pitjor record de Don Giovanni i, fins i tot, de Wozzeck. Una mamada, una pallissa molt violenta, una violació i un torero nu completaven el quadre. Ara, vam riure i molt; l’escena de la reunió dels contrabandistes és hilarant: l’un comptava els cotxes que apareixien, l’altre anava exclamant «el saló de l’automòvil, la fira del cotxe d’ocasió» i el tercer pensava que allò semblava un «botellón».

Tanmateix, res d’això no molestava ni semblava sobrer en una òpera a la qual la violència no li és aliena.

Quant als cantants, tant Béatrice Uria-Monzon com Roberto Alagna va cantar molt bé, més passionalment ella que no pas Alagna —que acostuma a deixar-me bastant indiferent, malgrat tot—; l’Havanera va ser una mica desangelada, però la resta de moments estelars de Carmen no. Marina Poplavskaya no em va agradar al començament: potser perquè el personatge de Micaëla el veig més innocent i pur del que es veia a l’escenari; per contra, al tercer acte la seva veu madura i plena no desdibuixava el personatge. De la resta, qui més destaca és el personatge d’Escamillo, que ahir el cantava Erwin Schrott. El cor, com sempre, magnífic, tot i que desfermat en molts moments. I el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, deliciós.

Val a dir que Carmen té moments de musicalitat brillant i abassegadora, d’aquells que t’empenyen a posar-te dret i a cridar i saltar, i l’energia que venia de l’escenari en aquests moments era irresistible. Tanmateix, potser l’orquestra s’encomanava d’aquests moments i semblava una mica escassa de matisos en d’altres.

Sigui com sigui, l’espectacle valia la pena. Les posades en escena de Calixto Bieito continuen sense agradar-me, tot i que no diré que no m’agradaran mai, qui sap. Potser el dia que faci una mica més de cas al text —si Carmen diu que Don José la porti amb el seu cavall, i no hi ha cavall i hi ha un cotxe… bé, fa estrany— i deixi d’intentar épater le bourgeois (més francès, tu: deu ser cosa de la inflació)*, potser llavors m’agradarà. Ara, siguem justos: aquest pecat, ignorar el text, Bieito no és l’únic que el comet. Sembla que darrerament el text de les òperes no importa gaire als directors d’escena.

* Aquest «txist», perquè això no arriba ni a la categoria d’acudit, aviat no tindrà sentit… millor il·lustar-lo: la inflació de l’exministra.

Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

La temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu comença amb una òpera barroca passada per sedàs de l’experimentació que, darrerament, és tan habitual als teatres d’òpera d’arreu: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck. Al Liceu ja hem vist experiments curiosos —com ara un Ariodante en què s’havien convertit els cantants en titelles— i no és cap novetat que un o més cantants apareguin fora de l’escenari, però que jo sàpiga (i la meva «memòria històrica» de temporades del Liceu no va més enllà de la temporada 2000-2001) no s’havia vist mai una òpera en què els cantants i el cor haguessin estat desallotjats de l’escenari, ocupat únicament per ballarins (al Liceu i que jo sàpiga; és una reposició d’un espectacle concebut el 1973). I és que aquesta Iphigenie auf Tauris tenia direcció d’escena i coreografia de Pina Bausch.

Barroc i dansa contemporània (passeu-me la imprecisió, si us plau); si ja habitualment aquests dos termes buiden el teatre, combinats encara el buidaren més: els dos laterals del Liceu, a la funció de dissabte 4 de setembre, estaven pràcticament buits. I és una llàstima, perquè l’espectacle val la pena. L’escenografia és més aviat tirant a minimalista —això tampoc no és cap novetat— deixant el màxim d’espai per als moviments dels ballarins, que segueixen en tot moment la música i el text de l’òpera. Algunes de les escenes claus de l’obra es perceben clarament (l’arribada d’Orestes i Pílades captius, el relat de l’assassinat d’Agamèmnon o el reconeixement dels dos germans, Ifigènia i Orestes) i estan molt ben resoltes amb la coreografia.

Els cantants, mentrestant, han estat exiliats als proscenis de l’amfiteatre, i el cor encabit com s’ha pogut al fossat amb l’orquestra. A la funció de dissabte, la soprano Elisabete Matos cantava el paper d’Ifigènia; el baix-baríton Gerd Grochoswski, el de rei Thoas; el baríton Christopher Maltman, el d’Orestes; i el tenor Nikolai Shukoff, el de Pílades. La situació dels cantants als proscenis em sembla que no els afavoreix gaire: quan tenia Elisabete Matos de cara, podia sentir la seva veu amb tota potència, però quan la vaig tenir al prosceni del mateix lateral on m’estava, la veu semblava més apagada, tot i això, la seva interpretació, juntament amb la de Nikolai Shukoff, va ser de les més aplaudides —tot i que aquest, al segon acte, va començar a cantar una mica escanyat. Els que no semblaven tenir cap problema, ni d’emissió ni de to, foren Maltman i Grochowski.

Un dels peròs, que n’hi ha, a aquest muntatge, és l’absència de sobretítols. Segons el Liceu,

Per les especials característiques del ballet de Pina Bausch i les exigències de la coreografia, s’ha optat per prescindir dels habituals sobretítols, ja que en aquesta ocasió la seva presència no contribueix a una millor comprensió de l’obra.*

Això ho diuen ells, però la meva experiència és més aviat el contrari: no sabent alemany, em va costar una mica interpretar algunes escenes. Com que, a més, era la primera vegada que escoltava Iphigenie auf Tauris, no sabia si el tenor era Orestes o Pílades, i fins ben avançada l’obra no els vaig poder distingir. Els sobretítols haurien ajudat força a poder seguir plenament la trama.

… i una senyora amb pamela

Feia temps que no em veia provocat a parlar del públic del Liceu. El tema dels estossecs ja avorreix —malgrat que continuï essent igual d’empipador—, i darrerament no hi he vist l’aplaudidor compulsiu del cinquè pis. Però dissabte, de sobte, vaig trobar motiu per tornar-ne a parlar: pel segon pis apareix de cop i volta una senyora amb pamela. És cert que segons quines persones encara «es vesteixen» per anar al Liceu, però l’uniforme més habitual és, enparaules de Martirio, que la gent hi vaig «arreglá pero informal»: les funcions de gala han passat a la història, i el Liceu no deixa de ser un teatre. Ara, que tampoc no entenc que s’hi vagi amb pantalons curts i xancles, però això ja són manies meves… Ara bé, si hom es vol arreglar per anar a l’òpera, que almenys intenti que no sembli que ha tret de l’armari els vestits del darrer casament al qual va assistir: a part de la senyora de la pamela, hi havia una família sencera vestida de casament… i m’estaré de posar-hi adjectius o procedències per no ofendre ningú, però «quiero y no puedo» podria ser una bona manera de descriure l’efecte que feien. Apa, ja he satisfet la vena criticaire, que també em surt de tant en tant…

* Nota al fullet de mà de la funció.

Nits d’òpera, 70: Pikovaia dama, de P. I. Txaikovski


(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)

(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)

Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.


(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.


(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.


(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.


(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)

Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.

L’ària del diumenge: «Hab’ mir’s gelobt» (Martina Serafin, Sophie Koch & Ofelia Sala)

Finalment el Liceu ha penjat al seu compte de Youtube un fragment de Der Rosenkavalier: «Hab’ mir’s gelobt», del tercer acte, amb Martina Serafin (la Mariscala), Sophie Koch (Octavian) i Ofelia Sala (Sophie). Aquí us el deixo…