Arxiu d'etiquetes: Graham Clark

Nits d’Òpera, XLVII: Elektra, de Richard Strauss

No fa gaire em deia una amiga que fa molt que no parlo d’òpera al blog, i tenia tota la raó. Per diverses raons, les últimes vegades que hauria d’haver-hi anat (a La Cenerentola, que tenia moltes ganes de veure, i al concert Stravinsky-Brahms de fa poc) a última hora van sorgir imprevistos que em van impedir d’anar-hi. Per sort, res no ha impedit que pogués anar a la funció d’ahir dijous de l’Elektra de Richard Strauss i res no impedirà que vaig aquesta nit a la Lucrezia Borgia de Donizetti.

No coneixia aquesta òpera d’Strauss: n’hi l’havia vista abans, si l’havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m’havia agradat. La mica d’aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l’escenografia i l’actuació d’Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l’adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l’adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d’Electra és una història de violència, d’odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d’aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d’Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d’Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d’Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l’esforç i la tensió i mor.

En la representació d’ahir, Deborah Polaski feia el paper d’Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d’Orestes, i Graham Clark el d’Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d’Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l’orquestra. No recordava l’actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se’m va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D’Eva Marton se n’ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d’una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n’hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n’he sentit cantar pitjor estant en plena forma…). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans…

L’altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l’acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s’han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l’època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d’èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d’aquestes últimes vegades: el missatge de la història d’Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s’hagués mantingut l’acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d’aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d’elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l’òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre’s seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d’una simple tos». Ja veurem si això ajuda…

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, XXXIX: Escabetxina,* de Modest Mussorgski

* Val, d’acord, era un joc de paraules facilot, però no me n’he pogut estar…

Déjà vu. Una vegada més esperant el començament d’una òpera que no conec interpretada per cantants que no he sentit mai —si més no la majoria—, i sense saber què esperar-ne. Almenys sé que va de russos i que l’assassí és el majordom —bé, vull dir que sé com comença (lectura atenta de la sinopsi del primer acte) i com acaba (lectura del resum argumental). I que els pocs personatges femenins que hi ha tenen un paper secundari.

Serem als anys vuitanta del segle XVII, a Rússia, en un moment de tensió entre la política d’obertura a Europa dels tsars i l’oposició de grups tradicionalistes que no volen que la situació canviï. Hi ha d’una banda el príncep Khovanski, que defensa els drets dels boiars, la noblesa russa, amb l’ajut dels streltsi, un poderós exèrcit, i pretén apoderar-se del poder (el que el tsar, segons el text del llibret, anomena la Khovantxina); d’una altra els Vells Creients, una secta de l’Església ortodoxa liderada pel monjo Dossifei que vol instaurar un estat teocràtic; i finalment el poder polític de l’Estat, representat pel príncep Golitsin. Tots ells s’alien i s’enfronten en el seu intent de mantenir-se al poder i mantenir una idea de Rússia determinada, però acabaran morts o a l’exili: assassinat el príncep Khovanski, immolat en una foguera «purificadora» el monjo Dossifei amb els Vells Creients, exiliat el príncep Golitsin.

I mentre escric aquestes línies, els músics afinen i escalfen els instruments, mentre els espectadors ocupen els seus llocs. Tot és a punt. Comença la funció.

Han acabat els tres primers actes. L’entreacte és ple d’ecos de les intervencions del cor, vibrants i enèrgiques en uns moments, subtils i delicades en altres. La sinopsi de l’argument diu que som a l’època de Pere I el Gran, pels volts dels anys vuitanta del segle XVII, però l’escenografia i el vestuari, en canvi, ens situa a començament segle XX: època convulsa també, amb bàndols diversos. S’escau, però fa que la dansa de les ballarines perses del quart acte grinyoli una mica. Dels cantants destaquen Vladimir Ognovenko (príncep Ivan Khovanski), Robert Brubaker (príncep Vassili Golitsin, potser la veu més potent de tota la nit), Nicolai Putilin (Xakloviti, boiar favorable al tsar que denuncia la conxorxa dels Khovanski), Graham Clark (l’escrivent que escriu la denúncia de Xakloviti) i Elena Zaremba (Marfa, dels dos personatges femenins la que té més presència i importància en la trama, com a antiga enamorada d’Andrei Khovanski i com a membre dels Vells Creients). De tots, els que més em van agradar van ser Brubaker, Putilin, Clark i Zaremba, i em sembla que no vaig ser l’únic que va gaudir de les seves interpretacions, si ho hem de jutjar pels aplaudiments del final. I el cor, que té un gran protagonisme en aquesta òpera, va estar magnífic.

Quant a la música, a manca de paraules robaré les del director musical, Michael Boder, del Full informatiu:1

la música no descriu les situacions, sinó que actua com un vendaval que s’imposa com —un terratrèmol— a les anècdotes argumentals de les diverses escenes de l’òpera.

Vendaval o torrent desfermat, tan se val. És la sensació que produeix aquesta obra, la d’estar davant d’una cosa grandiosa i inabastable. Com Rússia, potser?

1. Damià Carbonell. «Michael Boder: “La música no descriu sinó que és un vendaval que s’imposa a tot”». Full informatiu, núm. 63 (15 maig 2007).

Technorati tags: ? ? ? ?