Arxiu d'etiquetes: Giuseppe Verdi

L’ària del diumenge: «Follie, follie… Sempre libera» (Angela Gheorghiu)

Els tres actes de La Traviata representen tres estats anímics diferents de la protagonista, Violetta: la frivolitat de la seva vida de cortesana al primer; l’angoixa per poder viure tranquil·lament amb Alfredo al segon i l’obligació d’abandonar-lo; i la certesa de l’amor i de la mort al tercer. L’ària de la setmana passada pertany al tercer acte, i avui torno enrere per posar una de les àries més conegudes del primer acte, «Follie, follie… Sempre libera», en la qual refusa la possibilitat de l’amor perquè ella necessita ser lliure per gaudir de la vida. La canta la soprano romanesa Angela Gheorghiu, famosa tant per la seva veu com pel seu divisme. La producció és la de la Royal Opera House Covent Garden —la mateixa que es programà al Liceu la temporada 2001-2002 amb un altre repartiment.

(vídeo pujat per umbrea)

L’ària del diumenge: «Addio del passato» (Victòria dels Àngels i Darina Takova)

Com vaig dir la setmana passada, s’han acabat Händel i Scholl (per uns dies, que em conec: avui he estat a punt de recaure!), i canviem de compositor (Verdi) i de veu (soprano), amb una ària de la que és (amb totes les cometes necessàries quan es fa una afirmació com aquesta) la meva òpera favorita: La traviata. Per si algú no la coneix, explica la història d’una senyoreta de vida alegre que comet l’error d’enamorar-se d’un senyoret burgès que també s’enamora d’ella i, contra el sentit comú imperant a l’època, ho abandonen tot per viure junts. Un escàndol en majúscula per la bona i benpensant burgesia que acaba, com no pot ser d’altra manera, amb la mort de la protagonista, Violeta Valéry. L’òpera es basa en la novel·la La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, que recollí una història real.

L’ària d’avui és «Addio del passato», en la qual Violeta, que ja sap que s’ha de morir, s’acomiada de la seva vida i del seu amor, Alfredo, i li desitja que sigui feliç. La canten Victòria dels Àngels al primer vídeo i Darina Takova al segon: la primera, perquè m’agrada (i ja perdonareu que el so no sigui gaire bo, però m’ha semblat més interessant aquest enregistrament en directe que el d’estudi que enllaço al final), i la segona perquè la primera Traviata que vaig veure la cantava ella. I ara em deixo de batalletes i us poso els vídeos.

http://www.youtube.com/watch?v=w04F0h2hutg#t=1m46s

(vídeo pujat per Klassizimsus)

http://www.youtube.com/watch?v=zULDWLXWn24

(vídeo pujat per coloraturafan)

I la torna, un enregistrament de Victòria dels Àngels el 1959 de la mateixa ària.

L’ària del diumenge: «Parigi, o cara» (Maria Callas & Alfredo Kraus)

Canviem una mica. La proposta de l’Olympia de posar alguna cosa de la Maria Callas quan no trobés res més em va fer recordar un enregistrament de La Traviata, encara ara una de les meves òperes favorites i la primera que vaig veure en directe, allà per l’any 2002. L’enregistrament en qüestió es va fer al Teatro de São Carlos de Lisboa l’any 1958 i els intèrprets eren Maria Callas i Alfredo Kraus. Aquí en teniu un fragment, que inclou un dels duets més bonics de l’òpera: «Parigi, o cara».

Un tenor i una soprano, per variar una mica…

(De ilpiugrandetenore. En teniu algun fragment més a unquepassava: Verdi – La Traviata).

Nits d’Òpera, LVII: Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi

Simon Boccanegra, acte I

Simon Boccanegra. Foto: Antoni Bofill

Fa una colla d’anys, vaig trobar a casa dels avis un llibre amb un títol força ridícul que, en aquella època, em va semblar misteriós i tot: Los crímenes de Diavolina,¹ d’una tal Carolina Invernizio. L’havien publicat al diari Las Noticias i el meu besavi s’havia entretingut a retallar cada un dels lliuraments i els va fer enquadernar. La novel·la és un fulletó amb el sentit més pejoratiu que vulgueu donar-li, ple de girs inversemblants i personatges que no saps d’on surten. Simon Boccanegra m’ha fet recordar aquest llibre, perquè és, també, un mal fulletó fet òpera —com, d’altra banda, n’hi ha moltes.

A veure si me’n surto: Simon Boccanegra és un corsari que gràcies a un a conxorxa del seu amic Paolo es converteix en dux de Gènova. Simon està enamorat de Maria, filla del noble Jacopo Fiesco, i han tingut una filla que tenen amagada. Maria mor i Jacopo diu a Simon que només el perdonarà (per haver prenyat la filla sense estar casats, se suposa) si li porta la filla. Però resulta que la nena ha desaparegut. Passen vint-i-cinc anys: Jacopo (ara anomenat Andrea) cuida una noia anomenada Amelia Grimaldi i conspira amb Gabriele Adorno (enamorat d’Amelia) contra Simon. Aquest es presenta a casa d’Amelia amb el perdó per als germans d’ella, exiliats. Gabriele parla amb Andrea, que li explica que Amelia no és una Grimaldi, sinó una òrfena que ocupà el lloc d’Amelia quan aquesta morí en un convent i fou recollida pels Grimaldi per evitar el el dux confisqués els seu béns. Arriba Simon, per demanar la mà d’Amelia per Paolo, però quan parla amb la noia descobreix que és la seva filla desapareguda vint-i-cinc anys abans, i es nega a demanar-la per a Paolo. Aquest, ressentit, intenta segrestar Amelia, que aconsegueix fugir i denunciar que no ha estat Simon qui l’ha segrestada, com deia Gabriele, i que qui ho ha fet és amb ells. Paolo intenta escapar-se, cosa que tothom veu, i intenta que Andrea o Gabriele assassinin Simon: Andrea s’hi nega i llavors diu a Gabriele que Simon i Amelia són amants. Per si de cas, posa verí a la copa de Simon i deixa sol Gabriele. Aquest està convençut que Amelia estima Simon i intenta matar-lo, però li expliquen que són pare i filla. Hi ha una revolta contra Simon, aquest venç, però ja està morint enverinat; finalment s’explica que Maria és filla de Simon i néta de Jacopo-Andrea, Simon i Jacopo es perdonen, Maria i Gabriele es casen, Paolo és executat i Simon mor, no sense haver nomenat abans de morir Gabriele com el seu successor.

Heu arribat fins aquí sense haver-vos saltat ni una coma? Doncs us felicito. Al web del Liceu està més ben explicat, però en el fons ja és això: un fulletó d’embolica que fa fort… amb una música bellíssima. I amb un gran repartiment, malgrat el risc que corríem que el tenor que va cantar ahir, Stefano Secco, que substituïa Neil Shicoff, tingués una mala nit. Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) va començar una mica fluix al pròleg (m’acabo d’adonar que aquesta frase és un clàssic en aquest blog),  però després va lluir-se, malgrat alguna petita fallada cap al final; Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco-Andrea) va demostrar que té un doll de veu impressionant i que sap controlar-lo; Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi-Maria Boccanegra) va cantar d’una manera espectacular, de fet no semblava la mateixa que a Luisa Miller; i Stefano Secco (Gabriele Adorno) no va desmerèixer gens al costat dels altres i va convertir un paper secundari en gairebé un paper principal. Marco Vratogna (Paolo) va començar a agradar-me al segon acte, al pròleg i al primer el vaig trobar força irregular, i a Pavel Kudinov (Pietro, amic de Paolo) pràcticament no el vaig sentir fins al final. Kudinov i Vratogna van ser, almenys per mi, el més fluix del repartiment. El cor, com sempre, espectacular, malgrat que en l’escena de l’entrada al palau del dux potser van cantar amb massa potència i contradeia les iròniques paraules del dux: «És aquesta, doncs, la veu del poble? De lluny tro d’huracà, de prop cridòria de dones i nens…».²

I és que amb aquesta òpera, només val la pena fixar-se en la música i en el cant, perquè l’escenografia és ridícula, una presa de pèl: un cub de miralls amb uns envans que s’obren i es tanquen i res més, excepte les dues grades on seuen els braços del govern de Gènova i, a l’acte segon, un llit amb la copa amb què Paolo enverina Simon: un llit de vellut vermell amb una copa daurada al damunt, que semblava més  aviat el Sant Graal sobre un altar.

Això sí, va tornar a emocionar-me com ho va fer quan la vaig veure en DVD: no coneixia l’òpera, només l’ària d’Amelia que obre el primer acte («Come in quest’ora bruna»³), i la vaig voler veure per familiaritzar-m’hi una mica. Em va emocionar llavors i ahir va tornar a fer-ho. Un nou descobriment verdià reeixit… malgrat l’argument i el decorat.

Notes:
1. A la pàgina de la Wikipedia no hi trobareu la Diavolina, segurament el títol original no deu tenir res a veure.
2. Del llibret publicat al programa de mà del Liceu, traducció de Jaume Creus i del Castillo (p. 133).
3. La versió enllaçada és una interpretació de Victòria dels Àngels; moltes de les àries que «em sonen» ho fan gràcies a un CD d’àries d’òpera interpretades per ella que va ser dels primers que vaig escoltar.

P.S. I a l’entreacte vaig tenir el plaer de conèixer finalment l’altre Ferran, que ja era hora.

Nits d’Òpera, LIV: Luisa Miller, de Giuseppe Verdi

Tot i que encara falten alguns espectacles per poder dir que ha acabat la temporada 2007-2008, per alguns de nosaltres aquesta va acabar ahir amb l’òpera de Verdi Luisa Miller. I va ser un tancament d’aquells rodons, no en el sentit que assistíssim a un espectable memorable sinó en el sentit de tancar la temporada amb la darrera funció d’una òpera. La qual cosa fa més difícil parlar-ne, perquè ja n’ha parlat tothom… malgrat que he intentat no llegir res del que se n’ha dit per evitar influències i intertextualitats. És cert que queda un Don Giovanni, encara: fora d’abonament i reposició, a més a més. És la mateixa posada en escena de Calixto Bieito de fa uns anys, que vam veure i no desitjem tornar a veure més. Si no ho dic, rebento.

Però deixem Mozart i les bieitades i anem a parlar del que toca: Verdi i Luisa Miller. Repetiré un cop més que Verdi va ser per mi la porta d’entrada al món de l’òpera, i que La Traviata continua sent l’obra d’aquest compositor que em ve als llavis involuntàriament quan em pregunten quina és la meva òpera favorita. D’aquí que esperi força de qualsevol Verdi que posin al Liceu, encara que no el conegui, i aquesta Luisa Miller em va deixar amb una sensació «si d’acord, però…». M’explico.

Aparentment, Luisa Miller és un drama: Luisa, jove camperola enamorada de Rodolfo, del fill del comte de la contrada, que s’ha presentat al poble d’incògnit. El comte té altres plans per al seu fill i d’acord amb el seu intendent, Wurm, empresona el pare de Luisa i obliga la noia a escriure una nota on diu que no estima Rodolfo, que estima Wurm i que tot ha estat una maniobra per ascendir. Si no ho fa, el pare serà executat. Luisa cedeix, confessa a Federica, promesa de Rodolfo, que no l’estima i la nota arriba «accidentalment» a Rodolfo, que desesperat decideix enverinar-se i enverinar Luisa després de fer-la confessar. Quan sap que és a punt de morir, Luisa confessa la veritat i Rodolfo mata Wurm just abans de morir davant els ulls esgarrifats del seu pare.

Sembla un drama, oi? Doncs excepte en alguna escena al llarg de l’òpera i, sobretot, a l’últim acte, no m’ho va semblar, li vaig trobar poca força dramàtica. Potser perquè els protagonistes triats, Aquiles Machado i Krassimira Stoyanova, quedaven empetitits per la potència de les veus de la resta de personatges (Giacomo Prestia com el comte, Samuel Ramey com Wurm, Roberto Fontali com a Miller, i Irina Mishura com a Federica) i la força del cor i la orquestra… en canvi quan cantaven sols o en duets et posaven la pell de gallina. Potser també per la mateixa estructura de l’òpera, amb molts personatges tots els quals tenen àries, duets, etc., de manera que s’allarga molt el desenllaç del drama. O potser, vés a saber, perquè tenia el dia impermeable a drames i només em va tocar la fibra al final.

Tot això no vol dir que no m’agradés i que no en gaudís, al contrari; però tampoc no crec que guardi aquesta funció al calaix de les funcions memorables (és clar que amb la mala memòria que tinc, això tampoc no vol dir gran cosa).

Quant a la posada en escena, per fi teníem una representació amb un decorat recognoscible i un vestuari més o menys de l’època de l’òpera. El vestuari de les dones del poble, sobretot el de Luisa, em va fer pensar en Heidi durant tota l’òpera, i el decorat en els diorames dels pessebres que cada anys s’exposen a l’església de Betlem de Barcelona, però em van agradar (el veí de la filera del davant encara deu al·lucinar amb aquesta afirmació). Potser l’element més negatiu per als cantants era que el terra no era pla, era ondulat a manera de les ondulacions dels prats, i els pobres havien de combatre amb les pujades i les baixades que hi havia a l’escenari. Això, comentàvem amb el Meu Veí de Butaca, semblava que va afectar sobretot Aquiles Machado.

El resultat global, tanmateix, va ser bo i vam passar una bona vetllada. Excepte en alguns moments puntuals, Luisa Miller no em va semblar del millor de Verdi (potser per aquesta manca de força dramàtica que deia al començament), però tampoc no és com per penedir-se d’haver-hi anat.

I amb aquesta crònica tan personal com sempre, acaben les cròniques de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu i tanquem les Nits d’Òpera fins al setembre.

PD. En posar les etiquetes veig que ja havia parlat de Machado i Stoyanova: el primer no em va semblar gran cosa quan el vaig sentir a Madama Butterfly, i la segona em va semblar bastant més,a Otello, almenys si tenim en compte les paraules que vaig escriure, que no pas ara. En fi…

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

Nits d’òpera, XXXVIII: Les italiens à Paris

Tot i que les temporades del Liceu no només les formen espectacles d’òpera, hi ha una part del públic —inclosos molts abonats— que només van al teatre quan hi ha òpera. Es nota en la buidor de la sala quan hi ha determinats recitals, ballets i concerts. I és una llàstima, sobretot perquè a vegades els concerts consisteixen en recitals d’àries i fragments d’òperes que poden ser una bona manera de conèixer òperes que potser no es representen gaire i, també, una bona manera d’acostar-se a l’òpera per aquells que no s’atreveixen amb una òpera sencera. A més, alguns d’aquests recitals poden arribar a ser sorprenents i extraordinaris.

Com Les italiens à Paris, l’últim que hi ha hagut al Liceu, amb un programa format per fragments de les versions franceses d’òperes de Cherubini, Rossini, Donizetti, Spontini i, sobretot, Verdi, interpretats per la Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu i cinc solistes, tres dels quals debutaven al Liceu: la soprano Iano Tamar i la mezzosoprano Mariana Pentcheva i els debutants Kaith Ikaia-Purdy (tenor), George Petean (baríton) i Bálint Szabó (baix).

El concert constava de dues parts, a la primera de les quals es van interpretar obres de Cherubini, Rossini, Donizetti i Spontini i van començar amb les de Verdi, que van ocupar tota la segona part del concert. Van destacar el tenor Ikaia-Purdy, sobretot per la interpretació de la cavatina «Je veux encore entendre», de l’òpera de Verdi Jérusalem, i Mariana Pentcheva, que no sé si esperonada per l’ovació que havia obtingut el seu company d’escenari va cantar a continuació «Douce lumière», de Macbeth, tan bé que es va acabar de ficar el públic a la butxaca —quins greus que gasta la paia! A mi em va agradar més que la Iano Tamar, però és una qüestió de gustos. I el cor, és clar, protagonista en tres ocasions a la segona part del concert i que va fer vibrar el públic amb el cor dels gitanos de Le trouvère.

A mi aquests concerts m’agraden i m’ajuden a conèixer obres que potser d’una altra manera no arribaria a conèixer o trigaria a fer-ho, com la Médée de Cherubini o Le trouvère de Verdi.

I per ara prou òpera. Fins d’aquí a un mes, amb la segona versió de la història de Manon Lescaut que veurem aquesta temporada al Liceu.

Nits d’òpera, XXXVI: Don Carlos, de Giuseppe Verdi

Si una cosa tenen les òperes basades en fets històrics és que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Més si tenim en compte que abans del llibret normalment hi ha una obra literària que ja ha estrafet els fets amb finalitats concretes. En aquest cas, basant-se en una obra de Schiller, tenim un Don Carlos, fill de Felip II de les Espanyes, i una Elisabeth de Valois, filla d’Enric II de França, destinats a casar-se sense conèixer-se però que quan casualment es troben, s’enamoren. Ja tenim el punt de partida de l’embolic, perquè la garantia de la pau entre els dos regnes serà que Elisabeth es casi amb Felip II, matrimoni que ella accepta perquè hi hagi pau. Rodrigue, amic de Carlos, el convenç perquè s’allunyi de la reina i l’acompanyi a Flandes, on la situació és una mica complicada i l’infant podria posar-hi pau. Però com que Carlos no es parla amb el papà, intenta que Elisabeth intercedeixi per ell; ho farà Rodrigue, que es convertirà en el favorit del rei tot i les idees innovadores del noble. Però, embolica que fa fort, el rei sospita dels sentiments de Carlos i Elisabeth i la princesa d’Èboli està enamorada de Carlos. En un ball de disfresses en què la reina i ella han intercanviat les màscares, Èboli cita Carlos i aquest, creient que és la reina, li declara el seu amor. Poc després, Carlos demana al rei permís per anar a Flandes i com que aquest li nega, l’amenaça amb l’espasa i és empresonat. Èboli denuncia la reina i es converteix en amant del rei, mentre Rodrigue es confessa culpable dels crims de què s’acusa Carlos i intenta alliberar-lo però és assassinat pels esbirros de l’Inquisidor. Carlos aconsegueix fugir a Yuste gràcies al motí contra el rei que organitza la penedida princesa d’Èboli, però un cop allà, perseguit pel rei i el Gran Inquisidor, l’esperit de Carles V surt de la seva tomba i se l’emporta. I embolica que fa fort.

Cinc hores d’òpera que passen en un tres i no res. La selecció de veus ha estat excel·lent, tot i que el tenor protagonista, Franco Farina (Don Carlos) no em va semblar extraordinari: irregular al començament i una mica cridaner al final, tot i que els duets amb el Carlos Álvarez (Rodrigue de Posa) o amb Adrianne Pieczonka (Elisabeth) els va cantar molt bé. Què voleu, a mesura que escolto més i més òperes em van agradant més barítons i mezzos… Mezzo és Sonia Ganassi (princesa d’Èboli) i va fer que ens emocionéssim de valent al final del primer quadre del quart acte, quan canta el seu penediment per haver traït la reina. També van cantar molt bé Carlos Álvarez (possiblement el millor de la funció junta amb Pieczonka i Ganassi), Giacomo Prestia (Felip II) i Ana Nebot (Thibault, patge de la reina). Les intervencions del cor van ser brillants –o ho fan realment bé o són un totxo sense cap mena de sensiblitat acústica–, igual que la interpretació de l’orquestra.

La moda dels escenaris buits que tan abunda últimament fa que l’atenció de l’espectador se centri en les intervencions dels cantants i en els sentiments i passions que transmeten, sense distraccions provocades per elements d’attrezzo. Perquè aquest muntatge es basa en el moviment, el vestuari, la il·luminació sense cap element en escena a part dels cantants –bé, i una estufa al primer acte; un llorer que planten al segon i resta a l’escenari durant tota l’obra; i al quart acte, un llençol amb uns coixins a manera de llit a la cambra del rei, i un llum de sostre a la presó de Carlos. No dic que estigui malament, però cansa una mica tanta buidor.

Un dels encants d’aquesta posada en escena és convertir tot el teatre en part de l’escenari i el públic en part de la funció. Quant dic tot el teatre em refereixo a tot el teatre: no només escenari i pati de butaques com s’ha fet en altres ocasions, sinó també el vestíbul, les zones de descans, el foyer. Tota l’escena de l’acte de fe comença en ple entreacte amb una veu –la Lloll Bertran– que va retransmetent en directe l’arribada dels reis d’Espanya, Felip II i Elisabeth (espero que tot el públic estigués al día de qui són actualment els reis d’Espanya…) al teatre per assistir a l’acte de fe (l’«heretics burning», que diu en un moment de la «retransmissió»). Aquest últim quadre de l’acte tercer comença amb els llums encesos i sense que s’hagi avisat del final de l’entreacte, de manera que bona part del públic el va veure en viu als passadissos o al vestíbul: l’entrada dels heretges des del carrer, l’arribada dels reis, l’obertura del temple, les reivindicacions dels diputats de Flandes i l’empresonament de Carlos. L’entreacte es converteix en acte de la funció i el públic en figurant. Ja he dit que no és la primera vegada que es converteix el teatre en escenari, però potser sí que és –almenys que jo hagi vist– la vegada que s’ha fet de manera més àmplia, més global.

La part més polèmica és, segurament, la substitució del ballet d’aquest tercer acte, el ballet de la reina, per una escena còmica interpretada pels cinc protagonistes –Sonia Ganassi, Franco Farina, Adrianne Pieczonka, Giacomo Prestia i Carlos Álvarez (aquest en una aparició breu)– titulada «El somni d’Èboli». La princesa es veu convertida en muller de Carlos i conviden a sopar Felip i Elisabeth. Fins i tot ballen una mica, almenys ella: perquè per poder anomenar ballar al que feia Franco Farina quan se suposava que ballava caldria portar una considerable quantitat d’alcohol a les venes. És l’únic moment de la representació en què hi ha attrezzo a l’escenari: cadires, taules, sofà, quadres, una llar de foc, una cuina… Reconec que hauria preferit un ballet, però l’escena és graciosa. I tenint en compte el que es fa en nom de la innovació algunes vegades, no va estar gens malament. No té res a veure amb el text de l’òpera, és veritat: però en el moment en què s’insereix el ballet és més lògic que tingui a veure amb la princesa d’Èboli que no pas amb la reina. En relació amb les innovacions en l’òpera i en algunes coses que he vist, no em va costar gens fer meves les paraules del Gran Inquisidor –caracteritzat com a invident, suposo que en al·lusió a l’amplitud de mires de què solen fer gala inquisidors i personatges semblants– quan s’exclama:

l’eprit des novateurs chez vous déjà pénètre!*

En resum, que m’ho vaig passar d’allò més bé. Si hagués de destacar algun moment segurament seria el duo entre Rodrigue i Carlos al segon acte, sobretot la part del jurament, o l’ària «O don fatale» de la princesa d’Èboli de què parlava més amunt, però no serien els únics. Com més Verdi escolto, més m’agrada.

Encara queden tres funcions i per alguna s’estan venent entrades a meitat de preu. No sé què en pensaran en Wimsey i l’anònim que espero que aparegui per donar el seu punt de vista, però m’atreviré a recomanar que, si teniu un pèl de curiositat, intenteu anar-hi.

*L’esperit dels innovadors ja ha penetrat aquí dins!

Technorati tags: ? ? ? ?

Sala de lectura, xliv: La dama de las camelias, d’Alexandre Dumas

Havia llegit aquesta novel·la fa temps, però en recordava ben poca cosa. No recordo, per exemple, si la primera vegada també em vaig emocionar amb els fragments en què Marguerite Gautier explica la seva agonia; l’emoció sí que és la mateixa però que em provoquen els últims moments de Violeta Valéry de La traviata de Verdi: no la mort en si –que sempre he trobat que és el moment més fred de l’últim acte–, sinó l’agonia de Violeta i el retrobament dels amants, retrobament que no existeix a la novel·la de Dumas fins després de la mort de la protagonista.

No és que m’hagi dedicat a cerca semblances i diferències entre novel·la i òpera, però era inevitable que en trobés –La traviata és una de les meves òperes favorites i és possiblement la que millor conec. Són pràcticament idèntiques l’escena en què Armand Duval (Alfredo Germont a l’òpera) declara el seu amor a Marguerite Gautier (Violeta Valéry a l’òpera) i també l’escena de l’entrevista entre Marguerite i el pare d’Armand (Giorgio Germont a l’òpera). Però d’altres són molt diferents, com l’últim episodi de la venjança d’Armand: a la novel·la envia per correu un bitllet de cinc cents francs a Marguerite; en l’òpera Alfredo llança als peus de Violeta, davant de tots els convidats a una festa, una bossa de monedes –o un feix de bitllets, segons les versions.

Amb la història que buscava contacte és amb la de Manon Lescaut, novel·la que apareix esmentada al llarg de La dama de les camèlies, i n’he trobat algunes, a part del fet que les protagonistes d’una i altra siguin cortesanes. La forma de la novel·la és la mateixa i diuen que els fets que descriuen són en tots dos casos autobiogràfics. Quant a la forma, en totes dues el narrador és un personatge aliè a l’acció que coneix, després dels fets que s’explicaran, el protagonista masculí, que és qui ens explica la història: a La dama de les camèlies és Armand Duval qui explica la història dels seus amors al narrador, i a Manon Lescaut és el mateix Des Grieux qui ho fa. Pel que fa als fets, La dama de les camèlies està basada en la vida d’una cortesana parisenca que va ser l’amant, entre altres, de Liszt i del mateix Alexande Dumas: Marie Duplessis, el taüt de la qual va ser cobert de camèlies quan l’anaven a enterrar –almenys això explicà l’escriptor Jules Janin, que l’havia coneguda, al pròleg de la segona edició de la novel·la. I quant a Manon Lescaut sembla que la biografia de l’autor hi té força a veure:

Si bé el personatge de real que va inspirar la figura de Manon no pot ser identificat, les vicissituds de l’abbé Prévost i del seu heroi literari mostren analogies evidents. Tots dos van estar dividits entre la vocació religiosa i el desig de viure la vida en tota la seva plenitud; tots dos van estar involucrats en escàndols i crims (malgrat que en el cas de Prévost, que hi estigués involucrada una dona només pot ser una suposició); i tots dos, després de peripècies diverses, es van reconciliar amb l’Església: l’escriptor va esdevenir membre del clergat secular i va viure a casa d’una família aristocràtica francesa. [p. 42]*

Però tornem a La dama de les camèlies. N’hi ha dues versions –segons el pròleg de la que he llegit– amb diferències subtils en el tractament de la protagonista. En la primera edició la simpatia de l’autor envers ella era més gran; a la segona va eliminar fragments que humanitzaven la figura de Marguerite –fragments que l’edició d’Akal ofereix en notes a peu de pàgina. Personatge ambigu, l’anomena Julian Budden,* perquè a pesar de viure com viu no té una tendència natural al vici i és capaç de sacrificar-se per l’home que estima, però porta la ruïna els homes que l’estimen (també Manon entra en aquesta categoria segons Budden,* però a mi m’ha fet l’efecte que hi ha una diferència: no sembla que Marguerite vulgui enganyar o fer mal Armand i sembla que se l’estima de debò; en canvi Manon no s’està de fer mal a Des Grieux sempre que pot, tot i les constants declaracions d’amor). No és un personatge negatiu, però a l’igual que les mal anomenades heroïnes adúlteres de la novel·la realista del XIX, ha de ser sacrificada en nom de la moral burgesa i els bons costums. Ella, com Anna Karènina, Emma Bovary o Ana Ozores, aconsegueix una llibertat que té una contrapartida: no pot abandonar el paper que la societat li ha assignat. Per això la seva relació amb Armand és impossible, per això enamorar-se d’Armand esdevé un error fatal.

Llegiu la novel·la si us vaga de fer-ho. Intenteu superar l’estranyesa de situacions i costums d’una època ja passada i deixeu-vos endur per la tràgica història dels amors impossibles de Marguerite Gautier i Armand Duval. Ni que sigui una vegada.

 

Julian Budden: «Manon Lescaut: de la novel·la a l’òpera». Text publicat al programa de mà de Manon Lescaut del Gran Teatre del Liceu, temporada 2006-2007, i originalment al programa de mà de l’òpera de la temporada 1997-1998 de La Scala de Milà.

 

Technorati tags: ?