Arxiu d'etiquetes: Gioachino Rossini

L’ària del diumenge: «Nacqui all’affanno» (Victoria de los Ángeles)

I encara estiraré una mica més la corda de La Cenerentola i abusaré de la paciència del respectable, per portar una vegada més aquí l’ària final de l’òpera. Però aquesta vegada amb una veu molt especial: la de Victoria de los Ángeles, en un enregistrament de l’any 1954. Que en gaudiu.

(vídeo pujat per Onegin65).

L’ària del diumenge: «Nacqui all’affanno» (Cecilia Bartoli & Joyce DiDonato)

Avui potser tocaria alguna coseta més pròpia de Setmana Santa, però em sembla que ja en tenim prou per altres bandes. Així que continuaré amb el final de La Cenerentola: «Nacqui all’affanno», potser una de les àries de més lluïment d’aquesta òpera per a la protagonista. La de la Bartoli volia que fos la corresponent a diumenge passat, però el vídeo té un petit error que li fa fer un salt (si us vaga el podeu veure igualment: «Nacqui all’affano») , així que l’he canviat per un altra de la Metropolitan Opera, interpretada també per Cecilia Bartoli. I la segona és Joyce DiDonato al Liceu la temporada passada (2007-2008).

http://www.youtube.com/watch?v=1b4hgM2KWW0

(vídeo pujat per RBLJSCH).

http://www.youtube.com/watch?v=jYyTvZyH3ko

(vídeo pujat per coloraturafan).

[Actualitzat l’1 d’abril de 2010]

L’ària del diumenge: «Questo è un nodo avviluppato», de Gioachino Rossini

Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini).  La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).

(vídeo pujat per codonauta)

(vídeo pujat per emiliobcn50)

L’ària del diumenge: «Duetto buffo di due gatti» (Felicity Lott & Ann Murray)

Que no, que no tot és seriós o dramàtic a l’òpera. Que també hi ha moments per riure una estona. I encara que el duet d’aquest diumenge no pertanyi a cap òpera, no hi ha dubte que permet qui l’interpreta passar i fer passar una bona estona. I si no, mireu i escolteu la soprano Felicity Lott (que farà un recital al Liceu la propera temporada) i la mezzosoprano Ann Murray barallant-se com gates per un ram de flors…

http://www.youtube.com/watch?v=rp0D8qWyVHo

(vídeo pujat per felipecunha).

I per si no n’heu tingut prou, dues versions més: Montserrat Caballé acompanyada per Montserrat Martí i per Concha Velasco.

L’ària del diumenge: «Una voce poco fa» (Conxita Supervía i Teresa Berganza)

El lliurament d’avui té molta relació amb el comentari d’en Ferran de la primera ària del diumenge, i introdueix un petit canvi en l’estructura de l’entrada: un parell de vídeos per poder apreciar millor el contrast.

El paper de Rosina no va ser escrit per a soprano, sinó per a mezzosoprano (o per contralto de colorattura, ja que va ser una contralto qui el va cantar per primera vegada). Malgrat això, nombroses sopranos el van afegir al seu repertori ja que el mateix Rossini n’havia escrit transposicions per a soprano.* La diferència és força evident: allà on la soprano sembla més frívola o més ingènua, la mezzo apareix com a més múrria i madura. Al segle XX, després d’una època d’oblit de les obres de Rossini, algunes cantants començaren a recuperar-les i una d’elles fou la mezzosoprano barcelonina Conxita Supervía. És amb ella que us deixo avui, i amb la torna, com es deia abans: Teresa Berganza cantant la mateixa ària.


* Les fonts no són altres que la Historia de la ópera de Roger Alier, concretament les pàgines dedicades a Rossini (142-170) i els articles de les diverses edicions de la Wikipedia corresponents a «Rossini» i «Il barbiere di Siviglia». Els vídeos els han pujat a Youtube  Onegin65 el primer i BravaBerganza1 el segon.

Nits d’òpera, XXXVIII: Les italiens à Paris

Tot i que les temporades del Liceu no només les formen espectacles d’òpera, hi ha una part del públic —inclosos molts abonats— que només van al teatre quan hi ha òpera. Es nota en la buidor de la sala quan hi ha determinats recitals, ballets i concerts. I és una llàstima, sobretot perquè a vegades els concerts consisteixen en recitals d’àries i fragments d’òperes que poden ser una bona manera de conèixer òperes que potser no es representen gaire i, també, una bona manera d’acostar-se a l’òpera per aquells que no s’atreveixen amb una òpera sencera. A més, alguns d’aquests recitals poden arribar a ser sorprenents i extraordinaris.

Com Les italiens à Paris, l’últim que hi ha hagut al Liceu, amb un programa format per fragments de les versions franceses d’òperes de Cherubini, Rossini, Donizetti, Spontini i, sobretot, Verdi, interpretats per la Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu i cinc solistes, tres dels quals debutaven al Liceu: la soprano Iano Tamar i la mezzosoprano Mariana Pentcheva i els debutants Kaith Ikaia-Purdy (tenor), George Petean (baríton) i Bálint Szabó (baix).

El concert constava de dues parts, a la primera de les quals es van interpretar obres de Cherubini, Rossini, Donizetti i Spontini i van començar amb les de Verdi, que van ocupar tota la segona part del concert. Van destacar el tenor Ikaia-Purdy, sobretot per la interpretació de la cavatina «Je veux encore entendre», de l’òpera de Verdi Jérusalem, i Mariana Pentcheva, que no sé si esperonada per l’ovació que havia obtingut el seu company d’escenari va cantar a continuació «Douce lumière», de Macbeth, tan bé que es va acabar de ficar el públic a la butxaca —quins greus que gasta la paia! A mi em va agradar més que la Iano Tamar, però és una qüestió de gustos. I el cor, és clar, protagonista en tres ocasions a la segona part del concert i que va fer vibrar el públic amb el cor dels gitanos de Le trouvère.

A mi aquests concerts m’agraden i m’ajuden a conèixer obres que potser d’una altra manera no arribaria a conèixer o trigaria a fer-ho, com la Médée de Cherubini o Le trouvère de Verdi.

I per ara prou òpera. Fins d’aquí a un mes, amb la segona versió de la història de Manon Lescaut que veurem aquesta temporada al Liceu.

Nits d’Òpera, XXVII: Semiramide, de Gioachino Rossini

…ara va de bo

Encara no havia sonat l’avís dels tres minuts quan vam començar a sentir una estranya remor —estranya si més no per al Liceu— i vam veure que el públic, el «respectable» públic de platea començava a girar-se cap a l’esquerra i a alçar-se dels seus seients. La remor es va convertir en un eslògan que amb prou feines sentíem entre la cridòria i els xiulets del «respectable» públic de platea: no enteníem res. Què passa? ens preguntàvem els del lateral esquerre del teatre. Llavors els vam veure: van anar avançant tímidament, desplegant la pancarta, més morts que vius, aguantant el xàfec de renecs de la platea. Era el que em faltava per veure, després del paio dels pantalons rosa, al Liceu: una manifestació. El MVB estava mort de riure: «Com canvien els temps —deia—, abans es manifestaven els de dalt i ara es manifesten els de baix». Els veïns de l’esquerre em van demanar que els traduís la pancarta: «Pero… no es público ahora el Liceo?», em va preguntar estranyat.

De mica en mica l’ambient s’asserenà, els manifestants van sortir i va sonar l’avís dels tres minuts. Es van apagar els llums i ens vam deixar endur per la música de Rossini a Semiramide i les magnífiques veus de Darina Takova (Semiramide), Daniela Barcellona (Arsace), Juan Diego Flórez (Idreno), Ildar Abdrazakov (Assur), Miguel Ángel Zapater (Oroe) i el Cor del Gran Teatre del Liceu. Semiramide regna des de Babilònia sobre l’imperi que heretà del seu marit, Nino, que Assur, amant de la reina, el va assassinar. El poble i els sacerdots, però demanen un nou rei, i Semiramide decideix casar-se amb el general Arsace, sense saber que és el seu fill Ninia, a qui els sacerdots havien amagat per por que també fos assassinat. Però Arsace estima Azema, i Assur vol ser rei… El fantasma de Nino torna llavors per turmentar la reina i per dir que Arsace serà rei, però a canvi d’una víctima per expiar el seu assassinat: Arsace-Ninia, a qui els sacerdots han revelat la seva identitat veritable, vol matar Assur, però finalment mata la seva mare, Semiramide, instigadora del regicidi.

El millor paper de l’obra és, crec, el d’Arsace-Ninia, i la mezzo Daniela Barcellona va estar brillant. Els moments més bonics de l’òpera, almenys els que em van agradar més, van ser precisament les àries d’Arsace i els duets amb Assur i, sobretot, amb Semiramide: Darina Takova té una veu bonica, tot i que en molts moments semblava que no cantés amb veu, com si es reservés per als punts més difícils de les seves intervencions. Juan Diego Flórez, en el paper secundari d’Idreno, príncep indi pretendent de Semiramide primer i d’Azema després, també va lluir-se: malauradament va haver de competir en algun moment amb una orquestra que li emmudia la veu (va ser per això que al final una bona part del públic va esbroncar el director musical, Riccardo Frizza?). He de reconèixer, però, que tinc debilitat per les veus greus —cada vegada més— i que les interpretacions que més em van agradar van ser les de Barcellona, i les dels baixos Abdrazakov i Zapater.

Quant a l’escenografia… bé, la veritat és que tot i ser una aposta una mica arriscada, no em va desagradar. Semiramide regna sobre pobles diversos, i això quedava perfectament reflectit en un escenari que podia ser la sala de consells de les Nacions Unides, i alhora el centre de control de l’exèrcit d’una potència militar. Contemporani, això sí, i fins i tot i havia un telèfon vermell que em va recordar la pel·lícula de Kubrick. Tanmateix, aquesta escenografia no donava gaire joc a l’hora de fer veure que els protagonistes baixen a la tomba on és enterrat Nino. Però la veritat és que tots aquests muntatges comencen a cansar una mica: a veure si hi ha algun agosarat que escenifica una òpera sense canviar-la d’època, sense convertir-la en una mala còpia d’una pel·lícula de ciència ficció i amb alguna cosa a l’escenari a més dels cantants.