Arxiu d'etiquetes: Giacomo Puccini

Nits d’Òpera, IX: Tosca (09.06.2004)

La meva Tosca

Dic la meva Tosca perquè amb tantes representacions com se n’ha fet (disset, en dues etapes), és molt probable que la Tosca que jo vaig veure no sigui la mateixa Tosca que va veure algú que hi hagués anat al novembre.

En un aspecte, però, sembla que molta gent està d’acord: la posada en escena era absurda, incongruent, a més de molt pobra. És molt lloable —i, fins i tot, diria que necessari si es vol fer arribar el gènere a un públic més ampli— que s’intenti modernitzar l’òpera recorrent a posades en escena que defugin certes tradicions acartronades. Però l’òpera té un text, i la posada en escena hauria de tenir en compte aquest fet, o, si no, dóna com a resultat pocasoltades com ambientar l’òpera Tosca en un teatre. Un teatre on s’hi està pintant un fresc de Maria Magdalena, on una família noble hi té la capella familiar, on hi ha un sagristà, on s’hi resa un tèdeum… I no em refereixo al fet que a les acotacions indiquin que és una església —les acotacions es poden ignorar fàcilment, moltes vegades. Em refereixo al fet que al text que canten els personatges es diu que estan en una església. El primer acte, doncs, que transcorre dins l’església, perd tot el sentit; afortunadament, al segon i tercer actes la decoració és tan minsa que no suposa cap esforç addicional a l’espectador oblidar que allò representa un teatre i pensar que és el palau d’Scarpia i el Castel Sant’Angelo…

La representació que vaig veure, la del dia 9, va tenir un primer acte bastant fluix, per no dir dolent, amb l’orquestra tocant a tot drap mentre els cantants amb prou feines podien fer-se sentir. Això, juntament a l’error de la posada en escena i al toc kitsch de l’aparició d’una mena de mare de déu híbrid del la verge del Pilar i d’un dibuix de Nazario amb uns bisbes a joc, van provocar en bona part del públic una sensació de disgust i de presa de pèl que es va posar de manifest amb uns aplaudiments bastant freds i amb la reacció del Meu Veí de Butaca: uns sonors «buuuu, buuuu, fora, fora!», que, tot s’ha de dir, no van ser els únics que es van sentir.

El segon i el tercer actes van millorar: l’orquestra semblava més equilibrada i els cantants van brodar els seus papers; no James Harris, en el paper d’Scarpia, molt irregular durant tota l’òpera, però sí Fabio Armiliato (Cavaradossi) i Daniela Dessì (Tosca), que ja havien començat a demostrar de què eren capaços al primer acte i ho van confirmar ella amb un brillant i emotiu «Vissi d’arte» (cantat davant de tot de l’escenari, il·luminada per un raig de llum i vestida amb un vestit llarg que recordava les imatges vistes una i altra vegada de recitals de la Callas) i l’Armiliato amb «E lucevan le stelle». La veritat és que aquests dos moments (i, en general, els dos actes) van fer que hagués valgut la pena fer l’esforç de veure el primer acte sense marxar al primer entreacte.

Tosca al Liceu :: Puccini :: Tosca :: llibret

Fauna liceista:

1. La Senyora Tot li Cau i el seu Marit Cantaire: El Meu Veí de Butaca i jo som els únics abonats de la nostra filera (bé, també la muller del MVB, tot i que en dues temporades que fa que hi vaig, aquest dimecres va ser la primera vegada que la vaig veure). Això fa que, en cada funció, el personal variï i ens doni una nova sorpresa. Com la parella que teníem a tocar l’altra nit: ella va passar-se tota l’obra movent la butaca endavant i endarrere, posant-se i traient-se el xal, i deixant que tot el que portava li caigués a terra: el xal, la bossa de mà, el paquet de mocadors, el programa… El Marit no va tenir pas un comportament gaire millor: només encetar l’Armiliato el «Recondita armonia», el senyor que va i es posa a taral·lejar la melodia. Evidentment, la bronca que va rebre va ser monumental. Després, la cara de tots dos era un poema quan el MVB es va posar a bramar en acabar el primer acte: ofesos i desconcertats, feien cara de no entendre ni els brams d’ell ni els somriures i rialles dels que l’envoltàvem.

2. El «fans»: Al final de l’òpera, vaig veure un moviment estrany a l’altra banda del teatre, prop d’unes de les les llotges de prosceni, com si algú hagués vist un conegut i l’estigués saludant. Poc després, el que parlava des del pis entrava a la llotja, es posava a primera fila i, quan va sortir la Daniela Dessì a saludar, li va llançar un ram de flors i es va posar a cridar «bravo, bravo» i a aplaudir-la com si li anés la vida. Però potser hauria sigut millor dir-li brava, a la senyora, no?

Tosca, òpera en tres actes de Giacomo Puccini. Amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Estranada a Roma el 1900. Amb Daniela Dessì (Tosca), Fabio Armiliato (Cavaradossi), James Morris (Scarpia), Stanislav Shvets (Angelotti), Alfredo Mariotti (sagristà), Josep Ruiz (Spoletta), Vicenç Esteve Corbacho (Sciarrone) i Celestino Varela (carceller). Direcció musical: Antonello Allemandi. Direcció d’escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Producció de De Vlaamse Opera (Amberes i Gent). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dimecres, 9 de juny de 2004.

«Celeste Aida, forma divina»

Pertanyo a aquella generació. La que va néixer quan encara regnaven Paquito I de Una, Grande y Libre i Carmen Collares. La que veia el món en blanc i negre i només per dos canals. La que va veure per primera vegada totes les sèries de televisió i de dibuixos animats que encara avui podem veure a la televisió.

La generació que va plorar amb Marco (que havia perdut la seva mare), amb Heidi (que havia perdut la seva mare) i amb Pinotxo (que no tenia mare). Era un temps de robots que llançaven punys (puños fuera) i altres parts de la seva anatomia (pechos fuera), i de jovenets que anaven en naus espacials i salvaven el món dels dolents (comando g, comando g, siempre alerta estáááá). Ploràvem amb les desgràcies de la família Ingalls a La casa de la pradera o passàvem una bona estona d’acció amb Los hombres de Harrelson, Starsky & Hutch i Los ángeles de Charlie. Per no parlar de programes mítics com Pista libre, La Clave, La bola de cristal o Un, dos, tres.

Podria seguir amb més exemples, però em passaria de pesat i això començaria a recordar massa un d’aquells correus electrònics que corren per la xarxa. En aquell temps la programació televisiva era diferent, i hi havia molts programes de qualitat. Fins i tot, i sembla mentida, es compraven sèries de qualitat a les televisions estrangeres: quantes excel·lents sèries angleses no vam veure? És clar que aquestes van venir després, però no les han repetides mai, tot i l’èxit que van tenir. O fins i tot les de producció pròpia… quina diferència amb les que fan ara.

Però no vull fer un plany per la televisió perduda, sinó parlar d’una sèrie que per a mi va ser molt important. Encara recordo el seu començament, amb imatges de color sípia, i una música impactant de fons… Una música bellíssima, que no havia sentit mai abans. Una música de la qual ja no m’he pogut desprendre. La sèrie era Verdi, la biografia del compositor italià, i va significar per a mi el descobriment d’un gènere musical que no coneixia o coneixia poc: l’òpera.

Sí, per més que algun wagnerià s’estripi els vestits, Verdi va ser durant molt temps el compositor d’òpera. I tampoc no és que en conegués totes les obres, però els fragments que sentia m’agradaven tant que em van portar a anar descobrint, de mica en mica, aquest gènere. La primera òpera sencera que vaig sentir, però, no va ser de Verdi, sinó de Puccini: Madama Butterfly, en una versió amb Mirella Freni, Josep Carreras i Teresa Berganza. I després, l’òpera que més m’ha marcat: La Traviata, aquesta sí, de Verdi. Aquesta, a més, va ser la primera òpera que vaig veure en directe, al Gran Teatre del Liceu, ara farà dos anys [09.08.2003. En realitat, fa un any i mig. Acabo de descobrir-ho mirant l’agenda de l’any passat. Tot i això, com passa el temps!].

Des de la meva primera estada al Liceu (i fa molt poc que hi vaig), m’he immergit en el món de l’òpera, descobrint un munt de compositors i d’obres de diferents èpoques que han fet que minvés una mica la passió verdiana. Però encara hi ha alguna cosa, alguna cosa que m’empeny a voler redescobrir què va significar per mi en el seu moment la música de Verdi. Encara que això signifiqui desmitificar el mite, i haver de reconèixer (que ja ho faig, eh?) que no conec prou l’obra de Verdi per continuar considerant-lo el meu compositor preferit.

Aquest diumenge, Aida al Liceu.