Arxiu d'etiquetes: Georg Friedrich Händel

L’ària del diumenge: «Lascia la spina» i «Lascia ch’io pianga» (Cecilia Bartoli)

Això sembla que es convertirà, sense haver-ho pretès, en una celebració de l’any Händel. Avui Cecilia Bartoli amb dues versions diferents de la mateixa ària.

«Lascia la spina» (vídeo pujat per MahaKrisna):

http://www.youtube.com/watch?v=0qv88wKEA5M

«Lascia ch’io pianga» (vídeo pujat per Gigi242424):

L’ària del diumenge: «Lascia ch’io pianga» (Miah Persson)

Volia continuar aquesta sèrie dominical amb una de les àries més belles de Händel (en té alguna que no ho sigui?), que és alhora una de les més conegudes: «Lascia ch’io pianga». Ara hauria de dir que és de l’òpera Rinaldo, però amb Händel mai no se sap què pertany a què, pel costum que tenia de reaprofitar parts de la seva obra per a altres obres: aquesta ària va ser primer una sarabanda a Almira,¹ la convertí en ària a Il trionfo del tempo e del disenganno («Lascia la spina») i la reconvertí a «Lascia ch’io pianga» per a l’òpera Rinaldo. L’he trobada cantada per unes quantes sopranos i mezzos diferents, i la idea inicial era posar les dues versions cantades per Cecilia Bartoli, però llavors he trobat la de Miah Persson (la Poppea d’aquests dies al Liceu), i he decidit posar la seva, i deixar les dues versions de la Bartoli per la propera setmana.

Escolteu amb atenció la darrera part de l’ària; no l’havia escoltada mai amb uns ornaments com els que hi posa Persson.²

http://www.youtube.com/watch?v=A4AnHNczryI

Vídeo pujat per OedipusColoneus a Youtube. I a unquepassava en teniu unes quantes versions més en forma de playlist.

1. Font: James C. Taylor. «The Triumph of Time, Truth and Ann Hallenberg». Andante Magazine (febr. 2003). <http://www.andante.com/article/article.cfm?id=19962>.
2. Corregiu-me si no són ornaments!

L’ària del diumenge: Il duello amoroso (Maria Cristina Kiehr i Andreas Scholl)

Per l’ària dominical d’avui hem cercat una miqueta de Händel, una miqueta de Scholl i una miqueta de Kiehr i hem trobat, gràcies a la col·lecció d’OedipusColoneus aquesta cantata de Georg Friderich Händel titulada Il duello amoroso, interpretada per Andreas Scholl i Maria Cristina Kiehr, amb l’Ensemble Il Teatro Armonico, dirigits per Alessandro de Marchi. El vídeo és del final de la cantata: el recitatiu «Or su, giacché ostinato» i el duet amb ritornello «Sì, sì, lasciami, ingrata … Su, su, restati in pace»:

http://www.youtube.com/watch?v=44_dVs90_iI

Si la voleu escoltar sencera, ho podeu fer a Il duello amoroso, chez unquepassava.

L’ària del diumenge: «Dall’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» (Andreas Scholl i David Daniels)

I el «duel» anunciat: Andreas Scholl i David Daniels amb l’ària «Aure, deh, per pietà» de l’òpera Giulio Cesare de Händel.

http://www.youtube.com/watch?v=AyZJhP1GQuM

(El primer de la col·lecció de BaroqueFever i el segon de la de Hillevifan. I tots dos recollits a la d’unquepassava).

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Jenifer Larmore i David Daniels)

I acabem amb «Cara sposa» amb la mezzosoprano Jennifer Larmore i el contratenor David Daniels. El duel de contratenors del propera diumenge el farem amb una altra ària.

http://www.youtube.com/watch?v=qF0yxZAVoRk

Actualització de l’1 d’abril de 2010: el vídeo de Jennifer Larmore ja no està disponible.

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Ewa Pod łes i Andreas Scholl)

La primera sèrie de l’ària del diumenge acabava amb la veu femenina més greu, la contralto, amb la polonesa Ewa Podłes. La mateixa ària, «Un voce poco fa», l’havíem sentida amb tres veus diferents: soprano, mezzosoprano i contralto; que una peça escrita per a una veu determinada acabés cantada per altres veus semblants no és estrany a l’òpera i el cas més típic és segurament el dels castrats,¹ la veu dels quals no té equivalent actualment i els seus papers acostumen a ser cantants per contraltos o mezzosopranos, i més modernament per contratenors.² De contratenors n’hi ha molts, i com en totes les veus, cadascú té les seves preferències: per aquests verals preferim Andreas Scholl i David Daniels, exactament en aquest ordre, tot i que n’hi ha molts d’altres dels quals en salvaríem algun.

Avui i el proper diumenge escoltarem l’ària «Cara sposa» de l’òpera Rinaldo de Georg Friedrich Händel, del qual enguany se celebra el 250è aniversari de la seva mort.  Avui, amb Ewa Podłes i Andreas Scholl.

http://www.youtube.com/watch?v=p-svi2L03uY

Enllaços relacionats:

Notes:

1. «Els castrati no eren més que homes que, de natural, podien cantar amb una veu semblant a la de la dona i que, per tant, podien cantar sense problemes les filigranes i els aguts que feien les sopranos i les mezzosopranos, amb la potència i la capacitat toràcica pròpia del gènere masculí. Això sí, per aconseguir aquesta veu tan especial era necessari que, essent nens, els fessin una petit operació que consistia a tallar la via d’unió entre els testicles i el cos». A: Marcel Gorgori; Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 226. Vegeu també: «Castrato» [en] a la Wikipedia.

2. «La veu de contratenor és un tipus de veu del tot artificial, creada a partir dels anys cinquanta, per a fer front als papers d’òpera i música religiosa que originàriament havient estat pensats per als castratti. És una veu que consisteix en l’emissió d’una mena de falset entrenat, al qual, a través d’una tècnica específica, s’aconsegueix donar una certa potència i una certa sonoritat que, sense ser-ho de cap manera, vol recordar la mena de so que aconseguien els castrats». Ibid., p. 224-225. També: «Countertenor» [en] a la Wikipedia.

Nits d’Òpera, L: concert Händel

David Daniels, malgrat que no és el meu contratenor favorit ni el primer que vaig escoltar —honor que s’emporten, respectivament, Andreas Scholl i Derek Lee Ragin—, sí que és el que va fer que m’interessés per aquesta corda gràcies a un Rinaldo enregistrat a Munic el 2001. Posteriorment, he pogut escoltar altres contratenors en directe, entre ells Daniels mateix a A midsummer’s night dream de Britten fa tres anys al Liceu, però malgrat tot segueixo preferint Andreas Scholl (encara que em podeu retraure que mai no l’he escoltat en directe), per bé que reconec que en aquesta preferència hi intervenen altres factors que van més enllà de l’aspecte musical i no tenen res a veure amb el cantant. I la Lisa Saffer ni l’havia sentida anomenar, malgrat haver cantat a l’Ariodante de fa dos anys —la Dalinda que jo vaig veure va ser Elena de la Merced. Tant és així que ni tan sols m’havia plantejat d’anar a aquest concert, fins que, després de veure Elektra i tornar a veure que el programa era tot Händel, una altra passió, vaig decidir d’intentar anar-hi: per sort, encara quedaven entrades.

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l’Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l’oratori Theodora i el final de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m’ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d’encantament, sinó per l’art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m’ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m’ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch’io pianga», una ària si es canta bé s’ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d’emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

«Un constipat com una merda»

Nits d’òpera, XXXVII: recital de Montserrat Caballé

Quina manera de patir! El recital ja s’havia ajornat al mes de novembre per indisposició del pianista i avui el pianista continuava malalt. Un altre l’ha substituït, però ja d’entrada han avisat que això havia portat canvis en el programa: en lloc de les dues cançons de Catalani previstes per a la primera part, n’hi hauria tres de Leoncavallo; i a la segona part, en lloc de Massenet, Saint-Saëns i Gounod, Pahissa i Obradors. La primera intervenció, una peça de Händel, ha estat lluny de l’excel·lència –aiaiai, pensava, com tot el recital sigui així. Però no: li ha servit per escalfar la veu i la resta ha estat més que correcte, a pesar de més d’un gall i alguna rascada. Però era a casa seva i tenia el públic entregat. Tot i això, cada vegada tossia més: suposo que per això s’ha saltat la pausa de la segona part i ha lligat Pahissa amb Brahms sense descansar.

Al final, ha agraït al públic els aplaudiments que li havíem dedicat durant tot el recital i ha parlat com només pot parlar algú que sap que és a casa, com algú que sap que no ha de demostrar res a ningú: ha explicat que tenia «un constipat com una merda» (paraules textuals), que suposava que encara li quedava veu per uns bisos i que ens devia un recital de debò, en condicions. Fins i tot a fet broma sobre els vestits nous que s’havia fet per estrenar-los al recital. Després ha cantat dues cançons més. Geni i figura.

Evidentment, ningú ha demanat més bisos.

Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

S’estranyava en Roger Alier a la ressenya sobre l’òpera Ariodante que va escriure per a La Vanguardia:

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»*

una posada en escena que ha situat dins l’escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d’esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d’aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m’he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l’obra que acaba perdent el sentit. En el cas d’Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l’escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l’òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l’Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m’ha fet l’efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l’orquestra perquè sembla que darrerament s’han posat d’acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s’ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m’agradarà (com més música escolto d’aquest compositor més m’agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l’òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d’adonar-me que els enllaços a òperes d’altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags:

Nits d’Òpera, XI: Giulio Cesare (23.07.2004)

Divendres vaig anar a la que podríem dir que era l’última òpera de la temporada (en realitat no ho era: l’última va ser Gotterdämmerung, aquesta l’han reposada dintre de la programació del Fòrum 2004), Giulio Cesare, de Georg Frideric Handel, amb direcció escènica de Herbert Wernicke i direcció musical Michael Hofstetter. És una reposició del muntatge que ja es va veure al Liceu la temporada 2000-2001, però amb alguns canvis com ara la presència del contratenor Flavio Oliver en el paper de Cèsar i la presència d’alguns cantants que aquell any van cantar en el segon repartiment.

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d’elements que li donen una certa comicitat (l’aparició continuada de cartells en què s’explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d’Egipte, que apareix durant tota l’obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l’acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l’altre. A part d’això, només uns fragments d’obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d’Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d’Oliver. Però qui va ser realment l’estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se’n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l’òpera, no seria una mala idea que l’anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.