Arxiu d'etiquetes: gent

Ai, Remei

Ai, Remei, que no acabaràs pas la feina, avui. I encara has de baixar a llençar les escombraries i anar a comprar una mica de peix… al mercat o a la Juani? Mira primer a ca la Juani i si no t’agrada el que té, pots arribar-te al mercat. I de pas passar per ca l’herbolari, que se t’estan acabant les herbes per dormir. I la feina que no s’acaba: la pols, la bugada, la planxa… I la pila, recorda’t de comprar la pila pel rellotge. I quin dia tan lleig que fa, sembla que no hagi sortit encara el sol. A mig matí pots baixar i anar a comprar, que a la tarda ja no els queda mai res de bo… I ara aquest botó… potser caldria que repassés tota la roba: la vora de la faldilla està descosida del darrere, podria girar el coll de la brusa grisa i sargir aquells mitjons…

Ai, Remei, que ja no tens els ulls d’abans. Cinc minuts cosint amb aquesta llum i ja no t’hi veus, i abans t’hi podies passar el dia. Recordes a ca la senyora Rosa, quan vas començar d’aprenenta? Cosies i cosies hores i hores i no hi havia res que et distragués, i la vista no se’t cansava. Fer-te vella per això, per no veure-hi ni per enfilar una agulla. Quina hora deu ser? Sense el rellotge et perds, potser t’hi has estat més de cinc minuts i per això ja no t’hi veus. O potser és aquest dia tan gris, que sembla mentida que encara estiguem a l’estiu i hagis hagut de treure la rebeca de l’armari. Au, Remei, agafa la bossa de les escombraries i ves a llençar-les, o se’t farà tard.

Ai, Remei, quin dia més estrany. Tan fosc i tan poca gent pel carrer, i aquests asseguts ja al restaurant… però si encara és hora d’acabar d’esmorzar i aquests són a les postres i el cafè. Vigila quan travessis el carrer, que aquesta cantonada la giren com volen i sense mirar, i algun dia s’enduran algú per endavant. I tan fosc que és… no sembla que sigui mig matí, encara. I tu sense saber l’hora. Ai, Remei, vols dir que no t’haurà passat l’hora de dinar i ni te n’has adonat? Potser aquell jove que s’espera davant del supermercat et podria dir l’hora…

—Perdoni, jove; puc fer-li una pregunta? És que és una pregunta mica rara?

—I és clar que sí, digui’m.

—Em podria dir quina hora és?

—Dona i tant! Això no és una pregunta rara! Són dos quarts i cinc de cinc.

—I el dia?

—Dissabte, avui és dissabte quatre de setembre.

—Sí, si això ja ho sé… però del matí o de la tarda?

— … De la tarda, senyora.

—De la tarda? Em sembla que estic una mica desorientada. Gràcies, jove, no es faci gran.

Ai, Remei, que haurà pensat aquest jove? La vella xaruga que no sap en quin dia viu, segur. I què t’ha dit de les festes de divendres a la nit? Ja t’agradaria  tornar a tenir el cos per festes. Però ja no se’n fan de festes com les d’abans, a l’envelat el dia de la festa major… Si algú et llegís el pensament diria que repapieges, i potser sí que ho fas una mica. Torna a casa, Remei, deixa estar el peix. I ja compraràs la pila dilluns. Mi-te’l, encara riu el jove. Deu pensar que estàs ben grillada.

—Adéu siau, jove.

—Passi-ho bé, senyora.

A l’autobús

Puja a l’autobús i s’asseu al primer seient que troba. De la bossa que porta penjada a l’espatlla en treu un llibre i es posa a llegir. Van passant parades i més gent puja al vehicle, d’altra en baixa. Un grup d’adolescents es parlen a crits d’una punta a l’altra de l’autobús: una d’elles, amb el mòbil enganxat a l’orella, s’exclama que l’amiga amb qui parla no s’hagi lligat encara algú de qui no han dit el nom i la renya perquè l’amiga no li telefona i gasta massa saldo. Una dona jove s’asseu al costat del viatge lector, després de preguntar al conductor si l’autobús passa per algun carrer que el lector, distret amb la lectura, no ha acabat de capir. Els adolescents continuen cridant quan, abans d’arribar a la seva parada, el lector interromp la lectura, posa el punt de llibre a la pàgina on era, tanca el llibre i el guarda a la bossa. I llavors, només llavors, la seva veïna de seient li demana si sap on ha de baixar per anar a tal carrer. Només llavors.

Quan el viatger baixa de l’autobús, les portes empresonen dins del vehicle la cridòria dels adolescents, que continuen parlant-se a crits.

De la finestra estant (voyeurisme urbà)

Descorro la cortina perquè entri un xic de llum. Just al davant, a l’altra banda del carrer, en un balcó de més amunt un home. Mossega una fruita i mastega lentament mentre observa a banda i banda el tràfec matiner. De sobte, alguna cosa li crida l’atenció: a baix, per la vorera, un home que escridassa una presència absent mentre amb les mans espanta quelcom que ell només veu. Camina fent tentines i per poc que no empeny la dona grassa que cada dematí, feixuga, surt a passejar el gos —no sé si us ha passat, en veure un gos i l’amo, que tot sovint no saps qui és que passeja qui, si l’home l’animal o si l’animal l’home. Com pot ella l’esquiva i segueix el seu camí, llançant esguards enrere per veure l’home aquell. Però aquest no se n’adona, ni tampoc no veu l’ensurt de la fornera que a la porta del forn fuma una cigarreta i la llança i torna endins corrent quan l’home se li atansa, braços amunt i escridassant el vent. Quan ha passat, ella torna a sortir, però ara no està sola: s’ha fet acompanyar per una altra fornera, que mira enriolada el maldestre caminar de l’home. I ell, amb passes insegures, ja tomba el xamfrà i es perd de vista carrer avall. I les forneres entren per atendre els clients, la dona grassa torna a mirar endavant, l’home del balcó se’n torna cap a dins, jo corro la cortina, cansat de tanta llum.

Fi de la funció.