Arxiu d'etiquetes: Gemma Coma-Alabert

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, VI (18.02.2004)

Surto de classe i corro cap al metro. Bé, dir que corro és una exageració, perquè no tinc pressa. Arribo al Liceu, bereno una mica i després de parlar per telèfon amb un amic que està malalt, pujo cap a la meva localitat i observo com es va omplint el teatre. El ritual de sempre, vaja. Les mateixes cares dels companys de torn, que repeteixen els mateixos gestos de cada día, i les cares noves que descobreixes a cada funció.

A baix, alguns músics acaben d’afinar els instruments i toquen alguns compassos de la primera òpera de la nit, Babel 46, de Xavier Montsalvatge, que es representa per primera vegada al Liceu. L’accció transcorre en un camp de refugiats que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esperen ser deportats als seus països inmersos en un ambient d’hipocresia. La curiositat d’aquesta òpera és que està cantada en castellà, italià, anglès, francès i portuguès (segons la procedència dels personatges) amb dos breus incisos en alguerès (la variant del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya) i en el castellà dels jueus sefardites. Vuitanta minuts sense entreactes que arriben a fer-se pesadets, perquè a part de la bona feina de cantants i orquestra, l’argument no és que sigui gran cosa.

A l’entracte —bé, en aquest cas hauríem de dir-ne entreòpera— surto un moment al passadís a estirar les cames, però després de veure dos abrics de pell amb potes me’n torno a dins. La veritat és que no entenc com ho poden aguantar: amb la calor que fa dins del teatre! Suposo que la voluntat d’exhibir-se és més forta que la incomoditat física. No tothom ha abandonat la localitat a l’entreacte —intentar anar al bar a prendre alguna cosa a vegades es pot convertir en una missió impossible—, i hi ha qui xerra, qui llegeix i qui s’embadaleix observant les pintures del sostre, aquells camps de butaques de Perejaume.

La segona òpera és més entretinguda. Música de Ravel sobre un text de Colette, a L’enfant et les sortilèges un nen bastant dolent que es dedica a fer mal als animals i a fer malbé mobles, llibres i paper de les parets, s’ha d’enfrontar a les seves víctimes, que han cobrat vida i intenten venjar-se. I així veiem els mobles créixer fins a fer-se més grans que el nen i ballar estranyes danses mentre canten, el foc que surt de la llar per enfrontar-se al nen, o els animals del jardí que es queixen de la seva crueltat. Però el nen guareix un esquirol que s’ha fet mal i finalment és perdonat. Un conte infantil que es converteix en una delicada fantasia de mobles que ballen i animals que canten, i que va aconseguir, almenys el dia que hi vaig anar, esvair la fredor amb què es va rebre el primer muntatge i, fins i tot, arrencar algunes riallades del públic.

I és que, en el fons, som com criatures.

Babel 46. Òpera en quatre episodis i dos actes. Llibret i música de Xavier Montsalvatge (1912-2002). Estrenada el 14 d’agost de 1994 al VIII Festival Castell de Peralada. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Vicente Ombuena, Ana Ibarra, Enrique Baquerizo, Francisco Vas, Mireia Pintó, Itxaro Mentxaka, David Rubiera, Raquel Pierotti, David Menéndez i Ramata Koite. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L’enfant et les sortilèges. Fantasie lyrique en un acte. Llibret de Colette (1873-1954). Música de Maurice Ravel (1875-1937). Estrenada el 21 de març de 1925 a l’Òpera de Montecarlo. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Ana Ibarra, Ana Häsler, Annamari Dell’Oste, Marisol Montalvo, Gemma Coma-Alabert, Marisa Martins, Sandra Pastrana, Claudia Schneider, Enric Serra, Olivier Grand, Francisco Vas. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, i els Petits Cantaires de l’Escola de Música La Guineu, dirigits per Mireia Barrera.