Arxiu d'etiquetes: gais i lesbianes

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

La citació: Colm Tóibín

Other communities who have been oppressed – Jewish people, say, or Catholics in Northern Ireland – have every opportunity to work out the implications of their oppression in their early lives. They hear the stories; they have the books aroun them. Gay people, on the other hand, grow up alone; there is no history. There are no ballads about the wrongs of the past, the martyrs are all forgotten. It is as though, in Adrienne Rich’s phrase, ‘you looked into the mirror and saw nothing’. Thus the discovery of a history and a heritage has to be made by each individual as part of the road to freedom, or at least knowledge, but it also has serious implications for readers and critics who are not particularly concerned about about gay identity, and it also has serious dangers.

Colm Tóibín. Love in a dark time. Londres: Picador, 2003. p. 9-10.

«A la recerca de l’heroi modern»

I ha de «complir els criteris de bellesa actuals» i «adequar-se a un nou fenòmen: l’estil metrosexual»*, ja que «actualment, el mascle pelut i altiu que encarnava Connery no està de moda».

Connery? Ha dit Connery? Deu parlar de James Bond, és clar. Doncs sí, és clar, parlo de James Bond i de la nova elecció de l’actor que el representarà després que Pierce Brosnan digués que no volia tornar a fer-ho. Però no són aquestes perles de l’article publicat a la secció «Gente» de La Vanguardia d’avui les que m’han cridat l’atenció, sinó els noms dels candidats i les raons per les quals n’han eliminat un.

L’Orlando «Legolas» Bloom n’era un. L’Eric Bana n’és un altre (que sembla que té força números per fer el paper). I el Ruppert Everett, un dels actors més atractius que corre per aquests mons de déu, n’era un altre.

Sí, era: sembla que per als productors de la pel·lícula, el fet que Everett sigui homosexual és un obstacle per fer el paper d’un agent secret heterosexual i seductor. No ho és perquè faci d’heterosexual seductor en una comèdia d’Oscar Wilde, en canvi. Això diu molt de la mentalitat (que m’abstinc de qualificar) dels productors de la pel·lícula i suposo que també de bona part del públic, suposo.

El que és més curiós és que no sé de cap cas d’actor o actriu heterosexual a qui no s’hagi donat un paper d’homosexual basant-se en la seva orientació sexual. Ni de cap actor o actriu a qui no s’hagi volgut donar un paper determinat perquè en la seva vida és diferent al paper que que havia de representar. No se suposo que un actor, si és bo, pot fer qualsevol paper?

A part de l’aspecte discriminatori, em sembla un criteri una mica absurd; tan absurd com la decisió del senyor Spielberg de rodar una pel·lícula sobre la vida d’una dona japonesa i donar el paper principal a una actriu xinesa.** El primer que se’m va acudir en llegir la notícia va ser: no hi ha actrius japoneses que puguin fer el paper? El segon que se’m va acudir va ser: quina seria la reacció si se li hagués acudit utilitzar per a un personatge negre a un actor blanc maquillat?

Digueu-me ingenu, si voleu; no us equivocareu, encara mantinc intacta la meva capacitat de sorpresa.

* Perdoneu l’estirabot, però aquesta paraula em provoca al·lèrgia. Les coses que s’inventa la gent per evitar que els prenguin pel que no són!

**L’adaptació de la novel·la Memòries d’una geisha, d’Arthur Golden. Sembla que en va oferir la direcció a la Isabel Coixet, però la directora va rebutjar l’oferta.

Sala de lectura: Hasta en las mejores familias

De llibres, xv

Preparant la secció de llibres per al proper número de la revista Lambda, m’enfronto a un exemple més d’aquestes guies divulgatives dedicades a l’homosexualitat que últimament comencen a abundar en resposta tan a la creixent presència dels homosexuals en la societat com en resposta als encara massa nombrosos prejudicis que es tenen sobre nosaltres. Perquè una cosa és veure el Boris Izaguirre fent el ximple a Crónicas marcianas i al Jesús Vázquez presentant un concurs de televisió i una altra molt diferent haver-te d’enfrontar al fet que el teu fill o la teva germana són homosexuals.

Però aquestes guies no només són lectures recomanables per als heterosexuals, sinó també per als mateixos homosexuals, que no estem lliures de prejudicis ni de desconeixement de la nostra realitat. Un dels apartats més interessants d’aquesta última, Hasta en las mejores familias,1 fa referència a l’adolescència i a l’escola, un àmbit on l’homosexualitat és encara poc més que invisible i on no es prepara els joves per a l’assumpció lliure de prejudicis, per por o per prejudici, d’una realitat viva i a la que tard o d’hora s’hauran d’enfrontar. Un àmbit on no es té en compte (amb excepcions, és clar), que molts dels joves que estan rebent una educació encara clarament heterosexista i sense referents homosexuals positius, són homosexuals i se’ls està educant per a l’ocultació i la negació dels seus sentiments.

La lectura d’aquestes guies té un altre efecte: la de trobar per escrit i d’una manera objectiva situacions que has viscut i que, tot i haver superat, continuen provocant-te un amarg regust: els silencis, la por, el disgust amb tu mateix per no ser capaç d’enfrontar-te a la gent que t’envolta i desmuntar els seus prejudicis, la mentida mantinguda per por i que et va corsecant… fins al dia que trobes la força necessària, no per reconèixer davant dels altres que ets gai, sinó per reconèixer-ho tu mateix i obrir d’aquesta manera la porta de la cel·la que t’has anat construint.

1. Jesús Generelo. Hasta en las mejores familias. Barcelona; Madrid: Egales, 2004. 172 p. ISBN 84-95346-60-5.

De fons, Coplas de madrugá, de Martirio.

De llibres, v (Sala de lectura)

Feia dies que no parlava de llibres, tot i que els que passeu per aquí habitualment haureu comprovat que la llista de lectura ha anat canviant (amb bastanta rapidesa en algun moment). Us en faig cinc cèntims, per allò d’anar omplint el bloc amb alguna cosa…

El nom d’Armand de Fluvià és possible que us soni com a heraldista (fou una de les parts, en tant que president de la Societat Catalana de Genealogia, del polèmic procés de canvi de l’escut de la ciutat de Barcelona), però més enllà d’aquesta ocupació, Armand de Fluvià és un personatge històric dins del moviment homosexual a Catalunya i a Espanya, ja que és el fundador de la primera associació gai del país, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, que més endavant esdevingué el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Aquesta experiència l’acaba de posar per escrit en un llibre, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat per Laertes, en què ens explica aquests primers anys del moviment homosexual tal com ell els va viure.

És una lectura que complementa el llibre d’Arturo Arnalte que comentava fa uns dies, encara que tan l’estil com l’estructura són completament diferents: el llibre d’Arnalte, tot i la seva longitud, és més fàcil de llegir que el de Fluvià, principalment perquè la primera part d’aquest és una panoràmica de la situació de l’homosexualitat en la societat de l’època, amb llistes de llibres, de pel·lícules, de sentències judicials, lleis, etc., que en tracten. La segona i la tercera parts són més fàcils de llegir, i constitueixen el testimoni de l’època: en primera persona el que va viure i protagonitzar l’autor a la segona part, i mitjançant una sèries d’entrevistes a altres persones que van viure aquella època de canvi. Al número 49 de la revista Lambda hi trobareu una entrevista amb l’autor (p. 23-24).

L’anterior era una d’aquelles lectures que podríem qualificar com a oligades. Una altra font de lectures és la recomanació, i en aquest sentit jo tinc un recomanador oficial que, fins al moment, no m’ha donat motius perquè li retiri el títol, i que no és altre que la Ceba Negra… o el Blackonion que escriu The Daily Black Cebolleta. És directament responsable que hagi llegit els llibres que comentaré a continuació.

El primera és La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. Una sopresa força agradable sobre la condició humana i com l’home reacciona davant situacions adverses, amb un argument de novel·la fantàstica que ens porta a una illa deshabitada a l’Atlàntic sud, prop de l’Antàrtida, on el protagonista s’haurà d’enfrontar al seu únic veí, un faroner anomenat Batis Caffó, i a uns estranys natius. L’aïllament, la por, la voluntat de viure faran que estableixi una estranya aliança amb Batís i que s’enfronti no només al seu brutal veí, sinó també a les seves pors i contradiccions. És una d’aquelles novel·les que t’enganxa des de la primera línia i que no pots deixar de llegir fins que arribes al final, i després et deixa aquella sensació de pena perquè ja s’ha acabat.

La segona és Ciudadano de la galaxia, de Robert A. Heinlein. És una de les novel·les juvenils que va escriure Heinlein i que s’han convertit en clàssics de la literatura de ciència ficció. Thorby és un esclau que és comprat per un captaire que resultarà ser alguna cosa més, i que educarà l’esclau i el llançarà a la recerca de la seva veritable identitat després d’alliberar-lo. Ens podríem arriscar a dir que és una novel·la d’aprenentatge, en la qual el protagonista, completament ignorant al començament, anirà desenvolupant-se com a persona a mesura que va canviant de companys de viatge, fins a arribar al coneixement de qui és i decidir què vol fer amb la seva vida. És, també, una reflexió sobre la llibertat individual, amb la presència constant del tema de l’esclavatge. La novel·la no costa gaire de llegir, gràcies a un estil senzill i àgil que aconsegueix captar l’atenció del lector.

I ja per acabar, que aquest text comença a ser massa llarg, Middlesex, de Jeffrey Eugenides. La història de Calliope Stephanides i la seva família, una família grega emigrada als Estats Units d’Amèrica que guarda un secret que marcarà la vida de tots els seus membres, sobretot la de Calliope, que s’haurà d’enfrontar, a la seva adolescència, al descobriment que no és la nena que tots creien que era, sinó el nen que la seva àvia havia predit abans de néixer que seria. La història d’una família, sí, però també la història d’Europa i dels Estats Units durant el segle XX i la història de les dificultats de l’emigració i de l’adaptació a noves societats, estructurada en flaixbacs que ens van introduint en la història dels Stephanides i en el desenvolupament de Calliope/Cal.


Armand de Fluvià. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975). Barcelona: Laertes, 2003. 278 p. ISBN 84-7584-513-4.
Albert Sánchez Piñol. La pell freda. 11a ed. Barcelona: La Campana, 2003. 307 p. ISBN 84-95616-25-4 [en castellà: La piel fría. Barcelona: Edhasa, 2003. 288 p. ISBN 84-350-0892-4]
Robert A. Heinlein. Ciudadano de la galaxia. Barcelona: Ediciones B, 1989. 389 p. ISBN 84-406-0897-7.
Jeffrey Eugenides. Middlesex. Barcelona: Empúries, 2003. 590 p. ISBN 84-9787-000-X [en castellà: Middlesex. Barcelona: Anagrama, 2003. 580 p. ISBN 84-339-7010-0].

De llibres, iv (Sala de lectura)

Com que algú s’ha queixat que no canviava els llibres de la columna del costat, li he fet cas i he tret el d’Arturo Arnalte Redada de violetas… no per res en especial, només perquè ja he acabat de llegir-lo.

No és un llibre de lectura difícil, ni de llenguatge d’especialitat, ni dens o avorrit, tot al contrari: és un llibre escrit en un estil planer i directe, força irònic quan és el cas tot i que no és un tema divertit, documentat sobre bibliografia i testimonis reals, sobre un tema del qual no s’acostuma a parlar gaire i que, en els últims anys, amb la florida dels estudis gais i lèsbics al nostre país, està prenent embranzida: la política repressora contra els homosexuals durant el franquisme, que representa el moment culminant d’una repressió iniciada molt abans amb les mesures contra l’escàndol públic, la Llei de «vagos y maleantes» i que culmina amb la Llei de perillositat social de començament dels anys setanta. Lleis que permetien que els gais i les lesbianes fossin empresonats només pel fet de ser-ho i per l’arbitrarietat dels jutges, en una societat on l’homosexualitat estava prou estigmatitzada des dels àmbits polític, religiós, científic, legislatiu, periodístic, etc., com perquè, en alguns casos, les mateixes famílies denunciessin els seus membres homosexuals.

Aquesta repressió no va afectar tots els homosexuals. Una gran majoria van poder viure amagant la seva orientació sexual, i crearen tot un submón de signes evidents només per a ells per poder-se reconèixer i comunicar. Les lesbianes foren les que menys patiren aquesta repressió, per un fet que encara ara dura: la seva invisibilitat (només hi ha un únic testimoni oficial de l’empresonament d’una lesbiana pel fet de ser-ho). El món gai sempre ha sigut més visible, però el lèsbic no: en una societat clarament patriarcal i masclista, les dones no existeixen. I les lesbianes, encara menys. Que dues dones passegessin agafades de la mà no era un comportament considerat estrany, ni que dues dones visquessin juntes ja que se les consideraba dones soles que vivien juntes. Però si es descobria alguna dona lesbiana, tampoc se les detenia i jutjava: potser pitjor encara, se les lliurava a la família, que sovint les enviaven al manicomi on eren «tractades» per mitjà d’electroxocs.

Dels que patiren la repressió, Arnalte ofereix testimonis dels que passaren pels calabossos de la cèlebre comissaria de la Via Laietana de Barcelona, i dels que passaren pels centres de rehabilitació d’homosexuals posats en marxa quan la ciència començà a plantejar la possibilitat de rehabilitar els homosexuals; més o menys a la mateixa època, final dels anys seixanta, les tècniques aversives (corrents elèctrics, vòmits o dolor provocats per la ingestió forçada de fàrmacs davant la visió de nus o escenes sexuals entre persones del mateix sexe) foren introduïdes al nostre país.

Amb la mort de Franco i el final de la dictadura, les coses comencen a canviar i els homosexuals comencen a manifestar-se públicament. La primera organització homosexual nasqué l’any 1971, de mans d’Armand de Fluvià. El 1977, un jutge de perillositat social, Manuel Rico Lara, era el primer en demanar la modificació de la llei. Després de les primeres eleccions democràtiques, els socialistes demanaven la modificació de la llei, però sense excloure els homosexuals del grup de conductes perseguibles. Però l’any següent, els comunistes feien el pas que quedava i els socialistes s’hi van afegir, i el 1979 l’homosexualitat desaparegué de la Llei de perillositat social.

La investigació, amb tot, no ha estat fàcil, reconeix al mateix autor. Molts testimonis encara no s’atreveixen a donar el seu nom i que es faci públic; d’altra banda, les lleis d’arxius impossibiliten la consulta dels registres penals de finals anys seixanta i començaments dels setanta. De tota manera, l’estudi és força exhaustiu i va acompanyat d’una extensa bibliografia sobre l’homosexualitat, la legislació que la té en compte, les teories científiques que en parlen, etc.

Arturo Arnalte. Redada de violetas. La represión de los homosexuales durante el franquismo. Amb pròleg de Jerónimo Saavedra i epíleg de Pedro Zerolo. Madrid: La Esfera de los Libros, 2003. xviii, 305 p. ISBN 84-9734-150-3.

De fons, Arcadia, amb Andreas Scholl i l’Accademia Bizantina, dirigida per Ottavio Dantone. Amb obres de Francesco Gasparini, Benedetto Marcello, Bernardo Pasquini, Arcangelo Corelli, Pietro Paolo Bencini i Alessandro Scarlatti. (DECCA 470 630-2).

De llibres…

Acabo d’adonar-me que encara no havia tret de la llista de lectures el llibre de Philip Kerr, Una investigación filosófica (4a ed. Barcelona: Anagrama, 1998. ISBN 84-339-0824-3), i això que ja fa alguns dies que vaig acabar-lo. De fet, fins i tot n’he llegit un altre mentrestant, Secretos del pasado (Barcelona; Madrid: Egales, 2003. ISBN 84-95346-43-5), de Linda Hill.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l’argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s’ha d’ocupar d’un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s’adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l’assassí; i l’evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d’especialitat després del fracàs d’un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d’advocat on treballa li demana que s’ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s’enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.

«soles prendidos en las rosas»

Faig una pausa en la lectura d’una novel·la commovedora de la qual he de fer una breu ressenya, La silla turca, de l’escriptora cubana Carmen Díaz. No puc resistir la temptació de reproduir-ne un fragment. Aquí us el deixo:

A las siete se va el sol del jardín. A regañadientes porque los rayos remolones se quedan enganchados en las rosas y la hiedra tupida del muro despide un olor húmedo y fresco en la despedida. El agua de una fuente escondida canta en las hojas. En un banco de hierro viejo Teresa espera y se anda por esas nubes de poesía que tienen que ver con cada encuentro con Adriana. Como que vive en dos mundos. El mundo-mundo y el mundo-Adriana. En el primero hay asambleas, colas, clases, carreras en la pista, planes de trabajo, exámenes, discursos, materiales de estudio, trabajo voluntario y cualquier cosa cotidiana. En el segundo hay soles prendidos en las rosas.

Carmen Díaz. La silla turca. Madrid: Nos y Otros Editores, 2003. p. 66.