Arxiu d'etiquetes: Franz-Josef Selig

Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

Llarga i lenta. Si mai em convidessin a una coronació, cosa que no crec que passi, espero que no sigui tan llarga i tan lenta com aquesta incoronazione di Poppea monteverdiana. A més, com més hi penso, menys moments —musicals— destacables en recordo, malgrat que en general tots els intèrprets van cantar molt bé: el duel de Fortuna (Marisa Martins) i Virtut (Judith van Wanroij) al començament; força intervencions de Poppea (Miah Persson) i de Drusilla (Ruth Rosique); alguna d’Ottavia (Maite Beaumont), sobretot l’adéu a Roma del darrer acte; a part de les Sèneca (Franz-Josef Selig), les de Valetto (William Berger) i, sobretot, les dels personatges que interpretava Dominique Visse (Arnalta, la dida d’Ottavia i un dels familiars de Sèneca). Pel que fa a Sarah Connolly (Nerone), fora del tercer acte no em va cridar l’atenció en cap moment i Jordi Domènech (Ottone) em va semblar molt monòton, cantant igual quan expressava el seu amor per Poppea que quan enganyava Drusilla. Tot i això va valer la pena aguantar fins al final i poder escoltar el duet final de Poppea i Nerone, Pur ti miro, pur ti godo, un dels duets més bells que he sentit i que Connolly i Persson van cantar amb una subtilesa i una delicadesa que semblava gairebé impròpia dels dos personatges que representaven.

Fora d’això, una escenografia sense gaire interès, a la que només donaven una mica de color les aparicions de Dominique Visse, que no només feia el que volia a l’escenari, sinó també amb la seva veu; a més d’unes deïtats que semblaven drag queens en decadència (la Virtut embarassada, a més, tenia un punt irònic), amb un toc xaró força notable, i alguna pseudobieitada en alguna escena que només provocava el lleuger avorriment del dejà vu repetit massa vegades.

Potser sí que, com va dir-me en Ferran en acabar la funció, no estem acostumats a aquesta mena d’òperes; però potser també es podrien plantejar, amb títols amb què pot costar atraure el públic (era la tercera funció i només hi havia la meitat del teatre ocupat, més o menys), optar per muntatges una mica més vistosos. La lectura irònica i fins i tot grotesca del text, podria haver-se exagerat una mica més, no limitant-la només a un Visse transvestit i a unes deïtats amb sabates de plataforma.

Almenys no em vaig avorrir, que ja és molt.

Una nit a l’òpera, I (9.09.2003)

Text llarg, aviso

Per variar, arribo abans d’hora al Liceu. I això que he intentat fer temps: cinema, una volteta per la FNAC (una altra vegada, Ferran?… què voleu, mentre faig temps hi dono una volteta per comprovar que encara no han rebut el devedé de Marnie, la ladrona ni el cedé del Sigfried dirigit per Solti…). Fins i tot se m’acut que, ja que tinc una bona estona per endavant, podria quedar amb la Gio per fer un cafè… però no agafa el telèfon. Bé, xino xano baixo Rambla avall i em fico a l’Espai Liceu, la botiga del teatre. Miro i remiro devedés i cedés, però tampoc hi ha les versions de Solti de les dues últimes parts de la tetralogia wagneriana. Una de les treballadores de la botiga, que està endreçant els mostradors i posant-hi nous articles, sembla que em segueixi, i aconsegueix posar-me de mala llet… que no hi ha prou mostradors a la botiga, que l’he de tenir tota l’estona enganxada a mi? Finalment, descobreixo el Sigfried en uns prestatges on tenen tot de material relacionat amb la temporada que acaba de començar. Bé, almenys ja sé on trobar-lo.

Però encara falta força estona, així que compro el llibret i m’assec a prendre un cafè amb llet i un sacher. Al cap d’una estona s’asseuen a la taula del costat dos individus de cabells esbullats, estrangers… Jo segueixo llegint tranquil·lament el llibret de l’òpera i de cop i volta, veig un dels individus retratat al llibret. Ostres, tú, és el compositor! Ni que se m’hagués aparegut el fantasma de Verdi… L’altre és el saxofonista que interpreta un solo al tercer acte, però això no ho sabré fins una estona més tard.

A les vuit, cansat de llegir i rellegir el llibret, me’n vaig cap amunt. Dono unes quantes voltes pel teatre, provo com es veu l’escenari des d’altres localitats… Comencen a aparèixer algunes persones que conec de vista de la temporada passada; ens saludem i prou (a vegades sóc bastant esquerp), però ja és un començament. Podré parlar amb algú de tant en tant. A mesura que va arribant gent, confirmo la sensació que em va quedar de la temporada passada: si ets una mica susceptible, millor que no vagis al Liceu, o si hi vas, asseu-te al teu lloc i no et passegis gaire, perquè les repassades que et claven són impressionants i molt poc discretes.

De l’òpera, no sé què dir-vos-en. No em va desagradar però tampoc em va entusiasmar. Té moments molt bonics i d’altres molt pesats. La barreja d’estils musicals té el perill que pot acabar convertint una obra en una escudella barrejada, i és el que em va semblar. El tercer acte, una mena de festa de pispes tipus West side story, el vaig trobar excessiu, i no em va agradar la interpretació del cantautor que fa un dels papers protagonistes (sí, un cantautor, Kris Dane…). L’orquestra i els cantants van estar molt bé, impressionants vaja. Jo no sé si es per portar la contrària, però no em vaig sumar als aplaudiments al final del tercer acte, ni vaig aplaudir més als cantants que interpretaven els papers principals (Dale Duesing, que feia el paper del rei Leontes, i Stephanie Friede, que feia de reina Hermione)… els que més em van agradar van ser Cornelia Kallisch (com a Paulina), Kurt Streit (com a Polixenes, cas estrany tenint en compte que m’agraden més els barítons que els tenors; és clar que aquest tenia altres motius per resultar molt atractiu…) i Franz-Josef Selig (com a Camillo).

Pel que fa a l’escenografia i el vestuari, eren simplement superbs. Per a les escenes que transcorren al palau de Leontes a Sicília, el decorat era una paret de blocs de gel que partia en diagonal l’escenari, marcant el límit entre l’interior del palau (al davant), que tenia una porta al fons, i l’exterior (nevat, al darrere). I tot el mobiliari reduït a un balancí i una cadira. El tercer acte transcorria en un camp de bàsquet… També el vestuari era força senzill, excepte en el tercer acte, on imperava una estètica entre punk i roquera (amb un ciclomotor i grup de música inclosos).

Al públic em sembla que ens va agradar més la interpretació dels cantants, que no pas l’òpera en si. Els aplaudiments que es van sentir entre els actes, i a la pausa després del segon acte, van ser bastant de compromís. En canvi, els aplaudiments finals, acompanyats d’alguns crits de bravo, eren una altra cosa. I és que l’òpera contemporània em sembla que encara no té un públic massa nombrós… i es veia en l’aforament de la sala, que estava força buida. A la meva filera hi ha nou localitats, i només n’hi havia quatre d’ocupades; i hi havia moltes fileres buides…

Però bé, com dic sempre, l’hauré d’escoltar una altra vegada, a veure què em sembla.

Wintermärchen (El conte d’hivern), de Philippe Boesmans. Òpera en quatre actes. Llibret de Luc Bondy i Marie-Louise Bischofberger, basat en The winter’s tale de William Shakespeare. Amb Dale Duesing (Leontes), Stephanie Friede (Hermione), Cornelia Kallisch (Paulina), Kurt Streit (Polixenes), Franz-Josef Selig (Camillo), Robin Leggate (Greene), Robin Adams (Antigonus), Johanne Saunier (Perdita, paper mut) i Kris Dane (Florizel). Orquestra i Cor del Théatre Royal de La Monnaie de Brussel·les. Direcció musical de Kazushi Ono. Direcció del cor, Renato Balsadonna. Gran Teatre del Liceu, dimarts 9 de setembre de 2003.