Arxiu d'etiquetes: Francisco Vas

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XXXII: Madama Butterfly, de Giacomo Puccini

Madama Butterfly no és la meva òpera favorita, ni tan sols de les de Puccini, però he de reconèixer que li tinc una estimació especial. Va ser la primera òpera que vaig escoltar sencera i la primera que vaig comprar —amb la Mirella Freni fent de Butterfly, el Josep Carreras com a Pinkerton i la Teresa Berganza com a Suzuki. Des de llavors ha plogut molt, n’he escoltat altres versions, n’he vist un enregistrament en dvd i l’he vista representada dues vegades —una a Perelada, l’altra al Liceu; les dues, casualment, amb la mateixa soprano en el paper de Cio-cio-san: Christina Gallardo-Domás. Fins ara, però… més ben dit, fins que no la vaig veure en dvd, però, no vaig adonar-me del caràcter poc heroi de Pinkerton, que no és altra cosa que un vanitós mariner arrogant i covard. No em passo, no: enganya Cio-cio-san fent-li creure que l’estima i que llur matrimoni és real, l’abandona i, quan torna, és incapaç d’enfrontar-s’hi; deixa que siguin la seva muller, Kate, i el cònsol Sharpless qui s’enfronti a la desesperada Cio-cio-san. I me’n vaig adonar gràcies a la interpretació de Plácido Domingo en l’enregistrament —una versió cinematogràfica amb Mirella Freni en el paper de Butterfly.

***

Cio-cio-san no és una geisha corrent, en el sentit que no s’hi dedica professionalment, sinó que ha esdevingut un mitjà de supervivència després que el seu pare se suïcidés. Té quinze anys i creu en l’amor; «ella ci crede», li diu Sharpless a Pinkerton quan estan a punt de casar-se i té raó. Cio-cio-san sobreviurà al rebuig de la seva família gràcies a l’esperança que Pinkerton tornarà «a l’estació serena quan fan la niuada els pit-roigs». Que hagin passat tres anys no significa res, per a ella. Sap que tornarà. I quan torna ho fa per endur-se-li el fill, no per quedar-se amb ella. Cio-cio-san, sola, abandonada per tothom, prendrà una decisió que la fa aparèixer com l’autèntica heroïna de l’obra, superior a Pinkerton: lliura el fill al pare i se suïcida. «Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor», diu a la daga que el mikado havia enviat al pare de Cio-cio-san.

***

Christina Gallardo-Domás no va tenir un començament gaire brillant, ahir: en alguns aguts la veu se li va trencar i semblava que el problema aniria in crescendo. Però no va ser així, afortunadament, i al final va resultar el millor del repartiment, amb Jane Dutton en el paper de Suzuki, Dalivor Jenis com a Sharpless i Francisco Vas com a Goro. Tres actes en escena i aguantant els canvis de matís del personatge, passant dels més lírics als més dramàtics sense problemes i demostrant que els problemes del començament només havien estat puntuals.Quin no va tenir una nit gaire inspirada va ser Aquiles Machado (Pinkerton), que va començar el primer acte que amb prou feines se’l sentia. I tot i que no va cantar malament les àries més significatives del seu paper, no va aconseguir arribar al públic —a vegades, amb aquestes afirmacions hom corre el risc que li diguin que no en té ni idea; reconforten llavors els aücs i els xiulets del públic al final, que potser no et donen la raó però almenys fan que sentis que no estaves tan equivocat.La posada en escena és ben senzilla: tres parets amb panells que corren marquen l’interior d’una casa japonesa i al fons, quan s’obren, el paisatge —al començament el port de Nagasaki, a la resta de l’òpera el turó on viuen Cio-cio-san i Suzuki. A l’interior de la casa només hi ha un moble que destaqui: la tauleta amb la figura de Buda on reposa la daga amb què se suïcidà el pare de Cio-cio-san.

Si aneu a veure-la, no deixeu de passar pel balcó del foyer, on hi ha una exposició de nines japoneses Ohinasama, petita però interessant.

I la temporada ja s’ha acabat. Queda, fora d’abonament, un Wagner: Lohengrin, però no l’aniré a veure tot i que me l’han recomanat. I a esperar la temporada vinent, que es preveu força interessant.

Technorati tags:

Nits d’Òpera, XXV: Turandot, de Giacomo Puccini

Intento veure la funció sense fer gaire cas de les crítiques pel canvi del final de l’òpera i, quan el veig, el trobo coherent: Turandot, personatge cruel i fred, responsable d’un munt de morts, és destruïda en descobrir l’amor. Aquest, en lloc de redimir-la de les morts que ha provocat, la fa perdre el seu poder sobre els homes; el seu orgull de filla del cel és ferit de mort, i això la porta al suïcidi. Un final tràgic per una òpera que, excepte per les intervencions còmiques —més aviat tragicòmiques— dels tres ministres Ping, Pang i Pong al primer i al segon acte, és tràgica. Sabran tots els que critiquen aquest final que Núria Espert ha decidit per a la seva Turandot que l’altre final tampoc no és de Puccini? El compositor morí que encara no havia acabat l’òpera; l’última escena que havia escrit era la de la mort de Liù. A mi em sembla més coherent amb el personatge aquest final que vam veure, que no pas el final feliç tradicional.

El muntatge em va agradar, és espectacular, sobretot l’entrada de l’emperador per a l’escena dels tres enigmes. Les parts del cor van ser excel·lents, no tant les dels cantants principals: Richard Margison (Calaf), a qui amb prou feines podíem sentir quan el cor cantava o l’orquestra tocava amb força, va començar una mica malament, encara que després va anar millorant. Però ens va torturar durant tota la funció cridant una tal Txurandotx que ningú sabia qui era… Alessandra Marc (Turandot) té un veu potent i madura, però irregular i no aconseguia controlar els aguts (almenys al començament). A més, tenia força problemes per pujar i baixar les escales per on s’havia de moure, ja que és una persona considerablement grassa. Burak Bilgili (Timur) va brodar la seva part, com Lluís Sintes (Ping), el millor dels tres ministres de la cort: Francisco Vas (Pang) i David Alegret (Pong) no van cantar malament, però no van destacar gaire. La que va brillar i es va emportar l’ovació més gran de la nit va ser Cellia Costea, impressionant en el paper de Liù tot i algun problema al primer acte.

I amb això s’acaba la temporada, així que fins passat l’estiu no tornaré a donar la tabarra amb aquest tema. Per cert, la propera temporada més Puccini: Madama Butterfly.

Més sobre Puccini a Centro Studi Giacomo Puccini i a Pucciniana.

Nits d’Òpera, XIV: Boris Godunov

Boris Godunov és coronat tsar a la mort del tsarèvitx Dmitri, fill d’Ivan el Terrible, en nom del qual regia Boris. Però el tsarèvitx ha mort assassinat, i se sospita que Boris pugui haver estat el culpable. I Boris n’és conscient, i això marcarà tot el seu regnat.

Situada en un escenari auster, gris plom i negre, amb alguna concessió als brillants daurats que simbolitzen la reialesa, transcorre l’acció d’aquesta òpera feixuga i opressiva de Modest Mussorgski, en la qual, per mitjà de set escenes, ens explica el regnat de Boris Godunov. Els colors, una estètica que fàcilment podríem relacionar amb la dels anys de la segona guerra mundial, i la presència contínua del tsarèvitx mort, sigui encarnat per un menut tot emblanquinat, sigui en els retrats que apareixen i desapareixen contínuament de l’escenari, tot ajuda a intensificar l’ambient angoixant en què Boris intenta regir el destí de Rússia.

El Liceu ha escollit per aquesta temporada la versió més desconeguda de Boris Godunov, la primera que va composar Mussorgski i que no es va estrenar mai en vida del compositor. L’absència d’un personatge femení central, de ballet i d’una història sentimental, a més de motius polítics, portaren el compositor a fer-ne una altra versió ja que cap teatre la volia estrenar. I és la que s’està veient aquests dies al Liceu. És una òpera en què el cor, que simbolitza el poble rus, i les veus masculines són els veritables protagonistes, mentre que les veus femenines estan reduïdes a una presència mínima fora del cor.

És una òpera a estones feixuga, a estones brillant i de gran força, amb unes intervencions impressionants del cor, i que hem tingut l’oportunitat de veure amb dos magnífics baixos en el paper de Boris, el finès Matti Salminen, i en el paper de Primen, Eric Halfvarson, molt ben acompanyats per Brian Asawa (Feodor), Philip Langridge (príncep Xuiski), Pär Linskorg (Grigori), Anatoli Kotxerga (Varlaam), Itxaro Mentxaka (l’hostalera) i Francisco Vas (l’innocent).

Llibret en castellà i en català

De fons, Medúlla, de Björk, o, A qui se li ha acudit la genial idea d’imprimir les lletres de les cançons en negre sobre un fons negre.

Nits d’Òpera, VI (18.02.2004)

Surto de classe i corro cap al metro. Bé, dir que corro és una exageració, perquè no tinc pressa. Arribo al Liceu, bereno una mica i després de parlar per telèfon amb un amic que està malalt, pujo cap a la meva localitat i observo com es va omplint el teatre. El ritual de sempre, vaja. Les mateixes cares dels companys de torn, que repeteixen els mateixos gestos de cada día, i les cares noves que descobreixes a cada funció.

A baix, alguns músics acaben d’afinar els instruments i toquen alguns compassos de la primera òpera de la nit, Babel 46, de Xavier Montsalvatge, que es representa per primera vegada al Liceu. L’accció transcorre en un camp de refugiats que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esperen ser deportats als seus països inmersos en un ambient d’hipocresia. La curiositat d’aquesta òpera és que està cantada en castellà, italià, anglès, francès i portuguès (segons la procedència dels personatges) amb dos breus incisos en alguerès (la variant del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya) i en el castellà dels jueus sefardites. Vuitanta minuts sense entreactes que arriben a fer-se pesadets, perquè a part de la bona feina de cantants i orquestra, l’argument no és que sigui gran cosa.

A l’entracte —bé, en aquest cas hauríem de dir-ne entreòpera— surto un moment al passadís a estirar les cames, però després de veure dos abrics de pell amb potes me’n torno a dins. La veritat és que no entenc com ho poden aguantar: amb la calor que fa dins del teatre! Suposo que la voluntat d’exhibir-se és més forta que la incomoditat física. No tothom ha abandonat la localitat a l’entreacte —intentar anar al bar a prendre alguna cosa a vegades es pot convertir en una missió impossible—, i hi ha qui xerra, qui llegeix i qui s’embadaleix observant les pintures del sostre, aquells camps de butaques de Perejaume.

La segona òpera és més entretinguda. Música de Ravel sobre un text de Colette, a L’enfant et les sortilèges un nen bastant dolent que es dedica a fer mal als animals i a fer malbé mobles, llibres i paper de les parets, s’ha d’enfrontar a les seves víctimes, que han cobrat vida i intenten venjar-se. I així veiem els mobles créixer fins a fer-se més grans que el nen i ballar estranyes danses mentre canten, el foc que surt de la llar per enfrontar-se al nen, o els animals del jardí que es queixen de la seva crueltat. Però el nen guareix un esquirol que s’ha fet mal i finalment és perdonat. Un conte infantil que es converteix en una delicada fantasia de mobles que ballen i animals que canten, i que va aconseguir, almenys el dia que hi vaig anar, esvair la fredor amb què es va rebre el primer muntatge i, fins i tot, arrencar algunes riallades del públic.

I és que, en el fons, som com criatures.

Babel 46. Òpera en quatre episodis i dos actes. Llibret i música de Xavier Montsalvatge (1912-2002). Estrenada el 14 d’agost de 1994 al VIII Festival Castell de Peralada. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Vicente Ombuena, Ana Ibarra, Enrique Baquerizo, Francisco Vas, Mireia Pintó, Itxaro Mentxaka, David Rubiera, Raquel Pierotti, David Menéndez i Ramata Koite. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L’enfant et les sortilèges. Fantasie lyrique en un acte. Llibret de Colette (1873-1954). Música de Maurice Ravel (1875-1937). Estrenada el 21 de març de 1925 a l’Òpera de Montecarlo. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Ana Ibarra, Ana Häsler, Annamari Dell’Oste, Marisol Montalvo, Gemma Coma-Alabert, Marisa Martins, Sandra Pastrana, Claudia Schneider, Enric Serra, Olivier Grand, Francisco Vas. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, i els Petits Cantaires de l’Escola de Música La Guineu, dirigits per Mireia Barrera.

«Until the Borough hate poisons your mind»

Nits d’Òpera, V (22.01.2004)

Ja ho deia Rossini a l’ària de la calúmnia de Il barbiere di Siviglia, que la calúmnia és un airet que mica en mica es fica en el cervell de la gent fins que explota amb tota la seva força i acaba amb la vida de la víctima de la calúmnia. Però aquesta ària de Rossini pertany a una opera buffa, i els autors de la calúmnia acaben sortint-ne esquilats. No passa el mateix a Peter Grimes, de Benjamin Britten, on la dura vida dels pescadors, la força de la calúmnia i la irracionalitat de les masses es posen en joc per acabar amb la vida d’un dels seus, Peter Grimes, personatge incòmode per a la comunitat perquè no s’avé a fer el que la comunitat (el Burg, a l’òpera) vol que es faci, sinó que vol fer la seva vida.

No és difícil, encara que no sigui el tema d’aquesta òpera, veure-hi una certa reflexió sobre el fet homosexual i la dificultat que té per encara per encaixar en la societat, una societat que, massa sovint, veu els homosexuals com a personatges pintorescos que ensenyen el cul a televisió mentre fan gala de la ploma que tenen. I no és difícil perquè Britten, era gai i va viure en parella als Estats Units durant molt de temps, tot i les lleis repressores contra l’homosexualitat que hi havia a mitjan segle XX als Estats Units.

Peter Grimes és l’altre, el desconegut, el que no encaixa en l’ordre social. Els accidents amb què perd els seus aprenents no són considerats com a tal per la comunitat, sinó com a assassinats; i encara que el jutge l’hagi exonerat de culpa, hi ha elements del Burg que el volen culpable, per treure-se’l del davant. De qui obté l’única ajuda? Del seu amic Balstrode i d’Ellen, la mestra del poble, dona solitària i també en certa manera marginal.

Però la calúmnia, un cop explota, no té aturador i la massa perd el control. La vida de Peter Grimes no és la correcta, Peter Grimes no pot seguir vivint a la seva manera, Peter Grimes és un element incòmode i pertorbador. Peter Grimes ha de morir.

No tinc prou coneixements de música per jutjar aquesta òpera de Benjamin Britten. És la primera òpera del compositor anglès que sento completa (només havia sentit algun fragment de Billy Budd i de Glorianna) i vaig sortir del teatre sense decidir si m’havia agradat o no. Fragments dissonants, d’altres molt melòdics, fragments cantats sense acompanyament musical, i, sobretot, la presència contínua i sobrecollidora del cor, la veu del poble.

Afortunadament, els cantants escollits tenien un nivell bastant igualat, sense sentir-se grans diferències en les diverses veus. El tenor Christopher Ventris (Peter Grimes), la soprano Gwynne Geyer (Ellen Orford) i el baríton Robert Bork (capità Balstrode) van cantar molt bé, sobresortint només una miqueta per sobre d’altres membres del repartiment com Francisco Vas (Bob Doles) o Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley).

La posada en escena és força curiosa, ja que reprodueix el mateix teatre del Liceu (l’amfiteare del primer pis, amb els seus angelets daurats i els llums), però amb les parets com si fos el teatre cremat. I la il·luminació juga amb els llums dels diferents pisos del teatre, el que unit amb els freqüents moments en què els personatges es dirigeixen cap al pati de butaques com si fos part de l’escenari, provoca la sensació que tots som part de l’argument, que tots els membres del públic som part d’aquesta societat hipòcrita i cruel que no permet dissidències al seu interior. M’agradaria saber si algú es devia sentir al·ludit.

Peter Grimes, de Benjamin Britten. Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Montagu Slater basat en el poema «The Borough» (1810) de George Crabbe. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Christopher Ventris (Peter Grimes), Nicolau Bassó (John, el seu ajudant), Gwynne Geyer (Ellen Orford), Robert Bork (capità Balstrode), Susan Gorton (Auntie), Heather Buck i Begoña Alberdi (nebodes), Francisco Vas (Bob Doles), Mark S. Doss (Mr. Swallow), Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley), Jürgen Sacher (reverend Adams), Markus Eiche (Ned Keene), Tobias Schabel (Hobson) i Santi Sans (Dr. Crabbe). Direcció musical, Josep Pons. Direcció d’escena, Lluís Pasqual. Escenografia, Enzo Frigerio. Producció del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor, William Spaulding. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Direcció del cor, Jordi Casas i Bayer.