Arxiu d'etiquetes: fotografies

Santa Maria de Oia



Santa Maria de Oia
Fotografia original de Ferran M.

Per visitar l’església del monestir de Santa Maria de Oia cal anar a l’estanc. Així ho indica un gran cartell que hi ha a l’entrada del monestir, al costat dels dos cartells que informen de les obres de restauració que convertiran l’antic monestir en un hotel, sembla. A l’estanc ens van dir que havíem d’anar a la porta del costat, on ens van dir que de seguida anirien a obrir: «Vayan para allá, que ella viene ahora». Ella era una dona menuda de vuitanta-dos anys (li faltava un mes per fer-los, va puntualitzar més tard) que només arribar on l’esperàvem ens va dir que ella ens obria, però que no volia escàndols ni males paraules. I es va explicar: el dia anterior un grup de turistes gairebé l’havia tirada a terra i l’havien insultat perquè els havia dit que, per entrar a l’església, calia pagar un euro. No per caprici, ens deia, sinó perquè només de llum havien de pagar molts diners i a la parròquia eren poca gent… perquè l’església pertany a la parròquia: després de la desamortització l’església no es va poder vendre perquè els frares havien donat l’església al poble d’Oia, amb la condició que s’hi celebrés missa diària i el rosari.

Mentre encén els llums, la senyora ens va explicant la història de l’església i el monestir, i del paper que van tenir els frares primer i els jesuïtes més tard en la vida del poble. Explica que el seu pare era l’alcalde quan es va proclamar la República i que s’havia oposat que se n’expulsés els jesuïtes pel que havien fet pel poble d’Oia. Sort que l’església pertanyia a Oia, diu la dona, o si no qui sap si ara s’hauria convertit en una discoteca (aneu a saber quina imatge devia tenir de les discoteques perquè aquest fos un destí tan terrible per a l’edifici). Camino per l’església mentre faig alguna fotografia i sento de fons les explicacions de la dona, que de tant en tant torna als detalls de la mala experiència del dia anterior.

I mentrestant l’altre turista, un jubilat de Cartagena, no para d’interrompre-la per portar-li la contrària. Que l’església és del poble que la va construir, no dels frares; que si als jesuïtes els havien expulsat d’arreu per una raó o tal altra; que si la fe i el dogma… La senyora l’escolta múrria, com si sentís ploure, aferrada a les seves conviccions. I l’altra vinga a insistir i insistir. Sort que no explica que va ser camp de concentració durant la Guerra Civil, sinó no sé com s’hauria posat l’altre…

Al final, la senyora ens dóna les gràcies per haver visitat l’església. Altra gent ha anat arribant mentre érem a dins, però quan la dona els diu que han de pagar un euro, fan mitja volta i marxen.

Faig unes quantes fotografies més. La boira que amenaça d’empassar-se el poble i a tots nosaltres; el mar que remulla la platja que hi ha sota el monestir i les algues que hi ha escampades; el fanal solitari del mig de la plaça. Tot sembla, ara, irreal, un somni.

Concello de Oia.

 

Technorati Tags:

Esperit nadalenc



Esperit nadalenc, 03
Fotografia original de Ferran M.

No, no m’he tornat liró i no sé a quin dia visc —bé, algunes vegades sí que no ho sé, però avui no és un d’aquests dies—, ni toco campanes ni se m’ha avançat el calendari ni res per l’estil; tampoc no m’ha agafat la dèria de compartir fotografies anacrònicament, no.

És que un hom un bon dia comença a fer fotografies i a posar-les en aquest lloc anomenat Flickr, i el dia que menys s’ho espera li estan demanant permís per publicar una de les seves fotografies en una guia de viatges sobre la Ciutat. I és per això que, avui, encara en aquest estrany estiu que ens està proporcionant la natura, apareix aquí aquesta fotografia nadalenca: perquè ha estat seleccionada per aparèixer a la tercera edició de la guia Schmap! sobre Barcelona.

La fotografia en qüestió apareix a la secció Top Events de la guia Schmap! Barcelona. I a l’enllaç següent podeu veure les guies que hi ha disponibles: Schmap!! Worldwide Travel Guides.

I ara, a seguir tocant campanes.

El vertigen dels llibres


Book Cell, de Matej Krén, 1
Publicada originalment per Ferran M.

Quan entro en una llibreria o en una biblioteca, per petites que siguin, o quan m’aturo embadalit davant les prestatgeries amb llibres de casa d’algun amic, sento sempre un pessigolleig a l’estómac i una mena de vertigen: no se sap mai que pots trobar entre els llibres arrenglerats als prestatges. Em passa el mateix a la biblioteca on treballo, on passar entre els prestatges significa descobrir títols suggeridors o prometedors que se’t queden gravats amb persistència a la memòria. El vertigen el provoca també saber que per molt que llegeixis, sempre hi haurà un munt de llibres dels quals no podràs gaudir mai.

Aquest vertigen és un vertigen més intel·lectual, si em permeteu anomenar-lo així, que no pas físic. No és el mateix vertigen que vaig sentir fa poc en endinsar-me en una pila de llibres ben diferent: Book Cell.

Al recinte de la Fundação Calouste Gulbenkian, a part del museu que acull la seva col·lecció d’arts decoratives i de les exposicions temporals que s’hi fan —com la bella exposició de llibres de la col·lecció Gulbenkian: De Paris a Tóquio: Arte do livro na Colecção Gulbenkian—, hi ha el Centro de Arte Moderna José de Azevedo Perdigão. En entrar-hi, de seguida ens va cridar l’atenció l’estructura de la fotografia, una sala hexagonal formada per llibres apilats, de l’artista txec Matej Krén (de qui fa uns mesos en parlava la sfer a «La belleza y los libros»). La sala té dues portes, connectades per una passarel·la blanca, i té el sostre i la resta del terra formats per miralls.


Book Cell, de Matej Krén, 2
Publicada originalment per Ferran M.

Només entrar-hi, tens la sensació que si surts de la passarel·la cauràs al buit, un buit insondable i sense fons. Tan forta és la sensació que un bon nombre de persones que hi van entrar mentre ens ho miràvem en van tornar a sortir de seguides, rient nerviosament, alguns tremolant i tot. Quan hi vaig entrar la primera vegada, un calfred molt empipador em va recórrer tota l’espinada i vaig estar a punt de sortir, però finalment vaig travessar la sala i vaig tornar-hi a entrar unes quantes vegades.

Si teniu intenció d’anar a Lisboa properament, no us ho perdeu. La instal·lació, titulada Bool Cell, romandrà al CAMJAP fins el 31 de desembre. Teniu més informació de la instal·lació al web del CAMPJAP: Book Cell, Instalação, 2006. I sobre l’autor, al seu web: Matej Krén (via Librosfera).

Technorati tags:

Tornada


Lisboa, 5: Castelo de São Jorge
Publicada originalment per Ferran M.

Torno de Lisboa amb la sensació de no haver sortit de casa, encara aclaparat per aquests deu dies de redescoberta de la ciutat, una ciutat plena de records d’altres estades. En torno sense ganes de parlar de la mala educació d’alguns turistes espanyols —quan aprendrem a anar pel món com a persones i no com si fóssim éssers superiors?— i sí de l’amabilitat i l’educació dels lisboetes, de la seva sorpresa quan senten un espanyol parlar en portuguès. Amb ganes de tornar a recórrer els carrers costeruts que porten al castell i els estrets carrerons d’Alfama, fins i tot d’esquivar els nombrosíssims venedors d’ulleres de sol i «haixixe, chocolate» de la Baixa. De caminar al sol per les àmplies avingudes de les zones més modernes i seure a l’ombra dels arbres de qualsevol dels molts jardins que enverdeixen la ciutat. De tornar a recórrer en un vell tramvia els carrers de la vella Lisboa. De tornar a sentir aquesta sensació de pertinença a una ciutat que no és la meva.

Tot i que suposo que si hi visqués veuria les coses d’una manera ben diferent.

Mudam os tempos…

Estàtua d'Eça de Queirós a Lisboa: esquerra, 2000; dreta, 2002

Fa sis anys el senyor José Maria Eça de Queirós cobria amb un diàfan mantell de marbre la nuesa de la veritat; en fa quatre, la cobria amb un diàfan mantell de bronze. Hem decidit tornar a Lisboa per comprovar que no ens hagin tornat a canviar el senyor Queirós una altra vegada… Tanquem, doncs, la paradeta un dies.

«Sobre a nudez forte da verdade, o manto diáfano da fantasia». Epígraf de la novel·la A relíquia de José Maria Eça de Queirós.

Mísia al Palau de la Música


Palau de la Música: claraboia
Publicada originalment per Ferran M.

Fa deu anys que vaig veure Mísia en directe per primera vegada. Va ser a la plaça del Rei, durant el Grec de 1996 —els que hi hagueu estat alguna vegada sabreu com pot ser d’especial un recital en aquella plaça. Era, si no m’equivoco, la primera vegada que actuava a Barcelona i feia poc que s’havia donat a conèixer, però el públic que hi havia en coneixia les cançons i coneixia la cantant. Jo no era una excepció.

Ahir, gairebé deu anys més tard, la vaig tornar a veure en directe, aquesta vegada al Palau de la Música —un altre escenari màgic— dins del festival Únicas. En aquest temps ha canviat, com es nota en els seus discos, i els mateixos fados que cantava fa deu anys semblen diferents quan els canta ara. I no només ha evolucionat com a cantant, sinó que l’espectacle també ha canviat: si el de fa deu anys era un espectacle bastant convencional, el d’ara no hi té res a veure. A la primera part, en què va interpretar peces de tots els seus discs anteriors i alguna de l’últim («Nasci para morrer contigo», «Fado adivinha», «Lágrima», «Dança de mágoas», «Da vida quero os sinais»), l’ambient era més… fadista, per dir-ho d’alguna manera: la cantant vestida de negre i descalça i un acompanyament de cordes tradicional (guitarra portuguesa, guitarra clàssica i baix), fent breus introduccions a les cançons que cantava i que va cloure amb la seva cançó fetiche: «Lágrima».

La segona part va ser lleugerament diferent: vestit jaqueta negre, sabates de taló, el trio de cordes més un violí i piano i un repertori que va incloure algun fado anterior i peces (boleros i tangos, entre altres) del seu últim disc («Ese momento», «Te extraño», «Fogo preso», «Fado do lugar-comum», «E se a morte me despisse», «Coração agulha», «Naranjo en flor», «Yo soy María», «Duas luas», «Sem saber» i «Samba em prelúdio»). Però el més interessant va ser la manera de presentar les peces, amb breus introduccions en què presentava els autors de les lletres —poetes i compositors de luxe: Fernando Pessoa, Natália Correia, José Saramago, Vasco Graça Moura, António Lobo Antunes, Armando Manzanero i Amália Rodrigues, entre altres—, de la música o les cantants que havien fet famosa determinada cançó com si fossin clients de l’hotel que ella dirigia. Introduccions farcides de comentaris irònics i bromes, amb moltes interpel·lacions al públic i que va ratllar el surrealisme quan va presentar, al final, els músics que l’acompanyaven.

El punt més emocionant d’aquesta segona part va ser, per a moltes persones del públic, la interpretació d’una cançó que no és a cap dels seus discos: «Rosó». Sí, sí, la nostra «Rosó»: Mísia és filla de mare catalana (tot i parlar en castellà al concert, intercalava frases en català tot sovint; i en el seu segon disc va enregistrar «La gavina», l’havanera de Frederic Sirés que va fer famosa Marina Rossell, que ahir va oferir com a únic bis) i segons va explicar la mare li cantava la cançó per fer-la adormir. Com que la mare era al recital, va aprofitar l’ocasió per cantar la cançó… que no havia interpretat mai i havien assajat aquella mateixa tarda —o això va dir.

El doll de veu que té és impressionant. Una veu greu i en alguns moments trencada que t’arriba ben endins i fa que se’t posi la pell de gallina. No sé quan tornarà, però sí sé que no esperaré deu anys per tornar-la a veure actuar. I mentre, a gaudir dels seus discs.

Technorati tags:

Les presències estranyes, o Els perills de la lectura en diagonal

Scena prima

Comença el dia de manera estranya. Estàs dormint tranquil·lament en casa aliena i de sobte et desvetlla la sensació d’una presència, d’algú que t’observa. Encara als llimbs entre el son i la vigília et sembla que sents un cruixit i que veus un llum que s’apaga. Penses que no hi pot haver ningú i quan t’assegures que estàs despert i que no ha estat un somni t’alces del llit amb cautela i dónes una volta pel pis. No hi ha ningú a l’estudi. Al lavabo tampoc. Ni al menjador. Llavors obres la porta del rebedor per anar cap a la cuina i…

Espera, espera un moment: què has dit que obres? Els records de totes les pel·lícules vistes t’envaeixen el cervell i no pots evitar que una esgarrifança et recorri l’espinada: no tu no havies tancat aquella porta! Tornes a l’habitació sense entendre res, menys després de comprovar que la porta d’entrada al pis és tancada amb clau com l’havies deixada. Et fiques al llit. Qui podria ser? et preguntes. És igual, fos qui fos no sembla que et vulgués mal.

Una hora més tard descobriràs que era la senyora de fer feines que, per aprofitar el dia i pensant que no hi hauria ningú al pis, hi havia anat massa d’hora i, en veure que encara hi havia algú dormint, havia decidit anar-se’n sense fer soroll. O, com diria John Irving, fent el soroll d’algú que intenta no fer-ne.

Scena seconda

Les obres que hi ha a nombrosos punts de la Ciutat dan que qualsevol possible trajecte en línia recta entre dos punts es converteixi en una mena d’espiral laberíntica de desviaments per carrers laterals i trajectes alternatius. Però no pateixes: tens temps de sobra, ho has comprovat nombroses vegades. Has de ser a l’aeroport una hora abans de la sortida de l’avió. La pluja que sembla haver decidit espatllar el començament del sacre pont constitucional es barreja amb la pols i la terra remogudes per les nombroses obres, recobrint l’asfalt d’un fangós revestiment ocre. Finalment desapareixen les retencions i obres i enfiles lleuger el camí cap a l’aeroport.

Tens temps, et diu el morosino, tranquil. Busques la màquina per recollir el bitllet electrònic, tecleges el dni i… què passa, ara? «Facturación cerrada»? No pot ser. Si l’avió no surt fins d’aquí tres quarts d’hora… Espera que ho torno a provar. «Facturación cerrada». Ai, ai, ai. No pot ser. Una altra màquina rebel? La noia del punt d’informació proper et diu que no passa res estrany, que el vol està a punt de sortir. Com pot ser, si falten tres quarts d’hora? Tres quarts d’hora? No senyor: el seu vol surt d’aquí a un quart d’hora. Haurà de resoldre-ho a l’oficina de vendes.

I sí, el vol estava a punt de sortir. Perquè sortia a les 12.15 i no a les 12.45 com creia. Són els perills de la lectura en diagonal.

Salida: Barcelona – Málaga
02 dic, 12:15 Barcelona Apt
02 dic, 13:45 Málaga

Scena terza

— A quina filera ets?
— A la tres, finestra.
— La tres? Si això és business class!
— Ja ho pot ben ser, amb el que m’han clavat pel canvi de bitllet. Espero que almenys no em facin pagar el berenar, com als de la classe turista…

De fons, en el moment d’escriure el post a no sé quants centenars de metres d’alçada, Semiramide, de Rossini.