Arxiu d'etiquetes: Ficcions

Sessió doble

Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

El «nòvio» de la veïna

I ara la senyora vol banyar-se, i jo, au, a comprar. Amb les poques ganes que tinc de sortir al carrer, amb aquest dia que fa… no, si ja m’ho imaginava, plou. I ella ben tranquil·la i calentona a la banyera… encara pujarà una altra vegada el veí de sota a dir que se li ha inundat el lavabo. I la llista no s’acaba mai: sucre, ous, llet, melmelada de préssec, un parell de gasoses…. iogurts amb trossos? Ni pensament, que a mi no m’agraden. Ja que vaig jo a comprar, compraré el que em surti dels nassos. I ara la vella aquesta s’enduu els darrers iogurts de maduixa, la mala pècora! Bé, doncs hauran de ser de plàtan. Quina cua! Sí senyor, sí, passi, vostè que només porta una coseta… qui el va parir. I aquella d’allà, no és de l’escala? Sí, però esclar, no em saludarà, no; tothom deu parlar l’amic de la veïna, però saludar-lo… ni que fons un empestat. Sí senyoreta, vull bosses, que no veu que no porto carret ni res? Si sembla que us triïn… No fotis que plou! El que em faltava! El paraigües a casa, que s’ha de ser burro per sortir un dia així sense el paraigües. En fi, sort que només plovisqueja, vigila de no relliscar que encara prendries mal. Au, ja hi ets. I les claus, on són les claus? No fotis que també te les has deixades? Doncs au, truca, i a veure si la senyora ja ha sortit de la banyera. Que bé que l’ascensor és aquí, puja-hi abans no vingui cap veí. I ara la porta, a veure si puc trucar al timbre sense que em caigui res, només faltaria que fes un escampall d’ous al replà. Ja està. Sí que triga a obrir la maleïda porta!

Quina tarda que porto, renoi. La connexió va a pedals i es talla cada dos per tres, imagina’t que se n’anés en orris, què faríem? Tornar als sobres i als segells, escriure a mà una altra vegada, els fabricants de màquines d’escriure, si en queden, estarien ben contents… i a la biblioteca? Hauríem de tornar a fer els catàlegs manuals, quina feinada, i el préstec manual, creuant fitxes. I tots els recursos electrònics a fer punyetes. Ara torna a anar bé, guaita, el missatge que esperava. Que bo, ja m’agradaria saber escriure així. Respon-li pel gtalk, que aniràs més de pressa. Ostres tu, quin rau-rau, vaig a fer un cafè, però no sé amb què acompanyar-lo… va, una galeta o dues, que si no, després, et queixes que t’engreixes. I ara torna a l’ordinador, a veure què t’ha respost. I l’altre ha actualitzat el blog, a veure què hi diu. No, si al final tindran raó els que diuen que no puc estar lluny de l’ordinador gaire estona, però res, una estoneta més i a llegir, a veure si avanço la novel·la. Sembla que torna a ploure, quin dia! Ja era hora, per això, quina calor i quina xafogor la darrera setmana, no hi ha qui aguanti aquests estius. A veure si ve el fred d’una vegada i… Qui truca, ara? No, les claus no hi són, no se les ha deixades. A veure qui és… maleït espiell, no s’hi veu res. O potser necessito anar a l’oculista. Au, obre, acabaràs abans, deu ser algun veí… i qui és aquest? Però què fa, que se’m ficarà a casa!

— Hola.
— Perdoni?
— Que no és el tercer?
— No, és el segon.
— Em dec haver equivocat al pitjar el botó a l’ascensor. Perdoni.
— No passa res.
— Adéu.
— Adéu.

Quina cara feia quan anava a entrar a casa seva! Deu pensar que sóc un enze, equivocar-me d’aquesta manera!

@unquepassava encara al·lucina: el nòvio de la veïna del pis de dalt s’ha confós i ha estat a punt de ficar-se a casa d’unquepassava #fb

@unquepassava està intentant convertir una anècdota en un apunt pel blog #fb

I ara la senyora vol banyar-se, i jo, au, a comprar. Amb les poques ganes que tinc de sortir al carrer, amb aquest dia que fa… no, si ja m’ho imaginava, plou. I ella ben tranquil·la i calentona a la banyera… encara pujarà una altra vegada el veí de sota a dir que se li ha inundat el lavabo. I la llista no s’acaba mai: sucre, ous, llet, melmelada de préssec, un parell de gasoses…. iogurts amb trossos? Ni pensament, que a mi no m’agraden. Ja que vaig jo a comprar, compraré el que em surti dels nassos. I ara la vella aquesta s’enduu els darrers iogurts de maduixa, la mala pècora! Bé, doncs hauran de ser de plàtan. Quin cua! Sí senyor, sí, passi, vostè que només porta una coseta… qui el va parir. I aquella d’allà, no és de l’escala? Sí, però esclar, no em saludarà, no; tothom deu parlar del nòvio de la veïna, però saludar-lo… ni que fons un empestat. Sí senyoreta, vull bosses, que no veu que no porto carret ni res? Si sembla que us triïn… No fotis que plou! El que em faltava! El paraigües a casa, que s’ha de ser burro per sortir un dia així sense el paraigües. En fi, sort que només plovisqueja, vigila de no relliscar que encara prendries mal. Au, ja hi ets. I les claus, on són les claus? No fotis que també te les has deixades? Doncs au, truca, i a veure si la senyora ja ha sortit de la banyera. Que bé que l’ascensor és aquí, puja-hi abans no vingui cap veí. I ara la porta, a veure si puc trucar al timbre sense que em caigui res, només faltaria que fes un escampall d’ous al replà. Ja està. Sí que triga a obrir la maleïda porta!

Quina tarda que porto, renoi. La connexió va a pedals i es talla cada dos per tres, imagina’t que se n’anés en orris, què faríem? Tornar als sobres i als segells, escriure a mà una altra vegada, els fabricants de màquines d’escriure, si en queden, estarien ben contents… i a la biblioteca? Hauríem de tornar a fer els catàlegs manuals, quina feinada, i el préstec manual, creuant fitxes. I tots els recursos electrònics a fer punyetes. Ara torna a anar bé, guaita, el missatge que esperava. Que bo, ja m’agradaria saber escriure així. Respon-li pel gtalk, que aniràs més de pressa. Ostres tu, quin rau-rau, vaig a fer un cafè, però no sé amb què acompanyar-lo… va, una galeta o dues, que si no, després, et queixes que t’engreixes. I ara torna a l’ordinador, a veure què t’ha respost. I l’altre ha actualitzat el blog, a veure què hi diu. No, si al final tindran raó els que diuen que no puc estar lluny de l’ordinador gaire estona, però res, una estoneta més i a llegir, a veure si avanço la novel·la. Sembla que torna a ploure, quin dia! Ja era hora, per això, quina calor i quina xafogor la darrera setmana, no hi ha qui aguanti aquests estius. A veure si ve el fred d’una vegada i… Qui truca, ara? No, les claus no hi són, no se les ha deixades. A veure qui és… maleït espiell, no s’hi veu res. O potser necessito anar a l’oculista. Au, obre, acabaràs abans, deu ser algun veí… i qui és aquest? Però què fa, que se’m ficarà a casa!

Hola.

Perdoni?

Que no és el tercer?

No, és el segon.

Em dec haver equivocat al pitjar el botó a l’ascensor.

No passa res.

Adéu.

Adéu.

Quina cara feia quan anava a entrar a casa seva! Deu pensar que sóc un enze, equivocar-me d’aquesta manera!

@unquepassava encara al·lucina: el nòvio de la veïna del pis de dalt s’ha confós i ha estat a punt de ficar-se a casa d’unquepassava #fb

@unquepassava està intentant convertir una anècdota en un apunt pel blog #fb

Prepuntual i les enceradores

Temps era temps que sempre feia molt tard. Fixeu-vos en el matís: no era només que fes tard, no, feia molt tard. I no hi havia res al món que pogués fer per evitar-ho: per tard que se’m fes, sempre sorgia algun obstacle que m’impedia de sortir a temps de casa. En aquell temps, a més, no hi havia mòbils, de manera que si feies tard no podies avisar les persones que t’esperaven: les obligaves a esperar-te, a confiar que arribaries; com a molt, si trigaves molt, hom cercava una cabina i telefonava a casa del tardà per confirmar que no s’hagués oblidat de la cita. Si ho era, de tardà, que fins i tot em posaren al diccionari com a exemple per il·lustrar la definició del mot. Arribar tard provocava un allau de retrets i males cares, i de mica en mica vaig anar canviant: d’arribar sempre a misses dites vaig aconseguir arribar a l’hora en punt… però l’impuls del canvi era tan fort que que no vaig poder aturar-lo i vaig passar a ser prepuntual. No, no cerqueu el mot al Diccionari, no hi és: podríem dir que prepuntual és qui arriba sempre abans. I, és clar, no podia ser altrament: no una mica abans, no, molt abans.

De ser esperat vaig passar a ser qui espera i vaig haver de desenvolupar tot de mecanismes per fer passar el temps. Perquè arribar abans d’hora tampoc no serveix de gaire, perquè «els altres» arriben a l’hora o arriben tard, i llavors has d’esperar. I hi ha esperes que es fan molt llargues. Portar sempre un llibre al damunt és un d’aquests mecanismes; i si no en portes, segur que hi ha a prop alguna llibreria. O una cafeteria. O totes dues coses, juntes o per separat. També pot passar, si hom és una mica oblidós, que arribi a pensar que la cita no era aquell dia, a aquella hora o en aquell lloc. O que arribi a la feina abans que l’encarregat d’obrir les portes i li passi el que m’ha passat aquest matí…

Que en ple mes d’agost hom arribi a la feina abans d’hora malgrat la reducció de freqüència del transport públic té mèrit, i en tindria més si hom no fos prepuntual. Però el cas és que vint minuts abans de l’hora d’inici de la jornada laboral, jo ja havia arribat. Però la porta de l’edifici del complex de la Institució on hi ha el rellotge de marcatge era tancada. Com que no em venia de gust anar a la biblioteca i sortir-ne més tard per fitxar, m’he dirigit a l’edifici principal del complex. Era obert, sí, i les senyores de la neteja hi feinejaven motxo amunt motxo avall. Jo que hi entro, que dic bon dia i quan poso el primer peu sobre la rajola les dues senyores han cridat alhora mentre alçaven els motxos davant meu: «Som les servidores del Motxo Secret, que és l’amo de la Cera d’Encerar. No pots passar. No et servirà de res la CDU, friqui dels llibres. Torna a la biblioteca. No pots passar!»… D’acord, no ha estat ben bé així: només m’han mirat i han dit «Noooooo!». I així em trobava: entre la porta tancada de l’Annex i l ‘amenaça de les enceradores. Només quedava un camí, un camí que no volia agafar: el passadís del iuiu.

Sóc un home amb un trauma, terme que dessigna una «pertorbació neuropsíquica produïda per un esdeveniment o experiència, físic o psíquic» (no ho dic jo, que ho diu El Diccionari). Sempre m’ha agradat més veure jugar a videojocs que jugar-hi, i així em vaig convertir en el copilot del Germà Petit quan jugava. I a què jugava el Germà Petit? A coses com Final Fantasy o Resident Evil. Sí, Resident Evil: zombis a dojo en passadissos fantasmals. Des de llavors que determinats passadissos de determinades institucions em fan pensar automàticament en zombis i sang a raig. Com el passadís en qüestió, un humil passadís d’aulari guarnit amb dutxes de seguretat cada ics metres. Un passadís buit i amb una il·luminació tirant a tènue. Amb columnes i armaris darreres els quals pot haver-hi algú o quelcom amagat. Amb portes que no se sap ben bé on porten. A un laboratori secret ple de zombis assedegats de sang humana? A una sala de columnes plena d’orcs afamats de carn humana? Però era l’únic camí…

El final del passadís sempre acostuma a ser menys terrible del que hom temia: no hi ha bessones vestides amb davantalets de quadres ni nens en tricicle ni portes amb lletres marcades; només un vestíbul, una escala que baixa a profunditats desconegudes i que puja al vestíbul principal, on hi ha El Rellotge de Marcatge. Hom emprèn l’ascens, confiat que no apareixerà cap enceradora armada de motxo i galleda que el faci tornar enrere; obre la cremallera de la bossa, treu la targeta de marcatge, arriba al rellotge, mira a una banda, mira a l’altra i… fitxa! Cony, què fas, que no veus que això és la Visa! Guarda la visa, treu la targeta de marcatge, fitxa i corre escales avall i passadís del iuiu enllà. I un cop a la biblioteca respira tranquil: ja és fora de perill.

Plany del llibre abandonat

Ei, ei, ei! Es pot saber què fas? Sí, sí, ja ho veig que em retornes al prestatge… però si encara no m’has llegit! Què vol dir, que fa molts dies que em carregues, que no t’enganxo? No sóc pas un pot de pega, jo, ni una farda… No m’ho pots fer això, no. Si ni tan sols em poses al prestatge de la Pila! Què vol dir que no saps si em llegiràs? Per això em vas triar, em vas obrir, m’has portat d’aquí a allà durant tants de dies? Per dir-me que no em vols, que no et satisfaig ni t’entretinc? Per posar-me entre llibres que ni recordes que tens, al primer espai buit que has trobat? T’hauria de caure la cara de vergonya… que no? Que res no t’obliga a acabar de llegir un llibre que no t’agrada? Doncs quina justificació… i no em citis Pennac, si us plau, que ja me’l sé de memòria. Què farà ara Katarina? No ho vols saber? No t’encurioseix saber si anirà a la romeria? No, ja veig que no. No tens cor…

Espera, espera! En aquest prestatge, em posaràs? I si no caic bé als altres? I si ells no em cauen bé a mi? Per què no em deixes triar, digues… preferiria anar al del costat. Que no cola? Que no em posaràs a la Pila? Sí, que et recordaràs de mi… ha! Està bé, està bé… no remugo més. No, aquest prestatge ja m’està bé… el de baix de tot no, que només hi ha rampoines…

Em deixes veure què llegiràs? Alguna llarga novel·la plena de fets emocionants i poderoses reflexions sobre la vida l’amor i la mort, suposo? Una cosa ben densa, que… «t’enganxi», no? No t’enfadis, si us plau, només feia broma. Així que llegiràs… què és això?!?!? Aquest rave? Aquesta poca cosa que no deu tenir ni dues-centes pàgines? No tens cor, no.

PD. Sembla que hi ha problemes a can Librarything i els enllaços porten a la pàgina principal, en lloc de portar als llibres. No hauria de ser així, però de moment, i con a solució provisional, sapigueu que l’enllaç de Katarina porta al llibre de l’escriptor eslovè Drago Jan?ar Katarina, el paó i el jesuïta, i l’enllaç següent al llibre d’Alan Bennet Una lectora poc corrent.

De la finestra estant (voyeurisme urbà)

Descorro la cortina perquè entri un xic de llum. Just al davant, a l’altra banda del carrer, en un balcó de més amunt un home. Mossega una fruita i mastega lentament mentre observa a banda i banda el tràfec matiner. De sobte, alguna cosa li crida l’atenció: a baix, per la vorera, un home que escridassa una presència absent mentre amb les mans espanta quelcom que ell només veu. Camina fent tentines i per poc que no empeny la dona grassa que cada dematí, feixuga, surt a passejar el gos —no sé si us ha passat, en veure un gos i l’amo, que tot sovint no saps qui és que passeja qui, si l’home l’animal o si l’animal l’home. Com pot ella l’esquiva i segueix el seu camí, llançant esguards enrere per veure l’home aquell. Però aquest no se n’adona, ni tampoc no veu l’ensurt de la fornera que a la porta del forn fuma una cigarreta i la llança i torna endins corrent quan l’home se li atansa, braços amunt i escridassant el vent. Quan ha passat, ella torna a sortir, però ara no està sola: s’ha fet acompanyar per una altra fornera, que mira enriolada el maldestre caminar de l’home. I ell, amb passes insegures, ja tomba el xamfrà i es perd de vista carrer avall. I les forneres entren per atendre els clients, la dona grassa torna a mirar endavant, l’home del balcó se’n torna cap a dins, jo corro la cortina, cansat de tanta llum.

Fi de la funció.

I. Quan hi penso, em sembla que tot va ser un som…

I.

Quan hi penso, em sembla que tot va ser un somni. Era una altra època, de blau per als nens i rosa per a les nenes, de televisors en blanc i negre i només dos canals. En aquells temps vivíem en pau, i els nens jugaven amb uns i altres sense fer gaire distincions. Vivíem en una pau relativa, cadascun de nosaltres acomplint la nostra missió en els jocs infantils. Però aquella època daurada, aquella arcàdia, estava condemnada, però nosaltres, de tant orgullosos com érem, no vam saber preveure la fi, i vam deixar entrar al nostre món, amb els braços oberts, el nostre enemic.

II.

Vaig néixer cap a 1977. Pertanyo a la segona generació de la meva espècie, que per poc no va ser l’última. Els meus avantpassats eren una mica diferents a nosaltres, però això no ens amoïnava. Tanmateix, nosaltres vivíem una mica aïllats, i tampoc no estàvem gaire al dia de la presència o absència dels altres. Érem dos. Ell era militar, del cos d’operacions especials; jo, era astronauta. Recordo l’horrible accident que li va costar un peu, i com des de llavors ja no podia sortir tan sovint com abans. De mica en mica el van anar deixant de banda, i un dia, simplement, ja no hi era. S’havien desfet d’ell, i només en quedà el seu uniforme (el que porto jo ara, estripat i vell, després d’haver perdut el meu). Quan es van desfer d’ell, m’hauria d’haver imaginat que alguna cosa no anava a l’hora, perquè llavors tampoc recorrien gaire a mi, i si a aquells petits invasors…

III.

No recordo exactament quin dia va ser, però un matí ja no em van deixar sortir. Sentia els sorolls a fora, dels jocs i les rialles, però jo era tancat amb alguns dels meus primers companys de joc, mentre aquells petits monstres ocupaven tot l’espai que abans ens havia pertangut. La vida esdevingué trista i fosca, polsegosa i avorrida. Gairebé mai vèiem la llum del sol. Trobava a faltar el meu amic, les pertinences del qual tenia allà a l’abast de la mà. Tenia por. Vaig arribar a desitjar córrer la seva mateixa sort.

IV.

I llavors, un dia, la llum tornà a envair-ho tot. Algú em subjectava suaument, perquè després de tants anys les meves articulacions amb prou feines podien aguantar-me, i em mirava amb tristesa. Primer no el vaig reconèixer; em va costar descobrir en aquelles faccions adultes l’infant que tant havia jugat amb mi anys abans. «També et desfaràs d’aquest, no?», va dir una veu. Però per la manera com em mirava, vaig saber que no es desfaria de mi.

Em va costar entendre què havia passat. Encara ara hi penso i no ho acabo de veure clar. Però en aquells anys de foscor, l’imperi dels petits invasors havia anar minvant a mesura que canviava el nostre petit amo. Fins i tot ells, tan poderosos, que havien aconseguit arraconar els primers a l’oblit, jeien dins d’una gran capsa, amb tots els seus complements, animals de companyia, cases i mitjans de locomoció. I encara hi segueixen. Però a mi em va rescatar, i ara visc en un prestatge, prop del meu amo, sense por del futur.

Dramatis personae

Narrador: Madelman, model R. 1070
L’amic: Madelman, model R. 1210
Els uns: Geyperman
Els altres: Airgamboys
Els petits invasors: Clicks de Famóbil.

De fons, Péctor, la cacatua dels veïns, dient el seu cent cinquantatresè holaaa.