Arxiu d'etiquetes: Felicity Lott

L’ària del diumenge: «Duetto buffo di due gatti» (Felicity Lott & Ann Murray)

Que no, que no tot és seriós o dramàtic a l’òpera. Que també hi ha moments per riure una estona. I encara que el duet d’aquest diumenge no pertanyi a cap òpera, no hi ha dubte que permet qui l’interpreta passar i fer passar una bona estona. I si no, mireu i escolteu la soprano Felicity Lott (que farà un recital al Liceu la propera temporada) i la mezzosoprano Ann Murray barallant-se com gates per un ram de flors…

http://www.youtube.com/watch?v=rp0D8qWyVHo

(vídeo pujat per felipecunha).

I per si no n’heu tingut prou, dues versions més: Montserrat Caballé acompanyada per Montserrat Martí i per Concha Velasco.

Felicity Lott al Liceu

La soprano anglesa Felicity Lott oferí un recital dimecres passat al Liceu, dins de la programació de la temporada 2007-2008, titulat «Dones caigudes, esposes virtuoses». Com diu Nona Arola i Vera al text del programa,

ens convida una passejada de la mà de dones que, per un motiu o altre, han despertat la inspiració de compositors molt diversos. No som pas, doncs, davant un programa estructurat per estils o èpoques, sinó per arguments i continguts literaris.

I és així. El recital va ser un viatge per el temps i l’espai de la mà de la soprano per mitjà de cançons que explicaven, en la veu d’una dona o no, diferents aspectes de les vides de dones, reals o imaginàries, que han poblat la música occidental des del segle xviii al xx. Així vam poder sentir cançons de Haydn i Mozart, al costat d’altres de Brahms i Schumann, i d’altres de Kurt Weill i Noel Coward, per esmentar-ne només alguns dels més coneguts.

El recital començà amb una cançó de Kurt Weill amb text de Bertolt Brecht, Nanna’s Lied, en què una dona explica com va acabar exercint la prostitució, per saltar cap a Haydn immediatament. Si destaco el començament és perquè em va cridar força l’atenció sentir aquesta cançó en una cantant d’òpera, després d’haver-la sentit sempre en la veu d’Ute Lemper, però sobretot perquè associo sempre les cançons de Brecht i Weill amb Lotte Lenya, ja que les vaig conèixer en un enregistrament fet per aquesta cantant austríaca —força oblidada, em sembla, tot i que potser molts la recordareu com l’exagent del KGB Rosa Klebb de la pel·lícula de James Bond Des de Rússia amb amor. Algunes de les cançons de Brecht i Weill també les ha cantades Marc Almond, com Surabaya Johnny.

Tornant al recital, la primera part va començar i va acabar amb cançons de Kurt Weill, passant per Haydn, Mozart, Schumann, Brahms, Hugo Wolf, Richard Strauss, Herbert Hughes, Arthur Bliss i l’arranjament d’una cançó popular fet per Benjamin Britten. En aquesta primera part ja es va notar la voluntat de la cantant d’oferir no només un recital de cançó, sinó una actuació més aviat de cabaret a la manera de Lemper, cantant i actuant d’acord amb els personatges que protagonitzaven les cançons, sobretot en les cançons més còmiques. La vis còmica, per anomenar-la d’alguna manera, de la cantant es va fer palesa a la segona part del recital, sobretot en les cançons de Noël Coward, Francis Poulenc i Murray Grand, en què va aconseguir arrencar més d’una riallada del públic. A l’entreacte s’havia anunciat que la soprano patia una faringitis —cosa que no m’estranya gens, atès el fred que feia al teatre—, però això no es va notar gaire durant la segona part del recital; potser només al final, en què només va oferir un bis (una altra cançó arranjada per Benjamin Britten).

No és però el tipus de recital adient per una sala com la del Liceu; possiblement hauria estat encara millor al Foyer, però tot i això Felicity Lott va connectar amb el públic i va oferir un recital prou càlid com per fer oblidar la gelor de l’aire condicionat.

En Roger Alier corria per allà, també, i a la seva crítica (apareguda a La Vanguardia del 12 d’octubre, a la pàgina 43) destaca que Felicity Lott és «una perfecta combinación de cantante y actriz y muchas más cosas […] ágil, elegante y eminentemente comunicativa […]» i que «aunque no es una artista de exhibiciones vocales, sino de elegancia y matices, aunque no dejó de interpretar algunas canciones de complicadas exigencias». Una de les quals era, em sembla, el bis de Britten que va oferir.

 

Technorati Tags: