Arxiu d'etiquetes: Ewa Podles

Nits d’òpera, 70: Pikovaia dama, de P. I. Txaikovski


(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)

(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)

Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.


(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.


(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.


(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)

L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.


(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)

Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Ewa Pod łes i Andreas Scholl)

La primera sèrie de l’ària del diumenge acabava amb la veu femenina més greu, la contralto, amb la polonesa Ewa Podłes. La mateixa ària, «Un voce poco fa», l’havíem sentida amb tres veus diferents: soprano, mezzosoprano i contralto; que una peça escrita per a una veu determinada acabés cantada per altres veus semblants no és estrany a l’òpera i el cas més típic és segurament el dels castrats,¹ la veu dels quals no té equivalent actualment i els seus papers acostumen a ser cantants per contraltos o mezzosopranos, i més modernament per contratenors.² De contratenors n’hi ha molts, i com en totes les veus, cadascú té les seves preferències: per aquests verals preferim Andreas Scholl i David Daniels, exactament en aquest ordre, tot i que n’hi ha molts d’altres dels quals en salvaríem algun.

Avui i el proper diumenge escoltarem l’ària «Cara sposa» de l’òpera Rinaldo de Georg Friedrich Händel, del qual enguany se celebra el 250è aniversari de la seva mort.  Avui, amb Ewa Podłes i Andreas Scholl.

http://www.youtube.com/watch?v=p-svi2L03uY

Enllaços relacionats:

Notes:

1. «Els castrati no eren més que homes que, de natural, podien cantar amb una veu semblant a la de la dona i que, per tant, podien cantar sense problemes les filigranes i els aguts que feien les sopranos i les mezzosopranos, amb la potència i la capacitat toràcica pròpia del gènere masculí. Això sí, per aconseguir aquesta veu tan especial era necessari que, essent nens, els fessin una petit operació que consistia a tallar la via d’unió entre els testicles i el cos». A: Marcel Gorgori; Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 226. Vegeu també: «Castrato» [en] a la Wikipedia.

2. «La veu de contratenor és un tipus de veu del tot artificial, creada a partir dels anys cinquanta, per a fer front als papers d’òpera i música religiosa que originàriament havient estat pensats per als castratti. És una veu que consisteix en l’emissió d’una mena de falset entrenat, al qual, a través d’una tècnica específica, s’aconsegueix donar una certa potència i una certa sonoritat que, sense ser-ho de cap manera, vol recordar la mena de so que aconseguien els castrats». Ibid., p. 224-225. També: «Countertenor» [en] a la Wikipedia.

L’ària del diumenge: «Una voce poco fa» (Cecilia Bartoli i Ewa Podłes)

Per acabar aquesta serie dedicada a «Una voce poco fa» d’Il barbiere di Siviglia, he buscat les interpretacions de dues cantants que m’agraden força: la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli i la contralto polonesa Ewa Pod?es, amb qui tanco aquest primer cicle rossinià. D’aquesta manera, també, haurem pogut veure com sona el paper en tres veus femenines diferents. Doncs bé, prou xerrameca i més música:


La primera pujada a Youtube per checholalo i la segona per trrill. I jo les vaig recollint a unquepassava.

Actualitzat l’1 d’abril de 2010.

Nits d’Òpera, XLVIII: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Ildebrando d’Arcangelo, imatge de IMG Artists

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nits d’Òpera, XXVI: La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli

O, Ironies de la vida: «Il mio nome è la Vendetta / amo l’uomo che tu ami» (la Gioconda a Laura, segon acte, escena setena).

Caldria preguntar al «respectable públic» que ja en un dels entreactes va començar a escridassar el director de l’orquestra per què ho feia, ja que diria que va ser l’únic que cridava. Si ens ho expliqués, potser els més llecs en la matèria, els que no vam sentir res estrany o discordant, sabríem a què aternir-nos.

Perquè la resta de públic semblàvem més aviat impressionats —jo almenys ho estava— pel conjunt de veus que hi havia sobre l’escenari a la representació de La Gioconda de dijous. Qui és la Gioconda? És una dona veneciana pobra que canta pels carrers per guanyar-se la vida, acompanyada de la seva resadora mare cega —anomenada, en un gran esforç d’imaginació, la Cieca. Barnaba, confident del cap de la Inquisició, està enamorat de la Gioconda, que està enamorada d’Enzo —un príncep dàlmata— que està enamorat de Laura, muller del cap de la Inquisició, Alvise. Per aconseguir la Gioconda, Barnaba decideix para una trampa a Enzo i Laura, i segrestar la Cieca, després d’un intent de fer-la cremar per bruixa frustrat per Laura. La Gioconda salva Laura, que pot fugir de Venècia amb Enzo, i se suicida per no haver d’anar a parar a les mans de Barnaba, amb qui havia fet un pacte per alliberar Enzo de les masmorres d’Alvise. És a dir, que la Gioconda fa el préssec, perquè hauria d’haver viscut per venjar-se de Barnaba i de la bruixa que li ha pres l’amor de la seva vida. Però és clar, llavors en lloc d’una òpera tindríem una d’aquestes telenovel·les que tan d’èxit tenen a televisió i no és el cas.

La soprano Deborah Voight interpreta el paper de Gioconda i és una delícia sentir-la cantar, encara que en alguns moments canti massa fredament per un personatge tan intens. Elisabetta Fiorillo fa una Laura molt més emotiva que la Gioconda de Voight, però no pas menys brillant: el duet que canten al segon acte va ser impressionant. Ara, per impressionant, Ewa Podles, en el paper de la mare cega: les seves intervencions van aconseguir que se’m posés la pell de gallina. Carlo Guelfi va fer un Barnaba potent i brillantment dolent. I el més fluixet va ser Richard Margison en el paper d’Enzo… bé, és injust dir que va ser fluixet perquè va cantar molt bé, però el final de «Cielo e mar» al segon acte li va sortir una mica escanyat, i hom té tendència a quedar-se amb l’últim error… I el cor, com sempre, potent.

Però segurament el millor moment de la nit va ser la Dansa de les hores, interpretada per Letizia Giuliani i Ángel Corella com a solistes. Ella, que va ballar amb els pits descoberts ballava molt bé; ell… ell… jo en vull un com ell per Reis! Quin cos, quina manera de ballar, quin «de tot»… En veure’l vaig entendre perquè la senyora que seia al meu costat em deia que li interessava molt veure’l… coi, i a mi! I quan Corella acabà de ballar, la senyora, tan senyora ella, es va fer un fort de cridar-li bravo, bravo!

I, per acabar, una mica de crítica. Estem acostumant-nos a les escenografies minimalistes, amb pocs elements escènics i poc color, que estan tan de moda, però n’hi ha de millors i de pitjors. La de La Gioconda no és lletja, perquè encara que només consisteixi en unes estructures grises de ponts i canals per on passen góndoles, tot gris, o una escala amplíssima que fa de palau, tot gris, és Venècia. Ara, el que no pot ser de cap manera és que no es vigili que el públic no pugui veure què hi ha darrere de les escenografies. M’explico: tots sabem que és tot artifici, i que les góndoles no són góndoles, ni el vaixell d’Enzo és al mar, però caldria que els responsables del Gran Teatre de Liceu s’asseguressin que el públic no pugui veure els mecanismes que fan que les góndoles es moguin dins dels falsos canals; que no pugui veure els actors i els membres del cor als laterals de l’escenari esperant per sortit; que no pugui veure els tramoistes —si encara se’n diu així— dintre dels falsos canals o pels laterals; que no pugui veure el cor i el seu director al fons de l’escenari; ni el monitor per on segueixen què passa al davant; ni una d’aquelles tanques metàl·liques grogues que veiem sovint a les obres i que hi havia para allà dins… Doncs bé, tot això, era perfectament visible des de gairebé qualsevol punt del teatre… per sobre del primer pis, és clar.

Fauna liceista

Pensament espontani d’Un que passava a l’entreacte: qui coi li ha dit a aquest paio que els pantalons de color rosa són elegants?

Un que passava: Doncs sí, avui el protagonista de la fauna no és l’espavilat que es va asseure a la butaca de la senyora del Meu Veí de Butaca (MVB) sense ni preguntar si estava ocupada, ni la senyora corelliana i el seu senyor marit —la cara que feia el pobre davant els excessos declamatius que ella va dedicar al ballarí seminu—, sinó el mateix Un que passava, que després de gairebé quatre anys de coincidir amb ell va tenir una veritable conversa amb l’MVB, una conversa que va anar més enllà del «bona nit», «passi», «gràcies» habituals.

Actualització 22 d’octubre de 2005: com indica en Francesc als comentaris, Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata, sinó genovès. Es fa passar per dàlmata, però, per poder entrar a Venècia.

PD completament fora de tema: als que feu servir els Catapings, hi veieu el meu avís d’actualització? Jo fa temps que no el veig, i els administradors de l’invent no han respost cap dels missatges que els he enviat preguntant què passa.