Arxiu d'etiquetes: Eugen d’Albert

Nits d’Òpera, LV: Tiefland, d’Eugen d’Albert

Fotografia d'Antoni Bofill

Tot i que la temporada 2008-2009 del Gran Teatre del Liceu va començar ja fa dies amb dos espectacles de dansa (el Ballet de São Paulo i la companyia de Pina Bausch), la temporada d’òpera no ha començat fins fa quatre dies, com aquell qui diu. I ho ha fet amb un títol que ha generat molta expectació i diversitat d’opinions un cop vist: Tiefland, d’Eugen d’Albert. Per començar, perquè Tiefland és ni més ni menys l’adaptació operística d’una de les obres més famoses del teatre clàssic català, Terra baixa, d’Àngel Guimerà, un escriptor les obres del qual van tenir força fortuna dins i fora del nostre país. És, a més, l’única òpera del compositor alemany que es manté en cartell habitualment, encara que al Liceu feia trenta-sis anys que es va programar per darrera vegada —i alguns es preguntaven si valia la pena reposar aquest títol. També s’ha dit i repetit que la directora de cinema alemanya Leni Riefenstahl en va fer una versió cinematogràfica en què féu el paper de Marta —i no s’ha oblidat afegir que a Hitler li agradava l’obra d’Albert, com si això tingués algun efecte sobre dues obres anteriors a l’home. I per acabar-ho d’adobar, una posada en escena que fugia de l’ambient rural i incorporava algun element futurista que ha provocat que més d’un espectador es trenqués la closca intentant esbrinar què significava «allò» que veia dalt l’escenari.

Però anem a pams. El text del llibret és gairebé idèntic al text de Terra baixa: manté les escenes clau per entendre què passa i per conèixer els personatges, encara que els canviï els noms —en Manelic es converteix en Pedro, Sebastià es converteix en Sebastiano,  Tomàs en Tommaso, i Xeixa en Moruccio. De fet, és tan fidel com per tenir la sensació d’estar veient una Terra baixa cantada. És una obra bonica, gens avorrida, amb moments de gran subtilesa; servida excel·lentment per bones veus: Peter Seiffert (Pedro), Alan Titus (Sebastiano), Alfred Reiter (Tommaso), Valeriy Murga (Moruccio) i Juanita Lascarro (Nuri). Deixo pel final Petra Maria Schnitzer, soprano que m’agrada però que vaig trobar una mica inexpressiva; potser li faltava una mica més de dramatisme en alguns moments (en Joaquim ho deia també, o sigui que deu ser una característica de la cantant i no un fet puntual) i afinar una mica més els aguts, que ahir li van grinyolar una mica.

I anem a la posada en escena. Al final algú m’acusarà d’incoherent: unes vegades crítico que es canviï l’època de l’acció original, d’altres ho lloo. En aquest cas, traslladar l’acció de l’obra del molí a les oficines de la fàbrica pot passar, perquè es manté la idea del text i aquesta és coherent amb l’entorn (l’amo Sebastià reconvertit en amo o gerent de la fàbrica, la molinera Marta reconvertida en secretària; o no n’hem sentit parlar mai, d’abusos comesos per caps sobre les seves secretàries?). L’exageració dels personatges de Pepa, Antònia i Rosalia crec que reflecteix força bé el caràcter original de les tres dones, tafaneres i malèvoles (encara que a l’obra de teatre en certa manera es redimeixen i en l’òpera no). Però el que no té ni cap ni peus és el pròleg: una mena de fàbrica d’androides on Sebastiano va a «cercar» en Pedro. La idea, en si, no és dolenta: jo ho interpreto com una metàfora del poder. Igual que l’ésser humà exerciria el seu poder sobre l’androide, Sebastiano l’exerceix sobre Pedro, un ésser «pur» incapaç de concebre el mal, l’enveja, etc. Però el resultat és nefast perquè no té cap relació amb la resta de l’obra, excepte que al final tornen a aparèixer els tubs on hi havia els «androides» (moment de revelació per la veïna de butaca, que va dir: «Ja ho entenc, són els tubs de teletransportació d’Star Trek!» —i no n’hi havia per menys: davant una cosa incomprensible, qualsevol explicació és bona), no dóna cap pista per entendre quina relació pot tenir amb el text, ni en el molí hi ha cap element futurista que el lligui amb l’escenari del pròleg.

Fora això, em va agradar. Musicalment, vocalment i la posada en escena. I espero no haver d’esperar trenta-sis anys per tornar-la a veure al Liceu.

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada: