Arxiu d'etiquetes: estiu

La citació: Mercè Boixareu (2)

No hi ha cap composició dedicada a l’estudi a l’estiu, el temps del sol i de la llum, de la calor i dels fruits, com tampoc no hi havia cap composició concebuda en el temps del migdia. […] I és que la vida de Màrius Torres no va tenir estiu. Va passar de l’esclat joiós d’una primavera, tot just començada, a una tardor de quasi set anys.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta,  1968. P. 91-92.

Tots els busos que baixen per Balmes

A l’estiu, tota cuca viu, diuen; però a Barcelona a l’estiu el que està més viu són les obres. Obres per tot arreu, a tots els barris. I no, no és cosa d’ara d’aquests plans del govern per revifar l’economia, no: la culpa la tenen els Jocs Olímpics. Sí, els Jocs Olímpics, aquells, els mítics: des que el senyor Samaranch digué allò de «à la ville de Barcelona», que les obres no s’han aturat. Han aparegut barris sencers, places noves i avingudes, han desaparegut edificis i carrers, com un allau sense aturador les obres continuen i continuen com si als treballadors els haguessin posat les piles aquelles del conillet rosa.

I tard o d’hora li tocava al carrer Balmes: aquest estiu, per ser més exactes. Que si li eixamplem les voreres, que si hi plantem arbres (això de l’arbrat viari que tan li agrada a l’Ajuntament que em perdonin però ho trobo una collonada: tan difícil era dir «els arbres dels carrers»: no, ells reguen l’arbrat viari i poden l’arbrat viari; arribarà el dia que els nens de ciutat, tan llestos ells, aniran a la muntanya i diran: «goita, sí que n’hi ha d’arbrat viari al bosc!»)… però on era? Ah, sí, al carrer Balmes: i a tot això cal afegir-hi les obres de l’intercanviador de la Diagonal, que comencen a semblar les obres de la Sagrada Família, que tots sabem quan van començar però ningú no sap quan acabaran. Que si és per millorar, no hi tinc res en contra, de les obres ni de les molèsties que causen.

Però les obres tenen efectes secundaris curiosos: agafar qualsevol dels autobusos que baixen per Balmes és com una rifa, un viatge a l’aventura que no saps mai on et portarà. Que si un dia el 7 passa Balmes de llarg i baixa per Passeig de Gràcia, que si el 67 i el 68 es dediquen a baixar per Muntaner en lloc de fer-ho per Balmes, que si un dia la parada de sempre ja no hi és i en tens una de nova uns metres més amunt, a pocs metres de la parada anterior… I això, que ni a can TMB ho saben, sense un trist anunci a l’autobús per avisar-te.

En fi, que ja ni et pots abstraure llegint perquè no saps on aniràs a parar si et descuides una mica.

(I si algú fos tan amable d’explicar-me per què s’està asfaltant de nou un tros de carrer que segurament d’aquí uns dies tornaran a rebentar, que ho faci, que jo no hi trobo l’explicació…).

Fa olor de cap de setmana

No ho dic jo, ho ha dit Daniel Gil al Twiter: i jo li replico que també fa olor de vacances, perquè avui comencen les vacances. Sí, alguns de vosaltres sabeu que ja n’he fet una part; ara bé, han estat unes vacances dedicades a anar a classe. Les properes no, que penso passar-me el dia fent pànxing i gratant-me la panxa. Continuaré apareixent pel món virtual, perquè aquest any les vacances són casolanes i serà difícil ignorar els cants de sirena que provenen de l’ordinador.

I dit això, només queda desitjar als que feu vacances, molt bones vacances; i als que ja les hagueu fetes, demanar-vos que ens cuideu la paradeta i que no deixeu que el món s’enfonsi.

La magdalena famosa

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m’aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d’una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s’escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l’oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l’aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t’hi acostes emmudeixen —a l’igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n’ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se’n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d’una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d’aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n’hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s’ha després del sostre, el rastre d’una foguera que l’any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d’un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d’una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t’ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.

Mandra estival

Malgrat el lleuger descens de la temperatura dels darrers dies, com tots els anys m’ateny la mandra estival. Aquest anar arrossegant-se d’una ombra a una altra, d’una frescor a una altra, només per deixar-se caure al sofà o en una cadira a la terrassa d’un bar per no fer res, absolutament res. Només mandrejar i veure passar la vida al teu voltant, encara apressada i sorollosa, i desitjosa de repòs. Són dies que l’activitat més plaent és la menys activa físicament, que la calor i la humitat abalteixen i et converteixen en una font de suors. Encara que sembli mentida, molts nascuts a l’estiu enyorem el fred des del primer dia que comença a fer calor i a l’estiu preferim, paradoxalment, «hivernar».

I potser per tot això el blog no s’actualitza, potser per això la pila de lectures pendents va disminuint ràpidament. Però encara som per aquí i no tancarem la paradeta fins el mateix dia de marxar de vacances.

Llevar-se a les vuit estant de vacances hauria d’estar prohibit per la Constitució

Avui a les vuit he fet un salt i he sortit del llit. M’he posat el barnús, i sense posar-me les ulleres ni res he baixat a l’estudi, he encès l’ordinador i he fet la repassada matinera de correu electrònic i bitàcoles. Tot jo era pura energia que maldava per sortir enfora en mil formes diferents: un parell de textos inspirats pel text que va escriure Fernando Siles ahir a Deakialli (i que haurien justificat que m’hagi posat a la seva llista); un altre sobre qui no em telefona quan ho ha de fer, i em sorprèn telefonant-me l’endemà de tornar de vacances; estudiar una mica per a l’examen que tinc d’aquí a poc; preparar una mena d’índex amb els textos de la bitàcola que es poden acollir a alguna categoria temàtica i que seria una mena de complement al sistema d’arxius de Blogger i del cercador que he posat (gràcies a aquest text de Not a pretty girl, «Mi Gúgel y otras cosas de querer poder»*); avançar amb el disseny d’una pàgina on posaré els punts de llibre que tinc…

Encara ple d’energia he pujat a dutxar-me i a afaitar-me, he esmorzat, he llegit el diari, he fet els llits… i he tornar a l’estudi amb la ferma voluntat d’aprofitar el matí. I què he fet? Doncs començar-ho tot i no acabar res, perquè a la mandra que anava creixent a mesura que el dia es feia més calorós s’hi ha afegit la segona part de la trilogia de El Senyor dels Anells. Que què hi té a veure? Doncs, molt, evidentment… feia dies que el meu germà i jo esperàvem que sortís en dvd, i avui ha anat a llogar-la i l’hem vist. Com volíeu que deixés passar ni un sol dia per sentir en Gollum jurar pel seu «tesssauro»*…?

I és clar, ens ha agafat l’hora de dinar a mitja pel·lícula, després acabar de veure-la, llegir una mica, quedar-se mig adormit ajagut a la gandula… En resum, que aquí em teniu, escrivint una entrada sobre res en concret i tot en general per amagar que avui ha estat un magnífic dia de no fer res de profit.

De fons, la veu rogallosa i els sentiments a flor de pell de les 30 grandes canciones de Chavela Vargas.

*Editat el 15.12.2008: els textos entre cometes eren enllaços a altres blogs, blogs que ja no existeixen o que no han conservat els textos antics.