Arxiu d'etiquetes: Estats Units

És la crisi, idiota!

[Apunt publicat simultàniament… gairebé alhora aquí i al costat obscur: «Es la crisis, idiota!»]

No sé què fa que en aquest país nostre ens prenguem les coses més aviat a la tremenda, i davant la paraula crisi tots ens esgarrifem i ens estirem els cabells —amb prou motius, d’altra banda. Creuat l’Atlàntic, als Estats Units, però, sembla que es prenen les problemes amb un altre esperit: què fan davant una retallada pressupostària? Doncs un vídeo, en versió lipdub, i el pengen a Youtube. Bé, en realitat en fan dos: igual com els DVD amb què la industria cinematogràfica ens rob… ens alleugereix les butxaques del pes del «vil metall» —amb la versió comercial, l’estesa, la del director, la del director després d’unes copes, etc.—, ells van i en fan dos: un en versió llarga, amb les aventures i desventures d’una bibliotecària intentant sobreviure a les retallades pressupostàries, i la versió reduïda només amb el lipdub. Vaja, que els sobra el sentit de l’humor que en alguns entorns més nostrats tant ens falta. Mireu els vídeos i no rigueu gaire, que aquí també pinten bastos.

Versió llarga:

Versió breu:

(via @jserranom a twitter, aquí i aquí)

«Con un poco de azúcar…»

Sí, sí, «esa píldora que os dan». No només passarà millor, no: passarà tres cops per setmana. La píldora, i els nens repel·lents, i la mare sufragista, i la grandíssima Elsa Lanchester fent d’institutriu malcarada, i el Dick van Dycke cantant i ballant, i l’amargat del pare… i ella, la Julie Andrews, una institutriu que canta, balla i pren ponx d’una ampolleta de xarop. I no sé perquè, però cada dia trobo la pel·lícula menys infantil, i més políticament incorrecte.

I tot por culpa de la meva mare, no us penseu, que se li va acudir que podria distreure la seva fillola posant-li la Mary Poppins (la Tipopis, en la mitja llengua que parla la nena)… i ara, la nena, només vol Tipopis. Tres tardes a la setmana Tipopis. Des que va sortir el devedé a començament de febrer. Tipopis. I «el azúcar» i «la píldora», i «nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores, por fín vota la mujer», i «supercalifragilísticoespialidoso», i «al compás, al compás, Mary Poppins al compás»…

I per acabar-ho d’adobar, la nena, que als seus dos anyets i mig encara no, no només posa ella soleta el devedé quan arriba a casa, sinó que ja respon «hola» al van Dyck quan aquest diu hola a la pantalla. I ja comença a cantar les cançons. Perquè, confesso, nosaltres les cantem. La mare i jo… quin espectacle. Tres tardes per setmana. Tipopis.

Em temo que estem criant un monstre. Nosaltres ja ho som.

«Mary Poppins, prácticamente perfecta en todo».

Sessió de tarda, viii: Finding Nemo

O quan el títol i el text acaben no tenint gaire a veure.

Doncs sí, qui ho hauria de dir, oi? M’agraden les pel·lícules de dibuixos animats. De fet, m’agraden força els dibuixos animats; el que passa és que no m’agraden tots els dibuixos animats. M’explico: no aguanto els dibuixos políticament idiotes ni els que estan al servei d’una moral d’aquelles que et fan posar els pèls de punta per la mena d’ideologia que transmeten. Amb això no vull dir que pensi que tot s’hi val, eh… sobretot quan els dibuixos estan dirigits al públic infantil.

Així que, fa uns dies, com que havia quedat a una hora de la tarda d’aquelles que et deixen amb una estona lliure però escassa per a segons què, me’n vaig anar a veure Finding Nemo. Sense tenir en compte les dates (un vint-i-nou de desembre), me’n vaig anar a la primera sessió pensant (santa innocència) que només hi hauria els quatre gats habituals de la primera sessió… Sí, havia oblidat que la suma del factor «vacances escolars» amb el factor «pel·lícula infantil» dóna com a resultat «cua a la taquilla».

Això sí, és tot un espectacle. La il·lusió i els nervis de les criatures mentre esperen per entrar a la sala, comentant els uns amb els altres, o amb els pares, què saben de la pel·lícula, o fins i tot imaginant què pot passar-hi; i un cop dintre de la sala, aquest no parar quiets ni un segon, fins que s’apaguen els llums, moment que reben amb xisclets…

Ara, sempre hi ha d’haver algun monstre coll-curt entre el públic. I la culpa, evidentment, no la té el nen, sinó els pares. Sí, sí, ja sé que em direu que educar els fills no és fàcil; però un nen que es passi tota la pel·lícula sense quedar-se assegut a la butaca, que parla a crits amb el pare o mare que l’acompanya, i que no para de tirar a terra la banqueta que els posen perquè puguin veure-hi per sobre de les butaques, no és del tot normal. I encar és menys normal que els pares no facin absolutament res per evitar-ho.

Però bé, són coses que passen i en certa manera és normal. Al cap i a la fi, hi ha comportaments molt pitjors entre el públic adult del cinema.

Quant a la pel·lícula… bé, em va agradar. Un protagonista disminuit físic criat per un únic progenitor, uns taurons que no mengen peixos (o intenten no fer-ho), un peix desmemoriat (i divertídissim), un dentista sàdic, una nena… un petit monstre, més aviat, tortugues aficionades als esports d’aventura, unes gavines deliciosament antipàtiques i tontes, i uns peixos d’aquari amb necessitat urgent d’un psiquiatra. I tot acompanyat d’algunes referències a altres pel·lícules força ben introduïdes. Ara, segons sembla em vaig perdre les imatges del final, unes que hi ha després dels crèdits, i tot per voler evitar l’exèrcit de petits monstres que s’estava aixecant de les butaques preparant-se per sortir… Ja la tornaré a veure, perquè només pels dibuixos val la pena.

Frases cèlebres: «Pero que rollo les he soltao» (Pepemari dixit).