Arxiu d'etiquetes: Escriptura

Esmena

Escric a raig i no reviso el que he escrit, i així em va. De tant en tant, mirant per sobre un apunt del bloc, trobo una errada i llavors em planyo de no haver-m’hi mirat més i em prometo que a partir d’aquest moment escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, al final, només al final de tot, quan ja no hi hagi res que pugui fer mal als ulls ni provocar que algú em retregui la poca cura, només llavors, publicaré.

I passen els dies i em poso davant la pantalla de l’ordinador, i deixo que els dits ballin la seva dansa en staccato sobre el teclat, mentre a la caixa de text van estirant-se les línies que formaran l’apunt. I poso unes cometes aquí, i una cursiva allà, i l’enllaç que no falti. Ja ho tens tot? Sí? Doncs apa, publica, publica, publica.

I dies més tard, donant una ullada al bloc, trobo una X on hi hauria d’anar un set, i una coma que sobra, i un punt que falta. I dues lletres que de tant bellugar-se han perdut el nord i no són on els tocava. I em planyo de no haver-m’hi mirat més, i faig el ferm propòsit que la propera vegada escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, només al final, publicaré.

[—Nen, que passen cinc minuts de les dotze i demà s’ha de matinar. Deixa’t de romanços, publica l’apunt i a dormir, que ja és tard.]

El temps, idiota, el temps

S’escurcen els dies i els rellotges s’acceleren. Els esborranys resten momificats perquè ja els ha passat l’hora i no té sentit desenterrar-los per parlar d’allò que ja s’ha esdevingut. A casa les hores passen volant, tan de pressa que abans que te n’adonis ja és fosc i, com si diguéssim, surt «la carta de ajuste» (La recordeu? Recordeu quan la programació televisiva acabava cap a mitjanit i no tornava a començar fins al matí? A vegades em sento gran). Se t’acumulen els deures i al matí se t’enganxen els llençols. I ja tenim l’estiu al damunt i no fa ni quatre dies que parlàvem dels àpats de Nadal… I amb tot això a on vull anar a parar? Enlloc, em temo: només em desfogo perquè no trobo un minut per asseure’m tranquil·lament a l’ordinador per enfilar quatre paraules en aquest espai.

Saber de lletra

No fa gaire em van preguntar si entenia el que llegia. Em vaig fer un bon fart de riure, tot i que a vegades llegeixo coses que no s’entenen, que no hi ha per on agafar-les de mal escrites que estan o que són massa abstruses per mi. De fet, la pregunta hauria d’haver estat, per la intenció amb què era feta, si sabia escriure. Tots en sabem, em direu; sí, sabem ajuntar lletres per formar paraules, i paraules per formar frases, frases per formar paràgrafs i paràgrafs per formar textos amb una mica d’entitat. Però això no vol dir que els textos s’entenguin, que en sapiguem ordenar la informació, que siguem clars, que el que hi diguem no siguin obvietats (ja sé que m’estic dedicant precisament a això, però no m’ho tingueu gaire en compte). Ni tan sols vol dir que, davant de la necessitat de crear un text més o menys formal, més o menys interessant, ens en sortim. No em feu gaire cas: he d’escriure un text d’aquests i després de 500 paraules i un bon retard (de fet, ni tan sols sé si podré lliurar-lo a temps), m’he encallat. Sé què he d’explicar, sé què vull dir, sé a què vull donar rellevància i a què no… i m’està costant tant com si hagués de córrer la marató.

I en una pausa d’aquesta carrera d’obstacles, he recordat aquesta expressió que encapçala l’apunt: «saber de lletra». El més curiós de l’expressió és que vol dir saber llegir i no he trobat cap expressió semblant que vulgui dir saber escriure; deu ser que els catalans en sabem tant, d’escriure, que ho donem per fet i no necessitem cap expressió que ens ho recordi?  Serà millor que m’hi posi una altra vegada o, si no, quedaré ben lluït i em picaran la cresta.