Arxiu d'etiquetes: escriptors

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

La citació: Antonio Lozano

En un momento en que las redes sociales y los blogs demuestran que lo que más valora el individuo es compartir, en que la recomendación abierta y vírica es estrella, la fosilización de algunos medios al pretender apropiarse de los contenidos se antoja cavernícola. Cuando menos, la guerra por una entrevista o un avance editorial en exclusiva resulta particularmente ridícula ahora que estamos a un clic de docenas de ellas en todos los idiomas. La capacidad de cada periodista literario para convertirse en un prospector fiable y despertar interés por aquellos títulos que merezcan la pena debería ser la principal regla del juego y no la transformación de los escritores en trofeos.

Lozano, al Tema del mes de número 160 de la revista Qué leer, denuncia l’actitud d’alguns mitjans que, després d’enviar un periodista a entrevistar un escriptor, no publiquen l’entrevista excusant-se en el fet que un altre mitjà ja n’ha publicat una altra i ja no té interès. El periodista, evidentment, no cobra la feina feta. Potser els que n’haurien de prendre nota són els directors d’alguns suplements dominicals, que sembla que es posin d’acord per oferir els mateixos continguts el mateix dia…

  • Antonio Lozano. «El escritor como trofeo». Qué leer, núm. 160 (2010), p. 4.

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

La citació: Lluís Amiguet

Hi ha paraules que no se sap si obeeixen a la desinformació, a la banalitat, al menyspreu… Que un escriptor es queixi que un corrector maldestre li canviï sense motiu un mot, és respectable; que un periodista en conclogui que més val enviar els correctors a pastar fang, passa de taca d’oli. Hi ha mals correctors, sí; però també n’hi ha molts de bons.

¿El catalán de sus obras es localista?

Yo respeto su cotxe del sur como espero que respeten mi vutura del norte.

Su vutura me parece correctísima.

Y a mi su cotxe.

Pues a correr los dos.

Pero hay correctores que creen que la solución léxica de un territorio —el suyo— debe prevalecer sobre cualquier otra.

Mientras nos entendamos nosotros, que se vayan ellos a corregir a su pueblo.

En eso comulgo con Josep Pla: «Mentre saludis amb un bon dia i et contestin bon dia, estàs en terra de parla catalana».

La resposta a la darrera pregunta em fa l’efecte que és una fugida d’estudi: segur que l’escriptor té més idea de la feina que fan els correctors que no pas el periodista. De la ximp… qualitat d’algunes preguntes, millor no parlar-ne.

  • Lluís Amiguet. «Joan-Lluís Lluís, escritor de la Catalunya Nord». La Vanguardia, 11 d’agost de 2009 (La Contra).

No tenir àvia

Aquests dies repasso la biblioteca de casa gràcies a la febre Librarything que m’ha agafat. Cada dia, cada prestatge, és una nova sorpresa: llibres que ni recordava que tenia, que segurament vaig comprar en un d’aquells moments «he de llegir-lo, m’hi va la vida»; llibres que m’han regalat en un moment o altre i que, ai las, romanen intactes als prestatges (una assignatura pendent: llegir d’una vegada tots els llibres que m’han regalat, no fos cas que algun «regalador» em preguntés què m’ha semblat el llibre que em va regalar); llibres llegits i rellegits, amb subratllats i notes (moltes de les quals no entenc perquè les vaig fer); llibres que ni sé d’on han sortit ni perquè els tinc (sí, també n’hi ha d’aquests; i constitueixen un bon misteri).

Però hi ha altres sorpreses. De tant en tant la curiositat em venç i em capbusso entre les pàgines d’algun llibre, cercant-hi un subratllat o tafanejant les imatges que l’il·lustren. I en algun cas he trobat alguna cosa que em va passar per alt en el seu moment i que em dóna una pista de l’ego de l’autor: com per exemple, el que al final d’una galeria de fotografies de dones que van participar en importants viatges d’exploració i de les quals tracta el llibre, col·loca la seva fotografia. Almenys no s’hi dedica un capítol…